Els ardits d'Illa
"El president ha demostrat una habilitat poc comuna: aconseguir els suports sense veure's obligat a lliurar encara tots els resultats"
Illa ha perfeccionat una forma de governar basada en ajornar el compliment dels acords sense que això li faci perdre els suports parlamentaris.
Arribats a l'equador de la legislatura convé distingir entre allò anunciat i allò executat.
Del primer n'hi ha hagut molt. Del segon, força menys. Sempre amb la promesa que l'important arribarà després, amb la mirada posada en una altra legislatura.
Illa va obtenir el millor resultat dels socialistes a Catalunya de tota la història, però, com és sabut, no li van servir per governar. Necessitava suports.
ERC li va demanar en essència la finançament singular, l'impuls del català i nous avanços en l'autogovern a canvi dels seus vots. Hi va haver encaixada de mans.
Els Comuns van reclamar influència en les polítiques públiques, especialment en habitatge. Illa els va donar aquest compromís. I també els va lligar a la legislatura.
Dos anys després, bona part d'aquells compromisos segueixen pendents.
I va arribar el moment de negociar els pressupostos, per als quals els socis van demanar el mateix, perquè amb prou feines s'havien produït avenços.
El finançament singular continua atrapat entre despatxos i negociacions que excedeixen el Govern.
L'impuls del català va acabar cristal·litzant en un Departament de Política Lingüística amb més simbolisme que pressupost.
I la gran ofensiva contra l'especulació immobiliària acaba d'estavellar-se contra el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries.
Mentre els seus socis eleven el to, el president rebaixa els terminis. Mentre uns parlen d'incompliments, ell parla de processos. Quan li demanen concreció, ell ofereix horitzó.
Mai trenca l'acord. Tampoc no l'acaba de complir. L'administra. Per això resulta inevitable mirar a Junts.
És la segona força a Catalunya, però no té influència al Parlament. Tanmateix, amb els seus set escons a Madrid ha aconseguit més que bones intencions.
Té l'amnistia. També ha aconseguit situar a l'agenda qüestions com la immigració o el debat sobre el finançament, encara que moltes d'elles continuïn obertes.
Els partits que van fer president a Illa segueixen esperant part del que es va pactar. El partit que va votar en contra pot exhibir un balanç polític de més envergadura.
Cert: els seus acords no depenen de la Generalitat. Però els ha aconseguit i segueix en això. Aquesta és la paradoxa. Perquè la política consisteix a intercanviar suports per resultats.
I Salvador Illa ha demostrat una habilitat poc comuna: aconseguir els primers sense veure's obligat a lliurar encara tots els resultats.
Aquest és, probablement, el més gran dels seus ardits.
