La historiografia de Catalunya té en Jordi Canal (Olot, 1964) un dels seus autors més reputats. La seva extensa obra abasta moments i moviments claus en la història de la regió, des del carlisme fins al nacionalisme. Una ideologia amb la qual es mostra crític, especialment des de l'esclat del procés al llarg de la darrera dècada.
Recién publicat el seu darrer llibre, Lectures i escriptures. Pensant la Història (2001-2026) —una recopilació de més de 160 ressenyes de llibres centrats en Història Contemporània—, el professor de l'École des Hautes Études en Sciences Sociales de París ja en prepara un altre de nou. En aquest cas, dedicat a les manipulacions i falsos mites del nacionalisme que han calat en l'imaginari de Catalunya.
Un d'aquests és el de l'existència de “133 presidents de la Generalitat” des del segle XIV. Un recompte peculiar que va aparèixer per primera vegada al web del Govern català ja en ple segle XXI, concretament el 2002, segons denuncia també l'historiador Òscar Uceda a la seva obra Catalunya, la història que no va ser. Una llista que, des de llavors, ha donat per bo que el primer president va ser el diputat eclesiàstic de l'antiga Diputació General Bernat de Cruïlles, el 1359. És a dir, en plena època feudal.
Jordi Canal es mostra “sorprès” que aquesta xifra es continuï utilitzant, avui dia, al web de la Generalitat, ja en ple mandat del socialista Salvador Illa. “Afirmar això em sembla una solemne bajanada”, declara, en ser preguntat al respecte per Crónica Global. “No hi ha cap continuïtat entre el que s'anomenava Generalitat o Diputació General en aquella època i la Generalitat actual”, emfatitza.
"El primer 'president' va ser Macià"
“Si es volen fer números, el primer president va ser Francesc Macià, el 1931”, explica Canal. I afegeix que la institució que avui coneixem va néixer pocs dies després de la seva efímera proclamació de la “República Catalana”, el 14 d'abril d'aquell mateix any, en una negociació amb representants del nou Govern republicà celebrada dies després. En la mateixa, va ser l'aleshores ministre andalús Fernando de los Ríos qui va proposar la idea de recuperar el nom de l'extinta Generalitat medieval, suprimida el 1714.
- Existeix algun tipus de relació entre ambdues institucions?
El nom no significa la continuïtat de la institució sinó, senzillament, va ser posar-li un nom històric. No pots comptabilitzar presidents de la Generalitat des del segle XIV. A més, el president de la Generalitat havia de ser un eclesiàstic… I Pau Claris, i tots els altres, ho eren.
Evidentment, en aquella època no hi havia democràcia enlloc, i no tenia solucions d'autogovern, perquè la idea d'autogovern no existia, ni res a veure amb la nació, perquè tampoc hi havia nació, ni Estat.
El problema és que estem fent trampa permanentment. Ho hem normalitzat tot fins al punt que s'expliquen algunes coses al·lucinants des del punt de vista històric. S'ha contaminat tot…
– El seu proper llibre —i algunes parts de l'actual— estarà dedicat a la manipulació de la història per part del nacionalisme. Què hi ha de cert, i què no, en el mite de la “opressió espanyola”?
Jo sóc dels que pensen que les nacions les inventen els nacionalistes: és a dir, que primer és el nacionalisme i, després, la nació.
Quan es tracta de construir una Història nacional, es menteix, s'utilitzen els mites, les llegendes, s'eliminen les parts més lletges del passat… Tota Història nacional pretén crear adhesió i nació, no és el que entendríem per una Història seriosa o acadèmica. Són dues coses diferents.
A finals del XX, Eric Hobsbawm ja deia que, quan algunes coses del passat no quadraven bé, s'apartaven o s'inventaven d'altres. Això tot el nacionalisme ho ha fet. Però, en el cas de Catalunya, això arriba a ser obsessiu en alguns moments, i quelcom peculiar en altres.
- Obsessiu per què?
Obsessiu perquè, des de principis del segle XX amb Prat de la Riba [impulsor de la Lliga Regionalista i primer president de la Mancomunitat de Catalunya], existeix una necessitat en el nacionalisme —que dura fins avui— d'assegurar que la nació catalana existeix des de fa molt. [L'expresident] Jordi Pujol va celebrar el Mil·lenari de Catalunya, segons el qual, Catalunya hauria nascut al segle X. O fins i tot una mica abans, amb la llegenda de Guifré el Pilós i la llegenda de la creació de la bandera —que no és una bandera, ja que tampoc existien com a tals en aquella època—.
I els historiadors són fonamentals per a aquest relat. Hi ha una obsessió per la Història, i per demostrar l'existència històrica d'aquesta nació. I evidentment, al segle X, XIV, XVIII o XIX no existia. Però aquesta és la base del relat nacional nacionalista.
- I per què es dóna tant aquest fenomen a Catalunya?
A Catalunya passa una cosa molt peculiar, que intento estudiar en el meu nou assaig: per què s'ha produït una situació diferent a la d'altres territoris, com per exemple el País Basc, o en altres països, com França?.
A França, on treballo, tothom, més o menys, té clar que hi ha una Història que admet la llegenda, uns mites, algunes falsedats fins i tot… perquè és una Història que pretén afermar la pertinença dels francesos a França, i ells, a això, ho anomenen la “novel·la nacional”. No té res a veure amb una novel·la, ho diuen així per distingir-ho de la Història, com si fos una llegenda. I, per l'altre costat, hi ha la Història acadèmica, universitària, alguns l'anomenen científica —encara que jo cada cop crec menys en la cientificitat de la Història, amb el pas dels anys—. Hi ha una certa consciència que són dues coses diferents: que una intenta ensenyar Història, i l'altra, fer francesos.
