Josep Maria Malagarriga: "Cada 15 dies em volen comprar l'hotel, i cada 15 dies dic que no"
El propietari del Continental de La Rambla i del Palacete Continental de Rambla Catalunya repassa dos segles d'història familiar i reflexiona sobre la pressió dels grans capitals sobre el sector hoteler
Continguts relacionats: El fals comprador del Lleida CF va intentar estafar també hotelers catalans
Notícies relacionades
Josep Maria Malagarriga forma part d'una de les més antigues sagues hoteleres de Barcelona. La seva família, amb 200 anys de tradició en aquest negoci, gestiona el Continental Palacete de Rambla Catalunya i l'hotel Continental de La Rambla, per les habitacions dels quals han passat George Orwell, Buffalo Bill, Indira Gandhi o un joventíssim John Fitzgerald Kennedy.
En una Barcelona descomposta i el passat de la qual s'evapora en el món blanc i negre dels fons d'inversió, els grans inversors pregunten als Malagarriga per la venda de l'hotel. La seva resposta sempre és la mateixa: no. Per romanticisme, història… i perquè aquest peculiar empresari assegura que "no sap fer una altra cosa”, per això “val la pena resistir les ofertes i la temptació de la vida ociosa”.
En aquesta entrevista concedida a Crónica Global repassa dos segles d'història familiar, la pressió dels grans capitals sobre el sector hoteler, la seva visió sobre el turisme, la inseguretat o l'alcaldia d'Ada Colau i la de Jaume Collboni.
-Pregunta: Aquest any es compleixen 200 anys d'història dels Malagarriga en el negoci hoteler.
-Resposta: Tenim un document del gremi de mesoners i taverners de Barcelona que acredita que un avantpassat meu, fa 200 anys, ja es dedicava a aquest negoci. Era 1826. El meu avi es va fer amb el Continental de la Rambla el 1931 i el va convertir en un hotel molt innovador per a l'època. Tenia el bar Automàtic, que segurament va ser el primer servei de vending que hi va haver a Espanya. Tenia uns rètols art déco preciosos i monedes pròpies: compraves els tokens, els posaves a la màquina, obries la porteta i sortia l'entrepà. Després hi havia una barra on els cambrers servien sodas, cafès o carajillos.
-I després la guerra.
-Van ser anys difícils perquè l'hotel va ser col·lectivitzat per la Generalitat. La meva família va ser convidada, amablement, a marxar. Va ser llavors quan George Orwell va anar a viure al Continental, que era un refugi de relativa pau. Hi va haver altres hotels que van córrer pitjor sort, com el Colon de plaça Catalunya, col·lectivitzat i convertit en una txeca republicana. Orwell havia anat al front d'Aragó i allà va rebre un tret. La seva dona, que era poeta, estava allotjada al Continental, així que el van enviar a recuperar-se amb ella. Allà va escriure Homenatge a Catalunya i va rebre tot tipus de visites.
-Com quines?
-Personatges molt importants, com un joventíssim John Fitzgerald Kennedy, el pare del qual era ambaixador dels Estats Units a Londres, acompanyat del primer ministre de l'Índia Pandit Nehru, i la seva filla i futura primera ministra, Indira Gandhi. Eren observadors VIP de la guerra.
-Segur que hi ha hagut més il·lustres visitants al Continental.
-Venia Herbert von Karajan quan actuava al Liceu, Antonio Machín, Ken Loach, Buffalo Bill o el mític Helenio Herrera. La seva vídua, la senyora Fiora Gandolfi, vivia a Venècia, i vam fer tanta amistat que la meva germana ha anat a visitar-la al seu palauet. Hi ha altres personatges, més anònims, que també són història de l'hotel. Gairebé ningú sap els seus noms, però van ser els atracadors que van assaltar el Banc Central el 1981. Els van atrapar a tots a l'hotel, excepte un d'ells, que va passar la nit amagat en un quart d'aspiradores. L'endemà la meva mare se'l va trobar de cara en un passadís i va sortir corrent. Mai ningú va saber d'ell, no va ser identificat ni jutjat. La meva mare va trobar 300.000 pessetes i un carregador de pistola, i en lloc de quedar-se'ls va trucar a la policia i va lliurar els diners.
-En quin any va comprar la família el segon hotel, el Continental Palacete de la Rambla de Catalunya?
