La flatulència extremenya o el perfum de la “prioritat nacional”

El cas d'Extremadura, arran del pacte entre el Partit Popular i Vox, resulta particularment revelador. El que podria despatxar-se com a retòrica de campanya comença a adquirir forma de criteri polític. I quan una consigna aspira a convertir-se en norma, deixa de ser innòcua: delimita, ordena i, sobretot, exclou.

“Prioritat nacional” sona raonable, gairebé domèstic: atendre primer els de casa, protegir allò propi. Però en política les paraules mai són neutres. L'acord es presenta embolcallat en la fórmula de “l'arrelament real, durador i verificable”, declarada compatible amb la legalitat vigent.

Tanmateix, la consigna que l'inspira —i que Vox celebra sense embuts— apunta a establir preferències per origen o per temps de permanència en l'accés a recursos públics. I això, sense límits estrictes i clars, entra en col·lisió amb el principi d'igualtat.

L'article 14 de la Constitució no empara tractes diferenciats per raó de naixement ni per altres circumstàncies personals o socials injustificades en l'accés a drets i prestacions públiques. La “prioritat nacional” no és només una opció de gestió: és una potencial ruptura d'aquest principi.

Quan es tradueix en polítiques concretes, la “prioritat” implica filtres: qui accedeix abans a una ajuda o a un habitatge protegit, qui queda en segon pla. Penseu en una plaça en una residència pública o en una beca de menjador escolar: recursos escassos on el criteri de preferència no és neutre, sinó determinant. S'introdueix així una jerarquia on l'Estat de dret proclama igualtat formal.

Resulta difícil ignorar la paradoxa històrica. Extremadura ha estat durant dècades una regió d'emigració. Molts extremenys van trobar feina a Catalunya, el País Basc o Alemanya en condicions no sempre favorables.

Elevar ara l'arrelament a criteri de preferència no només inverteix aquesta experiència col·lectiva: la desdibuixa. Qui ha conegut la condició de “els altres” haurien de ser els últims a institucionalitzar-la. I convé afegir que algunes de les regions receptores han aplicat les seves pròpies polítiques d'arrelament cultural o lingüístic, cosa que, des de la mateixa lògica, no ens hem cansat de criticar des d'aquestes mateixes pàgines.

Cal, a més, distingir. Que Vox utilitzi aquest llenguatge no sorprèn: forma part de la seva identitat, del seu discurs nativista, igual que Aliança Catalana. Més significatiu és que el PP ho subscrigui. El PP no és Vox. Té una tradició vinculada a la democràcia cristiana i al liberalisme conservador europeu. Quan un partit amb aquest bagatge legitima la “prioritat nacional”, encara que sigui amb cauteles i condicionada a l'arrelament, no només cedeix terreny tàctic: valida un marc conceptual que la seva pròpia tradició hauria de qüestionar. I amb això contribueix a normalitzar-lo.

El problema del nacionalisme —també en la seva versió edulcorada de gestió— no és només que complagui a qui el formula, sinó que acabi semblant raonable als altres. Que deixi de fer mala olor. Que es percebi, en definitiva, com a perfum.