Que nou anys no és res
“Puigdemont anuncia a 'The Sunday Times' que torna a recórrer Catalunya després de gairebé una dècada fora. No ve a palpar el país: ve a muntar la gira d’un martiri que arriba tard i a un públic que ja ha marxat cap a casa”
Gardel cantava que 20 anys no eren res. Carles Puigdemont es conforma amb nou. És el temps transcorregut des que va creuar la frontera al maleter de la política espanyola, i ara, amb la llei d’amnistia com a aval, l’expresident escalfa motors per a un retorn que el seu partit prepara amb més cura que la seva darrera declaració d’independència.
Els seus darrers temps han estat silenciosos. Segurament per consell de Gonzalo Boye, el seu inseparable advocat, per no soliviantar els tribunals que encara s’han de pronunciar sobre la seva condició de fugit. Només de tant en tant ha aparegut a les xarxes per recordar a la seva minvant parròquia que l’exili seguia existint, o per irrompre a Madrid, on els set diputats que controla al Congrés valen més que tot l’aparell de Junts a Catalunya.
Que torna, i que vol tornar a manar en la vida pública catalana, s’infereix sense esforç de l’entrevista concedida al rotatiu britànic. Amb aquesta interviu arrenca el passeig. Un martirologi de diversos mesos que serà, amb seguretat, la millor campanya electoral que Junts pot permetre’s davant el cicle que ens espera.
Puigdemont mai serà rebut com Josep Tarradellas, perquè simbolitzen coses diferents. Tarradellas va tornar el 1977 com a corol·lari de l’obertura política després de la dictadura, i el va rebre una Catalunya que l’esperava. Puigdemont tornarà com un polític fracassat, líder d’un moviment que va provocar tanta frustració i sensació de traïdoria com il·lusió havia generat en no pocs catalans. Ah, i a ell no l’espera gairebé ningú.
Diu que recorrerà el país per conèixer la situació després de nou anys d’absència. El que en realitat prepara, i així ho ve organitzant amb discreció el seu partit, és el road show de la victimització pels pobles i ciutats on Junts conserva un mínim d’implantació. No se’l veurà a L’Hospitalet, ni a Santa Coloma de Gramenet, ni a Cornellà, ni a La Llagosta o Canovelles. Puigdemont, anomenat El Vivales per un brillant i sarcàstic periodista gironí, farà el viu per convertir un pseudoexili en paperetes.
Hirschman va explicar que davant una organització en crisi hi ha tres respostes: sortida, veu o lleialtat. Puigdemont va triar la sortida. Junqueras va triar la veu des d’una cel·la de Lledoners. Nou anys després, un torna a demanar que li reconeguin el sacrifici d’haver marxat; l’altre va pagar, va tornar i va sostenir la bandera del seu partit amb més dignitat que el fugit. El republicà té avui més recorregut per davant en primera línia que l’expresident, i no perquè sigui millor polític.
Perquè en aquests nou anys han passat no poques coses a Catalunya. Al fracàs del sobiranisme en el seu pols amb l’Estat s’hi suma la desmobilització de bona part del contingent electoral que li va donar suport en el seu dia. Ser rebel a Catalunya avui s’assembla més a votar la reina gòtica Sílvia Orriols d’Aliança Catalana que a un partit envellit, corcat i sense quadres com Junts per Catalunya.
Té Puigdemont, amb tot, un argument que no és dolent. Va ser el cap del procés i mai va trepitjar una presó espanyola, a diferència de Junqueras, Turull o Forcadell, i a una part de l’electorat independentista això li segueix semblant la prova que va guanyar el seu pols personal amb l’Estat. Només que aquesta part és cada cop més petita, i des que el socialista Salvador Illa ocupa la Generalitat el fugit ja no representa cap llibertat, més enllà de la seva personal per moure’s pel seu país.
És, si de cas, l’icona d’una classe dirigent que es va passar de frenada, va infravalorar els seus adversaris i no va saber entendre un territori més plural que el patró identitari que dibuixava.
El missatge de l’entrevista ho confirma. L’identitarisme dels Aromes de Montserrat, la ratafia i la missa dominical sona cada cop més romàntic i més allunyat dels temps. Igual que el seu comentari que hauria aguantat més anys fora si la seva causa, una determinada Catalunya, ho hagués exigit.
El curiós és que a la Catalunya real li importa un veritable pebrot si Puigdemont ha passat nou anys fora per una causa política, si ha estat un expatriat professional o si li agraden els musclos belgues.
Tornar, tornarà, però amb el front marcit. Les neus del temps ja li han platejat la templa a Pelomocho; la resta ho posarà l’electorat.
