La diversitat de la selecció nacional de futbol
"¿Acaso els murcians o els castellanolleonesos no estan representats a l'equip per al Mundial perquè no hi ha cap paisà seu a la convocatòria?"
Hi ha alguns missatges que, per molt afables i bondadosos que semblin, no deixen de ser perillosos per a la convivència.
És el cas de les declaracions del periodista Jordi Évole sobre la victòria de la selecció nacional espanyola al Mundial de futbol.
Évole ha destacat que “una cosa que té aquesta selecció és que representa molt bé Espanya”, en referència al fet que “representa molt bé la diversitat, [...] l'Espanya territorial, [...] la pluralitat”.
I ho ha il·lustrat destacant que “hi ha a la porteria un basc; a la defensa un francès i un català; als laterals un extremeny, un altre català”, fins i tot un madrileny al centre del camp.
Segons aquest plantejament, si els onze titulars fossin catalans o bascos, la selecció no seria representativa del país. O, dit d'una altra manera: ¿els murcians no estan representats a la selecció nacional perquè no hi ha cap paisà seu a la convocatòria? ¿Els castellanolleonesos no han de considerar com a pròpia la selecció perquè cap dels jugadors va néixer a la seva comunitat autònoma?
Évole defensa un enfocament retorçat recobert de dolçor per defensar el model d'Estat que propugnen els nacionalistes (i algun que altre assessor polític): un Estat suposadament plurinacional, conformat per nacions, no per ciutadans iguals davant la llei.
En definitiva, un Estat de tall confederal.
No, senyor Évole, la selecció es nodreix dels millors jugadors que l'entrenador considera que té al seu abast, amb una sola condició: són espanyols. Sense importar de quina comunitat procedeixen.
No són representants de les comunitats autònomes. Ni la selecció és més o menys plural pel lloc de procedència dels mateixos.
Portat a l'extrem, el criteri d'Évole ens deixaria paradoxes sorprenents. Així, la selecció espanyola que va guanyar l'Eurocopa de 1964, en plena dictadura franquista, hauria estat el paradigma perfecte de la diversitat territorial perquè a l'onze titular que va derrotar l'URSS hi havia un basc (Iríbar), dos catalans (Fusté i Olivella), tres gallecs (Suárez, Marcelino i Amancio), un navarrès (Zoco), dos castellans (Pereda i Calleja) i un aragonès (Lapetra). Un absurd conceptual.
O, si es trasllada la representativitat a l'àmbit ètnic, s'hauria de concloure que la selecció nacional francesa no representa molt bé França perquè només el 20% dels seus jugadors són blancs, quan els blancs a França suposen el 70% de la població.
![Iván Redondo](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/550889.jpg?p=w:320\/h:240&h=pTKm48BJ"])
Igual que passa amb Espanya –on la sobirania correspon als ciutadans i no a les CCAA–, la selecció nacional de futbol (aquí i a la resta del món civilitzat) es nodreix de jugadors espanyols, no de jugadors de les CCAA. I que provinguin d'un lloc o d'un altre no la fa més o menys diversa.
Comprar el marc mental d'Évole és un retrocés per a la igualtat i una victòria per als que volen avançar, pas a pas, cap a la divisió i la descomposició del país, sempre amb l'excusa d'un concepte espuri de la diversitat.
