Una bandera trencada

S'ha fet viral l'estrip de la bandera nacional a la Plaça Colón quan s'estava hissant el passat 18 de febrer. És tot un símbol de com tenim el país.

L'anterior cap de l'Estat autoexiliat, parlamentaris d'un bon nombre de partits que no assisteixen pràcticament a cap acte institucional, un fiscal general de l'Estat condemnat, el màxim cap operatiu de la Policia Nacional havent de fer front a greus acusacions, dos secretaris d'organització del partit del Govern en presó preventiva, successió de casos oberts per presumpta corrupció, mandats d'institucions molt rellevants caducats, pressupostos sense aprovar des de 2023… “adereixen” una realitat pèssima a les nostres infraestructures on tren i carreteres es desfan a trossos i preguem perquè les preses, construïdes en la seva gran majoria fa més de 50 anys, aguantin. I, de tant en tant, tragèdies a les quals les administracions no solen respondre amb la diligència deguda.

Però aquesta realitat, trista i fosca, es confronta amb una altra: l'economia creix, la prima de risc baixa i els estrangers, tant privats com institucionals, inverteixen al nostre país.

La realitat sempre està plena de matisos, és cert, però en el nostre cas hi ha massa matisos o, potser, cal prendre distància per entendre-la una mica.

Tenim, sens dubte, una crisi política de primera magnitud. Els dos partits d'Estat s'entesten a enfrontar-se i a aixecar un mur d'incomprensió entre ells. Això fa que els extrems creixin i, per un simple canvi de cicle, ara toca que creixi la dreta.

Aurea mediocritas

L'eclosió de la nova esquerra amb el moviment del 15M de 2011 ja ha tingut temps per governar, i el globus s'ha desinflat. Els intents per unir les 14 esquerres probablement quedaran en no res, perquè ERC no cedirà als Comuns els seus escons a Barcelona, ni Podem voldrà saber res d'IU o de Sumar: primer les cadires, després les idees.

A l'altre costat, tot i les serioses crisis dins del partit, no els cal ni programa ni líders, que no sigui el nacional. Són un imant pel vot de protesta i amb tres idees força en tenen prou. El frentisme ens porta a la paràlisi, que ara es tradueix en la incapacitat d'elaborar pressupostos, fent de la supervivència al Govern una fi en si mateixa.

Estem, probablement, davant un final de cicle. I, igual que el felipisme no va acabar gens bé amb successius escàndols, o el PP va haver d'empassar-se el gripau de Gürtel --digestió encara no finalitzada perquè a la primavera venen judicis pendents--, el sanchisme es veu embolicat ara en escàndols de tota mena i condició, resultat de la seva longevitat al poder i, també, de la seva manifesta debilitat, que facilita que es publiquin dia sí, dia també, notícies negatives.

Independentment d'aquesta crisi política, tenim una crisi en infraestructures. Hem construït com si no hi hagués un demà, però aquest demà ha arribat, i ens ha agafat sense haver fet els deures. Cal deixar d'inaugurar i cal mantenir. És menys agraït, tret que com ara hi hagi una tragèdia i s'evidenciïn mancances de lustres de no haver fet els deures, ni uns ni altres.

Molt més que un accident

Però davant d'aquest espectacle ombrívol, l'economia, la macroeconomia, no va malament. L'increment de població per una immigració desbocada, unit al desajust de preus de diversos anys d'inflació, ens porten a una realitat estadística que no sempre es correspon amb la realitat social. És cert que Espanya creix més que la mitjana, però també ho és que els salaris mitjans perden poder adquisitiu i les desigualtats socials creixen.

I, per acabar la foto, el creixement del PIB “dissol” la ràtio de deute, perquè el deute puja, però també ho fa el PIB. A més, el fet de no deflacionar l'IRPF fa que l'Estat recapti més sense fer res, de manera que el deute és menor. Hem passat del 124% de deute sobre PIB el 2021 a poc més del 100% el 2025.

Això, unit al creixement del PIB, fa que el nostre deute sobirà baixi de preu, perquè ha millorat la qualificació creditícia de l'Estat. Recentment, la prima de risc va arribar a un mínim de 36 punts bàsics, quan el 2012 va superar els 600. Per als inversors, invertir en deute d'Espanya té menys risc que fer-ho en deute de França, Itàlia, Regne Unit o Estats Units.

Així tenim la macro bé, la micro regular i l'institucional, fatal. Podem acostumar-nos a viure d'esquena a l'Estat, com durant molts anys ha fet Itàlia, o des de sempre Mèxic, però ni hi estem acostumats ni les nostres empreses són tan sòlides i grans.

A més, les pensions, la sanitat, l'educació, el transport, són matèries on l'Estat té molt a dir. Espanya té un potencial que els nostres polítics ens roben amb les seves accions o les seves omissions. Podríem ser un referent, i som un país que simplement sobreviu.