Fart del català
"Pago els meus impostos. El 15% de l'IRPF. Cuido de la meva mare. No em vingueu demanant que, a més, defensi el català. O el sànscrit"
Des de 1980, és a dir, des del moment en què Jordi Pujol va assumir la presidència de la Generalitat, sento parlar que hem de defensar la llengua catalana, jo crec que ja n'hi ha prou. Són gairebé 50 anys amb la mateixa matraca.
Si la llengua catalana està viva, que es defensi sola.
Els galimaties inacabables sobre la pobra llengua aixafada han servit per a dues coses, una de bona i una de dolenta:
La bona: per finançar i crear una literatura catalana que estava pràcticament extingida. Ara és indiscutible que hi ha autores —més que autors— extraordinàries en llengua catalana.
Ara bé, ningú podrà discutir que l'ambició de totes aquestes autores és ser traduïdes al castellà, per no dir a l'anglès. Això és així.
Llavors, per què no escriuen directament en espanyol, o en anglès? Doncs per una adhesió sentimental o moral a la llengua dels seus avantpassats. El qual és molt respectable, és clar.
Després hi ha un altre motiu: hi ha 100.000 personatges que viuen a càrrec dels pressupostos de l'Estat i que es dediquen a protegir el català i a denunciar i multar qui prefereix expressar-se en una altra llengua.
Tot em sembla bé. Viviu d'això, pringats. Jo sóc el primer que, quan algú em parla en català, responc en la mateixa llengua.
Ara bé, que des de fa gairebé 50 anys —50!— em vingueu amb la matraca que “cal defensar el català” em sembla ja excessiu, i un truquet per alimentar una colla d'aprofitats i d'escriptors fracassats.
Pago els meus impostos. El 15% de l'IRPF. Cuido de la meva mare. No em vingueu demanant que, a més, defensi el català. O el sànscrit.
