El 'sanchisme' agonitza entre clavegueres i joies
“El Govern ha quedat reduït a una simple lluita diària per la subsistència. Les explicacions oficials sonen tan inversemblants que freguen l’esperpent”
L’implosió del règim de Pedro Sánchez comença a revestir proporcions dantesques, just quan es compleixen vuit anys del seu triomf en la moció de censura que va liquidar el Govern de Mariano Rajoy.
La sensació de fi de cicle és aclaparadora, però l’únic que no sembla voler assabentar-se’n és el mateix Sánchez, que segueix aferrat a la poltrona com una llapassa.
Mentre el poble sobirà estava digerint la imputació de José Luis Rodríguez Zapatero, el jutge Santiago Pedraz, de l’Audiència Nacional, va llançar aquesta setmana una vasta operació contra les clavegueres del PSOE.
El sumari revela que Santos Cerdán, secretari general quan van ocórrer els fets, va liderar una presumpta organització criminal. El seu únic objectiu consistia a desactivar a qualsevol preu les causes judicials que afecten l’esposa del president, Begoña Gómez; el seu germà David Sánchez; i el Govern. La trama s’hauria desenvolupat per ordre “del One”, és a dir, del mateix Pedro Sánchez, que a més era el gran beneficiari.
Aquest va urdir el diabòlic pla durant els famosos cinc dies de reflexió que es va prendre a l’abril de 2024, quan es van obrir diligències penals contra la seva dona.
De moment, a més de Cerdán, figuren com a investigats l’empresari Javier Pérez Dolset; la gerent del partit Ana María Fuentes; la fontanera Leire Díaz; i l’exconseller de la Junta d’Andalusia Gaspar Zarrías, entre d’altres. Se’ls imputen ni més ni menys que nou delictes.
També es troben en el focus de Pedraz Juan Manuel Serrano, ex cap de gabinet de Sánchez; i Juan Francisco Serrano, ex número dos de Cerdán.
Una conspiració semblant pretenia atacar jutges, fiscals, guàrdies civils, policies i periodistes. Els integrants del nyap van recórrer als fons del PSOE per lubricar la guerra bruta. Dit d’una altra manera, el partit va finançar les clavegueres del mateix partit i, per rematar la feina, ho va fer amb factures falses.
I què ha dit Sánchez de tot això? Amb el seu habitual desimboltura es va despatxar afirmant que no pensa convocar eleccions… per l’interès dels ciutadans.
Des de l’esclat de la bomba Zapatero, les informacions que s’han anat coneixent posen la pell de gallina. Fins i tot els més acèrrims seguidors de ZP han descobert que és en realitat un presumpte mangant.
Alguns comentaristes de Madrid han sortit a la palestra per defensar el seu llegat. Però no hi ha per on agafar-lo, ja que en matèria econòmica, la gestió de ZP és una cosa semblant a una plaga bíblica. Quan va arribar al poder, Espanya registrava una taxa d’atur del 10,7%. En deixar el càrrec, set anys i mig després, la desocupació s’havia disparat com un coet, fins a fregar el 23%. Pel camí, es van destruir la friolera de tres milions de llocs de treball.
Per cert, un lustre enrere, ZP va pronunciar una sentència memorable que avui cobra plena vigència. Va dir, movent les seves celles arquejades, que “ser socialista és tenir molt poc i estar disposat a donar molt”.
A la llum del botí de joies descobert a la caixa forta del seu despatx, sembla força clar que no ha estat predicant amb l’exemple, sinó més aviat tot el contrari.
L’únic que se li ha acudit per justificar l’arsenal de suposats brillants, maragdes, robins i safirs és asseverar que provenen de l’herència de la seva dona Sonsoles, qui les hauria rebut de la seva mare Juana, de professió mestressa de casa, traspassada el 2008.
ZP deu haver après la lliçó del clan Pujol i la seva increïble deixa de l’avi Florenci a Andorra. No hi ha res més sobat que carregar el mort a un tercer. Aquesta frase equival a atribuir a algú la culpa d’una cosa. Aconsegueix la seva significació suprema quan la persona a qui se li carrega el mort ja no pertany al món dels vius. Carregar el mort a un mort és una redundància de gran utilitat perquè els veritables autors s’escapoleixin.
L’Executiu de Sánchez ha deixat d’actuar com a tal, sobreviu a batzegades, mentre el fang inunda el palau de la Moncloa i la seu del PSOE. El sanchisme ha acabat degenerant en una aberrant barreja de cleptocràcia i oclocràcia.
En definitiva, el Govern ha quedat reduït de facto a una simple lluita quotidiana per la subsistència. La desconnexió de la realitat social és aclaparadora. Les explicacions oficials comencen a sonar tan inversemblants que freguen l’esperpent. La credibilitat es destrueix a ulls vista i el sistema entra en una deriva accelerada.
Quan l’acció pública es canvia per una ofensiva contra l’Estat de Dret, les institucions comencen a ser soscavades des de dins. El que roman és el soroll d’una escenografia en ruïnes, els actors de la qual segueixen fingint que la funció continua.
