Ni podem ni sumem

Després de les més recents eleccions autonòmiques, els dos partits de la presumpta nova esquerra (que, lamentablement, no té res a veure amb la de tota la vida de Marx i Engels) s'han quedat per vestir sants, confirmant la intuïció, força estesa, que s'han acabat les alternatives al bipartidisme que, si són tan xurroses com les de Yolanda Díaz i Ione Belarra, potser és millor estalviar-se-les.

També ha finat Ciutadans, però això fa temps que és un mort que camina per inèrcia (res a veure amb El muerto vivo del gran Peret). Els que vam creure en ells al principi, quan eren Ciutadans i professaven la fe socialdemòcrata, ja hem superat la fase del dol i només ens en recordem per cagar-nos en Albert Rivera, en el seu transvasament a la dretona i en la seva habilitat per enviar a desballestar un projecte polític que s'hauria d'haver portat d'una altra manera.

També va ser (encara que per poc temps, tot va començar a tòrcer-se quan el grup barceloní es va estendre a tot Espanya i va reclutar el pitjor de cada casa), una alternativa al bipartidisme que no va quallar. Ara és el torn d'aquests dos partits que, malgrat els seus noms, ni poden ni sumen.

El deteriorament de l'esquerra a Espanya és evident: tenim al Govern un megalòman que s'ha carregat la socialdemocràcia local i s'ofega en un enorme bassal de corrupció (tot, és clar, bulos de la dreta i de l'extrema dreta, i no diguis res, que t'envien a la fachosfera!).

Rufián torna a reptar Junqueras amb un míting al costat d'Irene Montero a Barcelona

A la seva presumpta esquerra tenim dos partits en fase de descomposició que, com Ciutadans, ho han fet tot malament, enfortint així la dreta. Com més aviat se'n vagin a cagar al moll, millor per a tothom. En tot cas, toca ara lliurar-se d'aquest PSOE que s'ha traït a si mateix, preparar-se per resistir els governs del PP i Vox i, en un termini no determinat, tornar-ho a intentar, encara que costarà, donada l'eficaç tasca de demolició portada a terme per Sumar i Podemos.

La Esquerra Espanyola de Guillermo del Valle o bé no avança o ho fa a pas de tortuga, encara que les seves propostes em semblen del més raonable. No sé si s'ha trobat amb el votant cansat i fart de promeses que no es compleixen, o si li estan fent la vida impossible des de la falsa esquerra que pacta amb separatistes, terroristes i el pitjor que troba (jo els vaig votar en una ocasió perquè, de vegades, sóc un romàntic empedreït), però el cas és que no suscita, de moment, el més mínim interès.

Guillermo del Valle: "És impossible fer un projecte d'esquerres amb el nacionalisme"

Cada esforç baldí ho posa pitjor als que vinguin després i reforça el beneït bipartidisme, que és el normal en molts països, però al nostre resulta especialment carregós, donades les moltes activitats reprovables de PSOE i PP.

Per començar, el nou intent d'unificació de l'esquerra fa una pudor que tomba, ja que està promogut per l'arribista Gabriel Rufián (que amb tal de no tornar a la seva Santa Coloma natal i seguir embolicant per Madrid, on li han sortit fans a cabassos, és capaç de qualsevol cosa), i la senyora de Galapagar, Irene Montero, que no vol recuperar la seva honesta feina de caixera al Mercadona, on segur que es feia un embolic amb els canvis.

Aquests dos oportunistes indocumentats pensen presentar-se en societat d'aquí a uns dies, i a la meva ciutat, Barcelona! Se suposa que venen a salvar l'esquerra, però tinc la impressió que només intenten salvar el seu estatus social i els seus sous, molt superiors al que realment mereixen.

Fa la impressió que Yolanda Díaz ja es dóna per morta, com demostra la seva excursió a Hollywood per fregar-se i parlar en gallec amb el profund Oliver Laxe. A raposeira (persona hàbil a l'hora d'aconseguir alguna cosa, segons el Diccionari de la Llengua Gallega; o sigui, trepa), com se la coneix a la seva terra natal, semblava que arribaria molt lluny, però s'està quedant més sola que l'una després d'haver traït Pablo Iglesias, el seu mentor (Déu li conservi la vista, estimat taverner!) i de convertir-se en serventa de Pedro Sánchez, a qui deu el seu ministeri.

I pel que fa als altres cantamañanas de la nova esquerra, tot sembla indicar que aniran caient lentament, fins que el Mercadona, per a l'Irene, i una feina de porter de discoteca, per a Rufi, semblin opcions laborals raonables.

Han convertit l'esquerra espanyola en un erial, per on han passat no ha tornat a créixer l'herba i, això sí, han escalat socialment a alçades imprevisibles. Espero que Pablo Iglesias se'n apiadi i me'ls col·loqui de cambrers a la Garibaldi, ja que, com ell mateix va dir, la taverna és l'últim reducte del proletariat.