Ressuscita, Paquita la del Barrio!

Em van educar a escriure sense insultar, i em sembla bé, he procurat seguir aquesta norma sempre que m'ha estat possible, perquè si un es posa d'entrada a dir-li a un altre “imbècil”, o “miserable”, no és que ja no hi hagi conversa possible, és que amb el mateix epítet un s'embruta. Un es rebaixa al nivell del fang i perd credibilitat, també s'enfanga el text amb paraules lletges, i com a conseqüència es degrada el lector, i el fica en una batussa de taverna, a la qual assisteix, potser, encantat al principi, però després amb gust de cendra a la boca.

L'exasperació i el vituperi no confereixen raó. És famosa l'anècdota del parlamentari (crec que britànic) que insultava el seu adversari, el qual, donant mostres de tenir un bon domini de si mateix i fins i tot d'ironia, o sigui d'intel·ligència, va respondre així als insults: “Això, senyor, és una digressió. Ara espero els seus arguments”.

Schopenhauer recomanava, a L'art de tenir raó, segons llegeixo a la traducció d'Álvaro Cortina: "Quan es perd l'argument, l'insult es converteix en l'eina del perdedor". Això: del perdedor.

En aquest mateix, divertit assaig, recomana amb cinisme Schopenhauer: "Si adverteixes que el teu adversari és superior i perdràs, aleshores torna't ofensiu". És clar que Schopenhauer recomanava aquests recursos (als quals ell es negava a recórrer, però avui molt habituals en la brega política i periodística) a qui volgués participar en debats miserables: els aconsellava com a trucs de taür, funcionals encara que no dignes de respecte intel·lectual.

Sobre aquest assumpte recordo també l'anècdota de Valle-Inclán (no sé si apòcrifa, ja que se li atribuïen moltes anècdotes gracioses, però no totes eren certes), segons la qual, un dia es va trobar de cara amb el seu detestat Echegaray (o era Benavente?) en un carrer de voreres estretes, al Madrid dels Àustries. Un dels dos havia de baixar de la vorera perquè passés l'altre, i Valle va dir: “Jo no cedeixo el pas als loz hijoz de puta”. (Transcric “loz hijoz” perquè Valle cecejava). L'altre, baixant immediatament a la calçada, va respondre: “Doncs jo sí”. Amb tan lapidària rèplica, sense pronunciar una paraula de més, Echegaray va guanyar el... “debat” per a l'eternitat.

A tots ens sembla graciosa Paquita la del Barrio quan diu a l'home que l'ha decebut “rata de dos patas”, “animal rastrero”, “adefesio mal hecho” i altres floretes, però estarem d'acord que amb aquests epítets no és fàcil començar un diàleg enriquidor. Vaja, és gairebé impossible.

Per exposar el teu punt de vista, per argumentar, també per criticar amb la màxima severitat, és millor prescindir dels insults i de les paraules gruixudes. Són recursos que causen desgrat als esperits civilitzats. Són propis de “perdedor”, com va dir Schopenhauer.

Fernández Soldevilla: "A Catalunya cal un relat històric que recordi les víctimes del terrorisme independentista"

Però aquesta contenció, aquesta civilitat, també té una part dolenta: l'urbanitat i el tracte respectuós ens porta a considerar com a normals i acceptables coses i persones que potser no ho mereixen, que són clarament dignes d'oprobi, de la reprovació i les injúries més virulentes. Per la porta del respecte s'hi cola tot. El discurs civilitzat, moderat, normalitza, legitima allò inacceptable.

Durant les darreres dècades, a l'escenari polític català hem estat educats –per no degradar-nos, ni degradar el lector, per mantenir la possibilitat del diàleg, que com acabem d'exposar es trenca quan es creuen els insults— per tractar determinats individus tòxics i les idees primàries i perjudicials que aquests sostenen com a respectables, raonables, dignes de ser preses en consideració dialèctica. Així, sense adonar-nos-en, per delicadesa hem naturalitzat coses monstruoses.

Pensava en aquestes coses ahir, veient a El Mundo una foto d'Otegi i Junqueras asseguts als dos extrems d'una taula, somrient-se afectuosament. Estava presa la foto a Barcelona, on el segrestador ha vingut per trobar-se amb el colpista, i negociar amb ell algun programa polític que porti a fer d'Espanya “un Estat plurinacional”.

Ferran Cardenal: "ETA no va atemptar als Jocs Olímpics perquè no va poder"

I pensar que aquest cap etarra va ser rebut amb aplaudiments al Parlament, en els anys del màxim oprobi... Pensar que aquells parlamentaris inqualificables segueixen als seus escons o se'n van anar a casa de franc... I pensar que aquests dos... senyors són avui els més ferms suports del Govern d'Espanya. En pura justícia, haurien de seguir a la presó, on han passat els anys menys nocius per a aquesta nostra estimada comunitat.

En pura justícia, ja que no se'ls pot empresonar una altra vegada, i ja que l'educació i l'urbanitat i el respecte al lector m'impedeixen referir-me a ells i als parlamentaris de l'aplaudiment en els termes que es mereixen, tant de bo almenys Paquita la del Barrio ressuscités i els dediqués una cançó.