-El Palauet és una casa construïda originalment el 1863 al passeig de Gràcia. Anys més tard, a la propietària Paulina Fabra se li va demanar que traslladés l'habitatge perquè molestava per a la nova geografia de l'Eixample. Li van donar a triar una nova ubicació i ella va escollir la cantonada on som ara, Rambla de Catalunya amb Diputació. La casa es va traslladar pedra a pedra. Durant molts anys l'edifici va ser seu d'una companyia d'assegurances: tenien tancats al públic aquest saló noble en què som i els dos salons laterals, i feien servir tota la part del darrere com a oficines, on la gent anava a tramitar els parts de sinistre.
-Ignota bellesa desaprofitada.
-Després va ser encara pitjor, perquè va estar tancat molt de temps, fins que un dia la meva mare, que havia anat al dentista, va agafar La Vanguardia i a la contraportada va veure l'anunci d'una immobiliària molt important de l'època que deia "Palauet en venda". La meva mare es va enamorar de l'immoble i el vam aconseguir comprar. Al febrer de 1999 vam començar tres anys d'obres per rehabilitar-lo, perquè tot estava catalogat i molt vigilat. L'Ajuntament ens ho va posar molt difícil: ens va aturar les obres sense motiu durant vuit mesos, i només gràcies a una carta que vaig escriure, desesperat, a La Vanguardia, ens van trucar l'endemà des del districte per preguntar-nos què passava. Barcelona necessitava places hoteleres, era l'any 2000, i en una setmana teníem el permís d'obres. Vam inaugurar el 6 de març de 2002.
Josep Maria Malagarriga en una entrevista al 'Palauet Continental' BARCELONA
-La història pesa?
-No pesa, et dóna seguretat. Sóc orgullós membre de la junta del Gremi d'Hotels perquè, sense menystenir ningú, l'hoteleria abans era un negoci de famílies. Nosaltres en som una, i n'hi ha hagut d'altres molt importants, com els Gargallo o els Gaspart. Ara ja no és així, la majoria de propietats despersonalitzades rendeixen comptes a un fons d'inversió. Aquesta setmana hi havia una notícia que uns inversors turcs han comprat el Meliá. No m'estranya, perquè a mi m'arriba una oferta per vendre l'hotel cada 15 dies.
-Cada 15 dies?
-Venen i et diuen “posa'm un preu”. Jo dic que no. Hi ha moltíssims inversors de fora, però també algun d'aquí.
-No vendrà?
-Mentre pugui seguir, no. I menys ara que tinc fills. Per vendre sempre hi ets a temps, però mentre tens l'hotel posseeixes un poder, una força. Quan venguis tindràs diners, però perds una part important de la teva vida. Jo no sé fer una altra cosa, ni sabria viure sense treballar. No sabria invertir en borsa o fons. Sé que tinc un hotel preciós, al bell mig de Barcelona, amb una decoració molt especial. Crec que val la pena resistir les ofertes i la temptació de la vida ociosa.
-El Continental de la Rambla és propietat de la família?
-L'edifici pertany a una altra família i nosaltres tenim un contracte de lloguer que es manté. De moment, seguim allà.
-Què li sembla aquesta Barcelona en mans de fons d'inversió?
-No és només Barcelona, és tot el món. Des del 2020 la riquesa s'està concentrant en unes poques mans, les de qui més tenen i menys paguen, i això ens està empobrint a la resta i obligant la gent a desprendre's del que té.
-Quin és el seu primer record d'infància a l'hotel?
-Escriure una carta als Reis Mags demanant fer un torn de nit a l'hotel. Jo sabia que era l'horari més sacrificat, i vaig pensar: "Si és el pitjor, és el que he de fer jo." Tenia sis anys. El desig es va complir, perquè més endavant me'n vaig cansar de fer-los.
-Com li està anant l'estiu als seus hotels?
-Tot l'any ha anat molt bé, tot i les convulsions mundials i tot el que ens expliquen. Barcelona és una ciutat molt especial, amb un atractiu que supera totes les barreres que se li posen per continuar sent una ciutat oberta al món. Ja ho deia Cervantes: "Barcelona, arxiu de cortesia." També han tornat els turistes americans, que continuen sent, amb diferència, el primer país d'origen als meus hotels.
-Quines són aquestes barreres que diu que se li posen?
-La classe política es passa la vida criticant el turisme, o posant-li traves com apujar la taxa turística gairebé un 1.000% en sis anys (de 65 cèntims a 7 euros). I això que la taxa turística porta IVA, perquè l'Estat també en vol la seva part: és ridícul que un impost tingui un altre impost. Passa també amb el cànon de l'aigua. En fi, que aquests mateixos polítics i part de la societat barcelonina al juliol i agost estan tots de vacances fora: ja sigui Mallorca, Vietnam, Bangkok… Si de veritat creus que el turisme és una xacra, el primer que has de fer és no viatjar tu. Predica amb l'exemple. Jo he convidat gent a dinar a casa i que critiquessin el turisme, que és el que em dóna de menjar a mi, a tots els meus empleats i als proveïdors als quals compro.
