Portada de ´Elogio de la literatura. Obras paralelas´
Idees

Santiago Alba Rico, o la festa de la literatura

´Elogi de la literatura. Obres paral·leles´, una aposta per la relectura pausada i plaent dels clàssics per rescatar-nos de l'economicisme actual que ens deshumanitza

També: Crisi de la democràcia o crisi de l'economia?

Llegir en Català
Publicada
Actualitzada

Akal publica Elogi de la literatura. Obres paral·leles, de Santiago Alba Rico, un diamant escrit de grans dimensions, brillants diversos i d'aroma inequívocament montaignesc. L'autor explica que ha trigat tres bons anys a redactar-lo.

Portada de ´Elogi de la literatura. Obres paral·leles´

Portada de ´Elogi de la literatura. Obres paral·leles´ Akai

Ja són molts els llocs on vaig dient que em sembla que la nostra novel·la avança una mica coixa, o directament retrocedeix, però que, en canvi, em sembla que el nostre assaig creix i es reprodueix a passos de gegant, i que això és una bona notícia per a la restauració de la salut pública en general, atenallada per un excés d'estrès polític i coaccions immediatistes.

Fotografía del escritor Cory Doctorow

La proposta de l'autor, després d'un llarg pròleg de Germán Labrador, és original sense deixar de referir-se a formes clàssiques, concretament, i de manera explícita, a Plutarc. Santiago Alba Rico presenta parelles d'obres unides al seu total antull, i trenades a través de temes que es van convertint en llocs de trànsit freqüent per les abundants pàgines del llibre.

Franz Kafka queda agermanat amb els inquietants contes de Beatrix Potter; Tintín al Tibet de Hergé amb Moby Dick, de Melville; L'idiota, de Dostoievski amb Les aventures del bon soldat Svejk, de Hasek; Els papers del club Pickwick, de Dickens i Don Quixot de la Manxa, de Cervantes; El cor és un caçador solitari de McCullers i Frankenstein de Mary Shelley; Orgull i prejudici de Jane Austen i A la recerca del temps perdut de Marcel Proust.

Els arquetips dominants

Però cap a on retrocedeix la nostra narrativa? Més enllà del tòpic manriqueà, urgeix que sortim de l'actual fase antiorwelliana i comencem a oblidar-nos de la falsa narrativa neomoralista, i aquí és on el filòsof Santiago Alba Rico, des d'una posició irònica i despreocupada, sense rigideses, ens adverteix sobre la manca d'autonomia estètica actual, de la submissió de la nostra narrativa al control partidista, que no polític.

Aquest és el veritable to de l'Humanisme, la veu discreta però incisiva de la tolerància i l'antidogmatisme enfrontant-se als grans temes d'avui i de sempre: el temps, l'heroisme, la mediocritat, l'estupidesa, l'humor, el poder, els monstres, l'aventura i la possibilitat d'una vida bona.

De tots aquests dotze autors en treu abundant suc filosòfic, d'una manera desenfadada i fins i tot a vegades desinhibida: “Hi ha un Proust “fenomenològic”, un altre “impressionista”, un altre “hermenèutic”, un altre “leibnizià”, un altre “psicoanalític” i un altre, és clar, “bergsonià”. Tots són legítims.

Ara bé, el que a mi m'ha interessat subratllar aquí és la manera estrictament literària en què Proust, a través de procediments inèdits (i de frases impossibles que travessen diversos continents i enfila en successives flexions i meandres diverses races, climes i països abans de tancar-se de nou sobre si mateixes), la manera —dic— en què Proust és capaç de reproduir les lentes ondulacions de la durada mateixa, i això de tal manera que, precisament per això, aconsegueix sostenir més temps les coses a l'espai. Així opera feliçment, rizomàticament, aquesta ment alegre que ens acompanya pel seu propi viatge vital a través de la lectura, a través del seu propi jo deambulant.

Alba Rico entre els seus autors

I entre bromes i veritats l'assagista es va trenant també a si mateix amb la biografia dels autors que recupera i en els quals es banya: “Així que el 1977 jo era tan rus contra Espanya que probablement era molt més espanyol que avui. Era, sense saber-ho, un nihilista del segle XIX, i per això trobava en la literatura russa el que no buscava en l'espanyola; i per això em podia fascinar allà el que em repugnava aquí. És clar que als disset anys, més que el pensament de Dostoievski, el llinatge del qual encara no sabia identificar, el que em sacsejava era la seva biografia.”

El poeta y escritor irlandés Oscar Wilde

Qualsevol detall, qualsevol personatge o significat ocult pot servir per desenvolupar en aquest llibre amples trajectes filosòfics, com per exemple quan compara la neutralitat anímica de Tintín amb el destí grec i fosc del capità Ahab:

“D'una banda, la llibertat es mostra completament indiferent, tal com exigeix la llei moral kantiana, a la pròpia felicitat. Ho assenyalàvem en Tintín, disposat a jugar-se la vida, sense atendre ni a raons ni a temptacions, amb tal de salvar en Tchang. Ho observem igualment en Ahab, decidit a renunciar a tot el que més estima amb tal de matar la balena blanca. (…) Ahab pot sentir veritable nostàlgia de la seva dona i del seu fill —als quals realment estima— i dels plaers veritables de la vida terrestre –que realment enyora–, però la regla, la consciència, l'engendre autònom que el dominen exigeixen el sacrifici de la seva pròpia felicitat”.

També Kafka era un home posseït per una religió externa, un home lliurat a la pulsió que el destruiria:

“Kafka va ser un home sense experiències: un home que es va resistir sempre a les experiències perquè les jutjava enemigues, distractives i, si es vol, fraudulentes; i que va treure la seva obra sencera del no-res que prèviament havia construït, com un faquir, al voltant del seu cos.” I entre paradoxes i paràboles va avançant aquest llibre oceànic ple de petits descobriments: “Crec, com Chesterton, que els mons petits són els únics inabastables. Crec en el que es pot traduir. Crec en la traducció entre intraduïbles”.

Lectures ràpides i estalviadores

Ho fa l'autor explicant anècdotes de la seva pròpia biografia, subratllant el valor humà de les històries que ens mantenen vius. Ens explica de quina manera l'economicisme actual ha aconseguit deshumanitzar-nos, aïllant-nos els uns dels altres, impedint-nos l'accés a la saviesa de les narratives que ens defineixen i ens sostenen en un univers desertitzat i aspre.

El profesor universitario y autor Bernat Castany

I a canvi ens ha lliurat un succedani moralista de molt dubtosa qualitat. En temps d'una certa mesquinesa, amb un mercat saturat de pseudollibres-sermó, aquesta generositat torrencial, aquesta aposta per la relectura pausada i plaent de clàssics resulta una heretgia esperançadora. La secta de lectors posseïts no crida gaire a les xarxes, però existeix i es consolida com una alternativa vital a l'acceleracionisme autodestructiu. Només ens queda celebrar aquest gran llibre de Santiago Alba Rico dedicat a grans llibres i a les inquietuds contemporànies que es proposa expulsar o exorcitzar. Bravo.