Falten violadors per jutjar
"Per descomptat, és el preu inevitable d’un sistema que prioritza la protecció dels drets davant la temptació del càstig a qualsevol cost. Però això no vol dir que no faci mal"
Hi ha titulars que impressionen, però convé no perdre de vista la lletra petita.
Els 83 anys que ha acceptat l’anomenat ‘Pelicot català’ sonen a condemna exemplar, gairebé definitiva. Però a Espanya, llevat de la presó permanent revisable, el compliment efectiu té un límit: en els casos més greus, 40 anys. És a dir, la xifra impacta, però la realitat penitenciària és una altra.
El Codi Penal estableix que, quan una persona acumula múltiples condemnes, no compleix la suma aritmètica de totes elles. Com a regla general, el màxim de compliment se situa en 20 anys, encara que aquest topall pot elevar-se a 25, 30 o fins a 40 anys en funció de la gravetat dels delictes, la seva reiteració o el nombre de víctimes.
Tot i així, el debat no hauria de quedar-se aquí. Perquè allò veritablement incòmode d’aquest cas no està en la xifra, sinó en el que queda fora d’ella. En els marges.
En tots aquells noms —o més aviat ombres— que apareixen en la investigació, en els vídeos, en els indicis… però que no han arribat al banc dels acusats ni hi arribaran. No perquè siguin necessàriament innocents, sinó perquè no ha estat possible acreditar la seva participació amb proves suficients.
I aquest és, precisament, el punt on el sistema, garantista per definició, es torna frustrant. I ha de ser-ho. Sense proves no hi ha condemna. Sense proves no hi ha justícia possible. Qualsevol altra cosa seria arbitrària i profundament injusta. Però acceptar aquesta premissa —irrenunciable en un Estat de dret— no elimina la sensació de desassossec quan la realitat suggereix que no tots els responsables han estat atrapats.
Perquè en aquest cas hi ha un element que resulta especialment pertorbador: l’asimetria entre qui cau i qui es dilueix.
Teófilo Lapeña, assenyalat com a cap, ha acabat assumint una condemna duríssima en gran part pel seu propi rastre. Per documentar, per acumular, per exercir aquell control que el seu propi ego li demanava assumir. El seu paper dins de la xarxa —aquest lideratge gairebé exhibicionista— va deixar empremta.
Altres, en canvi, han sabut moure’s en la penombra. Sense registres, sense material intervingut, sense proves que permetin sostenir una acusació sòlida. Han esquivat, per ara, la bala judicial. I això és el que incomoda. No l’existència de garanties —que són imprescindibles—, sinó la constatació que, en determinats contextos, aquestes mateixes garanties poden deixar espais on alguns aconsegueixen escapar.
Però hi ha un altre pla que també interpel·la, i que no hauria de quedar en segon pla. Quan tot va començar, el 2020, la principal víctima tenia 12 anys i estava sota la tutela de l’administració.
Durant mesos —massa— ningú va detectar el que estava passant. Ningú va activar una alerta. Ningú va arribar a temps. I això, més enllà de la resposta penal posterior, obliga a una reflexió incòmoda sobre els mecanismes de protecció i supervisió que van fallar.
Perquè si alguna cosa evidencia aquest cas és que el sistema no només arriba tard per a alguns responsables, sinó que també pot arribar tard per a les víctimes. I aquest retard no es mesura en procediments ni en interlocutòries judicials, sinó en mesos de silenci i desprotecció.
El resultat és una sensació difícil de pair: la d’una justícia que actua, que colpeja, que respon… però que no sempre arriba a tothom. Una justícia que, en la seva obligació de no condemnar sense proves, conviu amb la possibilitat que alguns culpables quedin fora.
Per descomptat, és el preu inevitable d’un sistema que prioritza la protecció dels drets davant la temptació del càstig a qualsevol cost. Però això no vol dir que no faci mal. Ni que no incomodi. Ni que no deixi una pregunta flotant: quants més n’hi havia i, sobretot, quants han aconseguit desaparèixer sense deixar rastre.
