Aquest any no hi ha primer dia de classe
"I abans que algú desenfundi l'argument fàcil: sí, els professors tenen dret a fer vaga. És un dret fonamental i seria irresponsable qüestionar-ho. Una altra cosa molt diferent és que totes les vagues estiguin ben plantejades"
Hi ha dies que semblen insignificants fins que algú decideix treure'ns-els. El primer dia de classe n'és un.
Potser els adults ho hem oblidat. Fa massa temps que vam deixar d'estrenar motxilla, de retrobar-nos amb els nostres amics després de tot un estiu i de creuar la porta de l'escola buscant entre un munt de cares aquella que feia setmanes que esperàvem tornar a veure.
El primer dia de classe té alguna cosa especial. Fins i tot quan fa mandra. Fins i tot quan un preferiria seguir de vacances. Hi ha nervis, abraçades, històries atropellades sobre l'estiu i aquella estranya sensació que comença alguna cosa nova.
I hi ha una cosa que no admet negociació: només passa una vegada a l'any.
Aquest dimarts, per a molts nens catalans, no hi haurà primer dia de classe. Hi haurà vaga.
I abans que algú desenfundi l'argument fàcil: sí, els professors tenen dret a fer vaga. Només faltaria. És un dret fonamental i seria irresponsable qüestionar-ho. Una altra cosa molt diferent és que totes les vagues estiguin ben plantejades.
Ustec i CGT han decidit convertir el primer dia del curs 2026-2027 en l'escenari del seu interminable pols amb la Generalitat. I ho fan després d'haver convertit també el darrer tram del curs anterior en una sèrie de protestes que ja van obligar milers de famílies a reorganitzar-se i milers d'alumnes a assumir les conseqüències d'un conflicte que no era del tot seu.
Però després, van arribar les vacances. I les vacances, pel que sembla, van ser vacances.
El conflicte que semblava urgentíssim al juny ha esperat pacientment que arribés el setembre per recuperar tota la seva urgència.
I resulta inevitable preguntar-se què ha passat durant aquests dos mesos perquè, després de tot el soroll del final de curs, arribem a l'inici del següent sense acord, sense treva i, el que resulta encara més desconcertant, sense que sembli existir ni tan sols un consens absolut entre els qui protesten sobre quines condicions concretes permetrien posar fi a les mobilitzacions.
Naturalment, una vaga de professors a l'agost tindria el mateix impacte que convocar una vaga de socorristes al desembre. Per fer pressió cal fer soroll quan les aules són plenes. Això s'entén.
El que costa força més d'entendre és que després d'utilitzar durant un mes i mig el final del curs per fer aquest soroll no hagi estat possible aprofitar el marge posterior per evitar que els alumnes tornin a convertir-se, una altra vegada, en la moneda de canvi del conflicte.
Perquè mentre Ustec i CGT mantenen el pols, altres sindicats sí que han arribat a acords. Hi ha un pacte de 2.600 milions d'euros signat per CCOO, UGT i Professors de Secundària que incorpora millores salarials, noves incorporacions i més recursos.
El Govern, a més, ha insistit en mantenir obert el diàleg. Salvador Illa ha tornat a estendre la mà i la consellera Esther Niubó fins i tot va demanar un “parèntesi” en les mobilitzacions per abordar qüestions que segueixen pendents.
I després hi ha ells, els nens.
Pot semblar massa sentimental parlar del primer dia de classe enmig d'una negociació laboral. Potser ho és. Però també hi ha coses importants que no caben en una taula salarial.
Mai més tornaran a tenir sis anys i a començar primer de Primària. Mai més tornaran a retrobar-se amb aquells amics exactament en aquell moment de les seves vides. Com més grans siguin, menys il·lusió els farà el setembre. Ja tindran temps d'odiar els dilluns, els despertadors i el final de les vacances com fem els adults.
Però alguns encara esperen demà amb nervis.
Dimecres hi haurà classe. Les motxilles arribaran igualment a les aules, els amics s'abraçaran i el curs acabarà començant. I segurament d'aquí unes setmanes ningú recordarà massa aquell dimarts 8 de setembre. Però de primer dia de classe només n'hi ha un.
