El poble medieval de Girona abandonat després de la Guerra Civil: només té tres habitants i una església mil·lenària

La Guerra Civil va acabar amb la vida de centenars d'espanyols, les il·lusions de tot un país i fins i tot amb diversos pobles.

Són coneguts els casos de Belchite, a Aragó, o de Corbera d’Ebre, a Catalunya, autèntics municipis fantasma. Hi ha altres, en canvi, que directament han quedat deserts, deshabitats.

En el Empordà, per exemple, hi ha un poble medieval, mil·lenari, que ha quedat gairebé buit després del cop d'estat de Franco. Es tracta d'Albanyà, un poble molt proper a la frontera amb França, en el qual només queden tres habitants censats.

Ells, i una església romànica, documentada des de fa més d'un mil·lenni, resisteixen entre ruïnes i malesa com a últim baluard d'un lloc que va ser pròsper fins al despoblament massiu després de la Guerra Civil.

Primers registres

Amb ells pereix part de la història d'aquest racó de Catalunya. Cal tenir en compte que la primera menció escrita del lloc apareix l'any 878, en un precepte del rei Lluís el Tartamut.

El document atorgava les terres al monestir de Santa Maria d’Arles, entre les seves possessions, en referència a aquest nucli i a un entorn proper que inclou la serra de Calmatges i el casal de Ferrerós. Allà apareix el nom “Carboniles et Calmilias”.

La història del poble i l'Església

El curiós és que tres anys després, l'any 881, Carlomagne va ratificar la mateixa donació, consolidant la seva pertinença al monestir.

Durant l'Edat Mitjana, el poble formava part de l'ardiaconat de Besalú i generava rendes pròpies, com reflecteixen les Rationes decimarum de 1279-1280, que el llisten entre les parròquies obligades a contribuir a les croades.

Apareix allà l'església de Sant Feliu. El temple conserva elements preromànics que suggereixen una fundació encara més antiga, possiblement contemporània al poblat.

Ja el 1316, Jaume de Masó, cavaller de Sant Llorenç de la Muga, reconeixia posseir el delme de la parròquia en feu del bisbe de Girona.

Lloc de conversos

Anys després, el 1362, apareix en el Llibre Verd de l'Arxiu Capitular de Girona com a parròquia diocesana activa. No obstant això, a partir del segle XV va deixar de ser independent, agregant-se a Sant Cristòfol dels Horts juntament amb Sant Miquel de Fontfreda.

Un capítol destacat és el que es va viure en el santuari de la Mare de Déu del Fau, el més alt de la zona. El 1315, el bisbe Guillem de Vilamarí va autoritzar Guillem Blanc i Maria de Roquer a construir aquesta capella, permetent-los viure allà com a conversos.

La Guerra Civil

Dos anys més tard, un altre matrimoni va donar els seus béns per al seu manteniment. Al llarg del segle XIV, el temple va patir ensorraments parcials, rebent indulgències papals el 1407, 1415 i 1438 per a la seva reconstrucció.

El declivi accelerat va arribar amb la Guerra Civil, que va devastar les parròquies rurals de l'ardiaconat de Besalú. Llocs remots com aquest, d'accés difícil per camins pirinencs, van quedar sense serveis religiosos ni població estable.

Després del conflicte, l'èxode rural va segellar el seu destí. La postguerra va provocar un abandonament total: l'església de Sant Feliu va quedar sense culte, exposada a saquejos i a la ruïna.

Ja als anys 70 van desaparèixer la porta principal, amb els seus ferros romànics, teules i pedres dels murs, col·lapsant part de la volta occidental i esquerdant la façana i l'espadanya.

El sepulcre migrat

Davant de tal devastació, es va afegir un altre desplaçament. Una làpida sepulcral romànica, datada entre els segles XII i XIII, va ser traslladada primer a Sant Llorenç de la Muga.

El sepulcre escultòric, amb una escena funerària d'un clergue sota un fris de palmetes, àngels i canelobres, va ser traslladat després a Sant Pere d’Albanyà, on s'exhibeix avui.

La recuperació

Per sort, no tot està perdut. L'actuació ciutadana va frenar la desaparició total. El 1976, grups del Centre Excursionista Empordanès van netejar l'entorn.

Entre 1985 i 1986, amb una subvenció de la Diputació de Girona, es va consolidar el conjunt que conformen l'església romànica i les restes preromàniques adjacents, que es va reinaugurar el 28 de setembre de 1986.

Però el temps passa, els temps canvien i la gent se'n va. Avui, Carbonills, que pertany a Albanyà, compta amb tan sols tres habitants censats, segons l'Institut Català d’Estadística (Idescat).

El poble és un paratge silenciós envoltat de bosc mediterrani i pissarres empordaneses, on només queda l'església, amb la seva nau única amb absis i els seus modestos arcs.

Què queda a Carbonills

També queden algunes cases de pagès, com El Palau, El Grau, Terracoberta i Can Roquill. Ja cap a l'est hi ha la Trilla i les Mosqueres i, cap a l'oest, prop de la Muga, es troba Can Cariquetes i el Bertran.

Alguns encara s'hi acosten i al santuari del Fau, per després fer una petita ruta i seguir per senders marcats que porten a miradors naturals des dels quals contemplar l'Empordà i el Capcir francès.

Com arribar

Tot i trobar-se a prop de la frontera amb França, Carbonills està a només 45 minuts de Roses. N'hi ha prou amb anar a la recerca de la N-260 en direcció a Olot i, al cap d'uns quilòmetres, prendre el desviament cap a Llers i Albanyà per la GI-510.

Des de Girona és una hora i des de Barcelona, dues, però el camí és per autopista al principi. Es va per l'AP-7, es pren la sortida de Figueres i ja s'enllaça amb la N-260.