Les tribulacions d’un xinès a la Xina

Pedro Sánchez triomfa molt a l’estranger. Els meus amics de Nova York el consideren un paladí de la democràcia capaç de plantar cara al seu espantós president: avantatges de la beneïda ignorància, que permet no gratar més a fons per topar-se amb totes les trapelleries infames del nostre home i els seus més immediats sequaços (incloent-hi la parella i el germà).

Si no el coneixes, Sánchez pot semblar un polític valent i progressista. Només els que el patim cada dia sabem de què va el subjecte (de si mateix, concretament) i de com pensa únicament en la seva augusta persona.

Potser per això, conscient que a Espanya el detesta mig país (i part de l’altre mig), l’home s’està concentrant en la qüestió internacional, encara que un dictador xinès li digui que tots dos estan al costat correcte de la història, quan cap dels dos ho està (cas que la història tingui costats, cosa que està per veure).

Sánchez suma Brasil al ‘no a la guerra’ a Barcelona

Plenament conscient que, per Occident, la Xina és el Gran Satanàs, Sánchez s’ha plantat a Pequín per fer-li la pilota a Xi Jin Ping (i la punyeta, respectivament, a Donald Trump). Amb una actitud molt similar a la que es reserva per a l’Home Taronja el pusil·lànime de Mark Rutte, Sánchez ha tractat amb un respecte temorós el tirà xinès i ni tan sols ha dit res en els seus discursos del poc respecte als drets humans que regeix a la Xina, i que és el mínim que sol fer un mandatari teòricament progressista quan està al costat d’un tipus com Xi Jin Ping.

Ens voldrà convertir en un satèl·lit xinès, en un protectorat, com anhelava aquell il·luminat del procés que proposava cedir a la Xina el port de Barcelona a canvi del seu suport per a la independència? Aspira que la Xina sigui el país del seu exili quan surtin a la llum totes les seves componendes, les dels seus secretaris generals i fins i tot les del seu gurú, Rodríguez Zapatero (que, des que va abandonar el Govern, s’ha enriquit de manera força sospitosa?).

Global Progressive Mobilisation

Només tornar de la Xina mil·lenària, Sánchez ha muntat un conclave progressista a Barcelona amb mandataris llatinoamericans de relleu esquerrà com Lula Da Silva, Gustavo Petro i la sempre contrariada Claudia Sheinbaum, que a veure si ens renya una altra vegada per com de malament ens vam portar els espanyols amb els indis fa cinc segles (que sempre és més còmode que combatre el mal que li fan actualment el narco i els polítics corruptes). Allà se sentirà segur perquè, com els meus amics de Nova York, ningú el coneix a fons, de manera que podrà fer el progressista a consciència sense que ningú surti a posar-lo verd.

Com va dir l’Emèrit (amb tot el seu morro), ningú és profeta a la seva terra. Motiu pel qual Sánchez deu sentir-se un incomprès a Espanya, mentre la resta del món l’admira i l’aplaudeix.

L’home ha iniciat la seva fase d’estadista internacional i no hi ha qui el pari. Mentrestant, el seu país va tirant gràcies a aquells ministres que utilitza per bordar a tot aquell que molesta (jutges, periodistes i altra ralea). I així pretén aguantar l’home fins l’any vinent, que és quan toquen eleccions.

Unes eleccions, per cert, que és capaç de guanyar gràcies a com d’estimulant resulta l’oposició. I si no les guanya, no passa res, sempre pot exiliar-se a la Xina o al Brasil o a Mèxic o a Colòmbia. O agafar un càrrec d’àmbit europeu.

El que no entenc és la regularització massiva d’immigrants. Diuen que és per comprar vots, però els regularitzats no podran votar encara el 2027, així que, per a què li serveixen? O és que el seu és una mostra de caritat cristiana i bondat de la bona? Digueu-me mesquí, però ho dubto.