15M, el que el vent s'endugué
"Som al 2026, però continuem tenint que triar entre el PP i el PSOE perquè les alternatives de fa anys no han portat enlloc"
Ahir es van complir 15 anys de les manifestacions massives que van ocupar Espanya el 15 de maig de 2011, protagonitzades pels autodenominats Indignats, gent farta de la crisi econòmica iniciada tres anys abans als Estats Units amb la debacle de Lehman Brothers (i les mesures governamentals per fer-hi front) i del bipartidisme espanyol, que semblava obligar-nos a escollir sempre entre el dolent i el pitjor.
Com tots sabem, no en queda res de tot allò. Políticament, després dels diferents enfonsaments de Ciutadans i Podemos, seguim instal·lats en un bipartidisme asfixiant en mans de PSOE i PP.
Socialment, tot ha anat de mal en pitjor, amb la crisi de l'habitatge en primer pla, que no hi ha Govern que vulgui o pugui solucionar. L'únic que queda, en realitat, són els paràsits socials que es van enfilar a la gepa del 15M per prosperar (i per follar, en el cas de Podemos, com vam comprovar no fa gaire), que segueixen rondant per aquí, donant-nos lliçons des d'una suposada altura moral i més preocupats per continuar vivint a costa del contribuent que per millorar-li la vida.
De fet, més que considerar-los uns supervivents del 15M, potser hauríem de pensar en ells com els seus botxins. Es van aferrar a un moviment (més o menys) espontani, sense líders clars, sense una direcció política concreta, i van optar per aprofitar-se'n per animar les seves poc estimulants existències de professor associat d'universitat, portaveu dels afectats per la hipoteca (dels afectats pel lloguer se'n van oblidar) o de difusos activismes presumptament progressistes.
I, durant un temps, no els va anar malament. Recordem que Pablo Iglesias va arribar a vicepresident del Govern espanyol (encara que després es va adonar que el seu era regentar una taverna, institució definida per ell mateix com “el darrer refugi del proletariat). I que Ada Colau va ser alcaldessa de Barcelona (dos mandats!). Si haguessin tingut una mica més de talent i empatia i una mica menys de supèrbia i interès, potser haurien pogut fer alguna cosa per l'esquerra espanyola, però com que no donaven més de si, es van dedicar a prosperar econòmicament mentre feien veure que aspiraven a salvar la classe obrera. El taverner, des del comunisme més tronat i l'admiració cap a éssers tan lamentables com Fidel Castro o Hugo Chávez. L'alcaldessa, des d'una notable ensalada mental que li va acabar costant el càrrec, encara que ella atribuís el desastre al fet de ser dona, pobra i bisexual.
No oblidem la contribució d'Albert Rivera a l'assentament definitiu del bipartidisme. Als seus inicis, Ciutadans era un partit de centre esquerra format, majoritàriament, per rebotats del PSC, farts que el socialisme català fos més català que socialisme. Amb l'expansió a la resta d'Espanya, Ciudadanos va assistir a l'assalt del millor de cada casa, que tirava cap a la dreta i que va convertir el partit, amb la benedicció de Rivera, en aspirant a suplantar el PP en els controls de la dretona nacional. Davant d'un PSOE cada dia més penós, hi havia molt terreny per avançar en el centredreta espanyol. En comptes d'això, l'inefable Rivera va optar per enfrontar-se al PP, amb els resultats de tots coneguts.
Conclusió: som al 2026, però continuem havent de triar entre el PP i el PSOE perquè les alternatives de fa anys no han portat enlloc. Els nostres oportunistes polítics no només són culpables d'haver-se rigut de les il·lusions de molta gent, sinó que també són els responsables, com el cavall d'Àtila, que no torni a créixer l'herba per on han passat: no s'intueix ni una sola alternativa als dos partits de tota la nostra vida democràtica (l'única mínimament raonable, la Izquierda Española de Guillermo del Valle, no avança a les enquestes, suposant que hi hagi entrat mai, cosa que és molt suposar: em temo que ha enxampat la gent cansada i pensant quant li falta per jubilar-se).
Demà se celebren les eleccions andaluses, i l'únic amb què compta la pseudoesquerra és la inefable María Jesús Montero, aquella senyora que qualifica d'accident laboral l'assassinat de dos guàrdies civils a mans del narco. Ciudadanos ha mort d'inanició. Podemos s'haurà de conformar amb dos o tres escons (si hi ha sort). Tot sembla indicar que tornarà a guanyar la dreta, cosa que no és d'estranyar si tenim en compte com de bé ho fa tot la nostra esquerra.
I del 15M ja no se'n recorda ningú, convertit com està en una mena de maig del 68 per consum dels que hi van ser, van veure com es malbaratava i es traïa fins acabar no servint per a res i ja només poden explicar batalletes, com l'Avi Cebolleta, que posen en fuga els possibles oients. Només en queden els seus instigadors, les seves paparres humanes. Iglesias amb el seu vinet proletari i Colau amb les seves flotilles solidàries. Quina llàstima tot plegat, oi?