El Déu de la guerra plora
"Si no hi ha pau, ni al Golf Pèrsic ni al Mar Roig, Donald Trump es convertirà en un cigne negre i coix, que intentarà embolicar el país per treure al carrer els reservistes de la Guàrdia Nacional i saltar-se les eleccions de mig mandat"
Netanyahu demana perdó per la imatge d’un Crist decapitat cap per avall per soldats israelians, al Líban. No diu res de les seves matances indiscriminades i genocides. El nou David destrueix al seu pas i, pel que sembla, estem davant de la nova crisi arriana del Concili de Nicea.
Ara, quan la croada religiosa de Orient Mitjà buida les nostres reserves de cru, recordo el plorat Josep Piqué, que va parlar tantes vegades de l’Estret de Malaca, com a nus de comunicacions cenital entre l’Índic i el Pacífic, el 40% del comerç marítim mundial. Ho repetia quan va ser ministre d’Exteriors i abans que Aznar, mal germà, el convertís en virrei català sense virregnat.
Ha caigut Ormuz, mentre l’alternativa de Bab-el-Mandeb depèn que els hutis del Iemen el tanquin a bombes. Si no hi ha pau, ni al Golf Pèrsic ni al Mar Roig, Donald Trump es convertirà en un cigne negre i coix, que intentarà embolicar el país per treure al carrer els reservistes de la Guàrdia Nacional i saltar-se les eleccions de mig mandat. Coneixem el pa després de l’assalt al Capitoli, el dia en què la democràcia americana va deixar de ser el Gran Experiment.
Piqué va ser president d’aquell Cercle d’Economia alimentat per Antón Costas, Josep Oliu, Jordi Alberich, els emergents de l’ICREA, Josep Ramoneda, filòsof de capçalera, empresaris d’europeisme avançat –Carles Tusquets, Joan Molins, Juan Antonio Delgado o Lara Bosch, entre d’altres– i un grup de doctors en Economia, formats a Harvard, Minnesota o Columbia, quan les universitats nord-americanes comptaven amb el suport que la Casa Blanca del semovent Donald Trump els nega avui.
A Piqué mai no l’oblidarem; és un dels nostres, com ho és Miquel Nadal, el director general del fòrum que va ser secretari d’Estat a Exteriors.
En diferents etapes, Piqué, Costas, Oliu i Nadal van obrir de bat a bat les portes als del pensament dur dels models matemàtics, entre ells a la professora Teresa Garcia-Milà, actual presidenta del Cercle. Estem en un temps geopolíticament complex, en què a la institució li costa tendir ponts amb actes a l’estil del celebrat el passat cap de setmana a Barcelona, el Global Progressive Mobilisation: Lula da Silva, Sánchez i la presidenta de Mèxic, Claudia Sheinbaum. Una cimera insubmisa i qualificada de reunió de narcoestats per Díaz Ayuso, la impossible dama indigna.
Piqué, l’excap de la Diplomàcia Espanyola, d’acidesa contrita i ment oberta, buscava la solució dúctil, no la programàtica. I, referint-se al subministrament de matèries primeres, es treia de la màniga el maleït estret de predilecció xinesa.
I ara em dic allò de “sempre ens quedarà Malaca”. Però no ens convé perdre la perspectiva llatinoamericana, especialment Mèxic, el país germà sobre el qual va plorar el Déu de la pluja, en aquella perla literària de Laszlo Passuth –inspiradora del moment libanès–, barreja d’antropologia asteca i pura conquesta. ¡Tenochtitlán!
