La vaga legítima i la coacció inacceptable
"Els docents acumulen anys de pèrdua de poder adquisitiu, un complement autonòmic congelat durant dècades, aules cada cop més complexes i una càrrega burocràtica creixent. El problema no rau en les demandes, sinó en com s'ha desenvolupat el conflicte"
La protesta sindical d'ahir a la Casa Batlló ho il·lustra amb precisió: afiliats de la CGT van impedir l'accés al recinte a treballadors i visitants que no tenen res a veure amb el conflicte educatiu. Els perjudicats no eren els responsables de la Conselleria, sinó ciutadans i turistes utilitzats com a instrument de pressió. És un episodi menor, però revelador d'una lògica que fa mesos que està instal·lada en una part del sindicalisme docent català.
Les reivindicacions del professorat són, en bona mesura, legítimes. Els docents acumulen anys de pèrdua de poder adquisitiu, un complement autonòmic congelat durant dècades, aules cada cop més complexes i una càrrega burocràtica creixent. El malestar té causes reals i mereix una resposta seriosa.
El problema no rau en les demandes, sinó en com s'ha desenvolupat el conflicte. Sindicats com Ustec-STES i, de manera especialment destacada, la CGT, han recorregut a talls de carreteres, bloquejos de vies de comunicació i interrupcions deliberades de la vida quotidiana de milers de ciutadans.
A això s'hi ha afegit una pugna per l'hegemonia sindical que ha endurit posicions i dificultat la negociació. Tant CCOO com UGT, que fa mesos van arribar a un acord rellevant amb el Govern que incorporava millores salarials i laborals per al professorat, van ser acusats de claudicació per aquells que havien decidit recórrer a qualsevol instrument de pressió al carrer.
Perquè hi ha una distinció fonamental que convé preservar. Una cosa és el dany col·lateral inevitable d'una vaga i una altra de ben diferent convertir el perjudici a tercers en un mecanisme deliberat de coacció.
Aquells que queden atrapats durant hores en una autopista, els qui perden una jornada laboral o una cita mèdica no tenen cap responsabilitat en el conflicte. Una democràcia madura pot tolerar excepcionalment aquestes molèsties, però no hauria de normalitzar-les.
![Iolanda Segura, portavoz nacional de Ustec, atiende a los medios; a la izquierda, Ignasi Fernández, su homólogo de Aspepc·sps, sindicato mayoritario en los institutos públicos de secundaria](["https:\/\/a2.elespanol.com\/cronicaglobal\/2026\/05\/14\/actualitat\/1003742761338_16149145_320x180.jpg"])
I, tanmateix, s'han normalitzat. Catalunya fa anys que assisteix a una cultura de la protesta la lògica central de la qual no és convèncer, sinó bloquejar: la mobilitat, l'accés a serveis o el funcionament quotidià de la ciutat per forçar la mà de qui governa.
És una pràctica injusta perquè trasllada el cost del conflicte a aquells que no tenen ni veu ni vot en la seva resolució. Però també perquè no està a l'abast de tothom. Només col·lectius nombrosos i situats en sectors estratègics poden exercir aquesta forma de pressió. La coacció sobre l'espai públic, presentada de vegades com a contrapoder democràtic, acaba sent en realitat un privilegi de qui té prou força per imposar-la.
Algunes d'aquestes accions han anat acompanyades del lema "Això també és educar". És una afirmació particularment enganyosa. L'educació democràtica hauria d'ensenyar que els conflictes legítims es defensen respectant també els drets dels altres i que la força d'una reivindicació no depèn de la capacitat per perjudicar tercers.
![Imagen de la última reunión entre los representantes de la 'conselleria' de Educación y los sindicatos en huelga en Cataluña](["https:\/\/a2.elespanol.com\/cronicaglobal\/2026\/05\/29\/actualitat\/1003742765957_16144472_320x180.jpg"])
Per això resulta rellevant el principi d'acord assolit entre Ustec-STES, ASPEPC i la Conselleria d'Educació. Encara que hagi de ser ratificat pels docents, confirma que els avenços duradors s'aconsegueixen mitjançant la negociació.
Davant d'això, la decisió de la CGT de rebutjar el preacord i mantenir accions com la de la Casa Batlló respon a una lògica diferent: la del pols permanent. Pot proporcionar visibilitat a curt termini, però erosiona el suport social i dificulta la resolució del conflicte.
Els sindicats tenen ple dret a defensar els interessos dels seus afiliats. Però també la responsabilitat de fer-ho sense convertir el conjunt de la ciutadania en ostatge de les seves estratègies. Perquè una escola pública forta necessita recursos i reconeixement, però també una cultura cívica que recordi una veritat elemental: els drets propis acaben allà on comencen els drets dels altres.