Al País Basc hi ha molta historiografia nacionalista, escrita des del nacionalisme, parlant de bascos que venen des de la Bíblia, o insistint molt en aquesta idea que els romans no van arribar al País Basc, i els mites. Però, a la Universitat, la Història que s'escriu és acadèmica, no respon als mites ni a les falsedats nacionalistes, no està escrita per fer nació, sinó per saber i comprendre.
Per tant, al País Basc, les coses estan molt clares. Però a Catalunya hem arribat a una situació en què gairebé no distingim una de l'altra. Evidentment, hi ha excepcions, és a dir, moltes monografies i investigacions molt interessants. Però, si prenem el relat general de la Història de Catalunya que s'explica a les escoles, que veiem a la televisió pública o després de les commemoracions, es confon una cosa amb l'altra.
- A què es refereix?
És un relat que parla d'aquesta antiquíssima nació, i traça l'evolució d'aquesta nació, que neix abans de l'any 1.000 i es converteix en un “Estat” ràpidament —evidentment, no es parla de la Corona d'Aragó, perquè això introduiria problemes—, que comença a tenir problemes a Casp, després amb la unió matrimonial dels Reis Catòlics, i que està en permanent conflicte amb Castella-Espanya. La Guerra dels Segadors vindria per aquí, i acabaríem el 1714, interpretant la guerra de Successió com una guerra nacional, d'Espanya contra Catalunya. Però això no és cert, perquè va ser una guerra internacional, successòria, i els catalans estaven profundament dividits entre austriacistes i borbònics. Vaja, que s'assembla més a una guerra civil que a una altra cosa. I aquí acabaria aquest suposat Estat català, i aquesta suposada nació que quedaria seriosament tocada.
És evident que no hi havia ni un Estat català ni una nació catalana. I, en aquest relat, el segle XVIII desapareix, com si fos de decadència, de repressió. I després costa molt explicar per què va ser un moment de creixement econòmic espectacular per a Catalunya.
En el fons, és el que deien els processistes en el seu moment. Jo recordo, en la commemoració del Tricentenari 1714-2014, a Artur Mas, Francesc Homs i alguns altres grans polítics nacionalistes dir que allò que ens havien robat per les armes el 1714 ho aconseguiríem a les urnes el 2014. A part de ser una ximpleria, això no s'aguanta per enlloc.
El relat té elements veritables: és a dir, el Compromís de Casp va existir, el 1714 va caure Barcelona, el 1640 hi ha la revolta dels Segadors, hi va haver una Guerra Civil entre 1936 i 1939… els fets hi són. El problema és que són fets atribuïts a entitats que mai han existit. Mai no ha existit una nació catalana en la Història, ni un Estat català. Per tant, és una Història totalment falsa. I aquesta és la Història que continuem tenint avui.
- Actualment, es repeteixen molt expressions com que “Catalunya és un país”. És quelcom que afirmen amb freqüència Salvador Illa i els seus consellers, o fins i tot el president del Govern, Pedro Sánchez. Què li sembla a vostè l'ús d'aquest terme?
Jo crec que “país” es pot utilitzar, té molts sentits. Els francesos ho resolen distingint entre “país” i “petit país” —“petit pays”, que serien, més aviat, les regions, per dir-ho d'alguna manera—. “País", tant en català com en castellà, accepta diverses lectures. El que caldria veure, en cada cas, és la intencionalitat que hi ha al darrere.
Si per “país” entenem nació o Estat, aquí tenim un altre problema. I aquí hi ha bona part de la discussió, que està darrere de la famosa expressió “nació de nacions”. Això és quelcom incompatible. Si alguna cosa té la nació i el nacionalisme és exclusivisme. Els nacionalistes no accepten ser nacionals de dues nacions. Les nacions no són compatibles. Si un és “nacional” d'una cosa, no pot ser-ho d'una altra, que és el que diuen els primers catalanistes, i encara es manté a Catalunya.
- I això des de quan és així?
Quan Prat de la Riba i companyia es van inventar el nacionalisme català ho van deixar molt clar: Espanya no és la nació. Però al segle XIX, fins i tot els homes de la Renaixença (Bofarull, Balaguer i altres) no tenen cap dubte que la seva nació és Espanya, i Catalunya és la seva pàtria, el seu país… i que, per tant, no és incompatible ser patriota del teu país i pertànyer a la nació espanyola.
Això ho trenca el nacionalisme català, que diu: o l'un o l'altre, no es pot ser de dues nacions, i cal triar. I, per això, en aquell moment, s'inventen allò que Espanya és un invent, que és artificial… d'aquí ve l'expressió “Estat espanyol”, en comptes de dir Espanya, i que Catalunya és la nació.
I continuem vivint sota aquest joc. Quan Salvador Illa, en algun moment, o Pedro Sánchez parlen de Catalunya com a país, o com a nació, o el que sigui, estan entrant en un joc clarament polític que té difícil fonament.
Al segle XX, l'etapa pujolista va ser clau en la construcció de la “nació catalana”, de “nacionalització”, diríem. Però si cal buscar una nació catalana abans del segle XX, jo no la veig enlloc. I no crec que preocupés gaire als catalans de l'època, perquè aquesta és una preocupació nostra o, si més no, des que es va crear el nacionalisme català.