Josep Maria Malagarriga a l'hotel 'Palauet Continental' BARCELONA
-Avui els hotelers tenen mala imatge pública?
-Si tot el sector es comportés d'una manera molt lleial amb els seus treballadors i fes una selecció acurada de proveïdors, segurament tindríem una mica millor d'imatge. Som un motor de la ciutat, de Catalunya i d'Espanya, però se'ns criminalitza.
-Tornem als fons d'inversió.
-Si vas amb un Excel a la mà no pots oferir el que jo ofereixo a clients i treballadors. L'últim que jo miro és el compte de resultats: em basta amb saber que més o menys em guanyaré la vida. I quan he d'invertir en moqueta, en finestres, en làmpades o en el que sigui, no m'ho penso dues vegades. Però jo no he de retre comptes més que a les administracions i als meus treballadors. No tinc un consell d'administració que em controli i m'exigeixi, perquè el propietari sóc jo.
-Vostè també ha estat molt crític amb la inseguretat a Barcelona.
-Són molt permissius. Sé que la policia té les mans lligades, perquè els reincidents tenen la capacitat de ser detinguts i posats en llibertat sense que hi hagi manera d'apartar-los del carrer. Fa deu anys que tenim un efecte crida de persones poc desitjables per a la ciutat. Això té conseqüències. És indecent que no es pugui sortir amb un rellotge per por que te'l robin.
-Com veu la ciutat sota el govern de Collboni?
-No he notat gaire diferència, tot i que l'etapa anterior va ser horrorosa. El que Colau va destrossar no s'ha arreglat. No hi havia cap consens: vam tenir reunions per molts temes, com el PEUAT o la taxa turística, i tant era el que diguessis, perquè no t'escoltaven. Ara hi ha més diàleg, però no veig una gran diferència.
-Quin ha estat el millor moment de la seva carrera?
-Ara. Vaig ser pare fa tres anys, els meus fills venen a l'hotel i ja els estic preparant el terreny, perquè d'aquí a dos anys, quan tinguin cinc o sis, els posaré a treballar. Jo vaig treballar més de 40 anys amb la meva mare i quan els repasso, i veig l'esforç fet i aconseguit, em sento molt orgullós.
-I el pitjor?
-El conte xinès de la Covid. Tot i que, com amb la mili, també n'he tret una lectura positiva, perquè va ser un esforç enorme de supervivència. Encara estic pagant aquell desgavell. Vaig aconseguir complir amb tots els meus treballadors, que tots mantinguessin el seu lloc i que es recuperessin a mesura que era possible. El Palauet va estar obert durant tots els mesos del confinament, però va ser molt complicat. El dia que vaig sentir per la ràdio que els Estats Units suspenien els vols amb Europa, vaig pensar: "Ara sí que estic fotut”.
-Per què va poder mantenir l'hotel obert?
-L'ordre ministerial de les punyetes deia que si tenies un client que vivia a l'hotel tot l'any, tenies dret a estar obert. I la meva mare vivia a l'hotel. Només van quedar sis hotels oberts a tot Barcelona.
-Va tenir clients?
-T'explicaré una anècdota molt curiosa. Una setmana després del confinament, ens va trucar una agència de viatges de Màlaga per preguntar si podíem acollir un autobús amb 26 tripulants d'un creuer. Eren 24 indis i 2 búlgars, a l'espera de ser repatriats. Venien a Barcelona per agafar un vol a Bombai, però aquell dia l'Índia va tancar les seves fronteres. El que havia de ser una estada de tres nits es va convertir en 72 dies. Els meus treballadors al principi ploraven perquè tenien por de treballar per la Covid i, al final, van acabar sent amics per sempre dels hostes indis. El dia que van marxar, el 31 de maig a les quatre de la matinada, sense que jo ho demanés van venir quatre o cinc empleats a acomiadar-los.
-Què menjaven?
-Com que no tinc restaurant, només bufet, l'agència va contractar un càtering per donar-los dinar i sopar, amb un senyor encantador, José Manuel Parrado, que té una empresa a Cornellà i amb qui també vam fer amistat per sempre. Quan va saber que eren indis, va adaptar el menú, els va posar curri, i jo els ho vaig complementar amb ampolles de Jack Daniel's, que els agradaven molt. Vam tenir també un altre hoste que es va quedar cent nits i va acabar morint aquí, de cirrosi, i un altre que va estar setanta o vuitanta nits. Va ser una situació molt curiosa. Malgrat tot, aprens a controlar despeses i a ser més eficient.
