El sistema educatiu: negoci o factor de progrés i avanç social?
"A poc a poc s'imposa el model nord-americà, que sens dubte entusiasma la Comunitat de Madrid"
L'educació pública hauria de ser un instrument que facilités la igualtat d'oportunitats per a la formació de bons professionals, sense importar-ne l'origen social. A Espanya, l'educació s'ha convertit en un dels camps on amb més nitidesa es creuen dues realitats aparentment oposades, però tanmateix profundament interconnectades.
Pel costat positiu, s'ha incrementat el nombre de joves que accedeixen al sistema educatiu, però el poder adquisitiu i la desigualtat econòmica continuen actuant com a condicionant i filtre segregador.
L'educació privada s'ha convertit en un negoci que mou a Espanya 20.000 milions d'euros a l'any. Els fons d'inversió han trobat bones oportunitats de negoci en les entitats que ofereixen carreres universitàries, màsters o cicles de Formació Professional amb vincles empresarials per fer pràctiques.
Tot això potenciat i alimentat per administracions autonòmiques governades per forces conservadores. Després de dècades de reformes successives, el que hauria de ser un vector de mobilitat social s'ha transformat en un instrument capaç de reproduir i amplificar desigualtats ja existents, especialment quan l'accés a recursos educatius d'alta qualitat queda condicionat per la renda de les famílies.
En l'extrem més visible d'aquesta tendència es troben les universitats d'elit i els centres educatius altament selectius, que funcionen en la pràctica com a espais de socialització i reproducció de les elits econòmiques i polítiques. Més enllà del seu valor acadèmic intrínsec, aquests espais articulen xarxes de contactes, venen “prestigi” i sobretot generen oportunitats laborals que no estan a l'abast de la majoria de la població.
Així, l'educació que hauria de formar professionals competents es converteix en un mecanisme de concentració de capital social i econòmic. El resultat és una desigualtat que no només és mesurable en termes de resultats acadèmics, sinó també en termes de claustres, trajectòries professionals i accés a posicions de poder.
A poc a poc s'imposa el model nord-americà, que sens dubte entusiasma la Comunitat de Madrid. “Si vostè vol una educació o sanitat de qualitat, pagui”.
!['Profesor y alumno', obra de Carel Christiaan Antony Last](["https:\/\/a2.elespanol.com\/cronicaglobal\/2025\/08\/11\/lletra-global\/idees\/1003742680822_15000529_320x180.jpg"])
Aquesta dinàmica té efectes directes sobre la marginació social i les reivindicacions de la classe treballadora. Les famílies amb menys recursos suporten càrregues creixents: taxes acadèmiques, material educatiu costós, transport i, sobretot, la incertesa de saber que els seus fills competeixen en un sistema on la renda continua sent un predictor robust de l'èxit escolar.
En aquest context, l'educació pública —si realment fos finançada i organitzada com un bé comú— tindria un paper central com a instrument de justícia social.
El debat polític hauria de deliberar de manera constructiva sobre els diferents models de política educativa. Cada cop és més necessari fer política de veritat, intentant evitar el vodevil esperpèntic en què han convertit les forces ultres conservadores el Congrés dels Diputats.
Determinades CCAA preferentment conservadores –com la d'Ayuso a Madrid– han promogut la lliure expansió de centres concertats i han estimulat l'ensenyament privat, sota la bandera de la “llibertat educativa”, una forma molt elegant de plantejar: “Si vostè vol educació de qualitat, l'ha de pagar”
En la pràctica, això ha implicat un increment de recursos per a centres privats i concertats i incentius fiscals per a famílies amb renda alta. El que ha suposat una important reducció de l'esforç inversor, que ha acabat afectant negativament la redistribució en favor dels centres públics més desafavorits.
Els seus defensors argumenten que la “competència” entre centres eleva la qualitat global; els seus crítics assenyalen que, en absència de mesures compensatòries reals, aquesta “competència” reforça la segregació socioeconòmica i territorial.
Per contrarestar aquestes pràctiques conservadores que tant estan deteriorant el sistema educatiu, les forces de progrés han d'apostar per reforçar l'educació pública universal. Una estratègia sòlida i amb recorregut ha de prioritzar el pensament crític, l'equitat i la qualitat, millorant la formació docent.
Per això és imprescindible augmentar el finançament estructural i estable, orientat a reduir desigualtats territorials i socioeconòmiques. Qualsevol estratègia de progrés ha d'intentar revertir processos de desigualtat escolar i combatre la segregació.
No obstant això, aquestes iniciatives freqüentment topen amb limitacions pressupostàries i resistències polítiques, la qual cosa posa de manifest que una política pública de qualitat exigeix no només voluntat política, sinó també sostenibilitat financera i consens social.
A Europa els països que millor combinen qualitat educativa, equitat i accés universal sense condicionants derivats de la renda familiar són Finlàndia i els països nòrdics en general. Aquests sistemes es caracteritzen per una elevada inversió pública, professorat ben valorat i dotat, i una forta orientació cap a la inclusió, amb mecanismes actius per compensar desigualtats territorials i socioeconòmiques. L'educació no és un producte de consum, sinó un dret social.
L'educació pública, en definitiva, és quelcom més que una estructura administrativa, sobretot ha de ser un factor de progrés i avanç social. Defensar-la significa apostar per una societat on l'origen no determini el destí, on la intel·ligència col·lectiva es nodreixi de la diversitat i on la igualtat d'oportunitats no sigui un eslògan sinó una pràctica tangible.
