Antídot contra idiotes: ´Una filosofia de la rialla´, de Bernat Castany
Bernat Castany publica ´Una filosofia de la rialla´, un assaig on proposa l'humor com a clau per a la consciència humana
També: "El soroll no deixa veure", la paraula de Vicente Luis Mora
No fa gaire va esclatar una d’aquelles polèmiques semiabsurdes tan característiques de les xarxes socials, en què es plantejava que al nostre país no hi havia bons filòsofs. Sobre la meva taula tinc Transhumanisme (Herder, 2017), d’Antonio Diéguez, que ja anuncia nou llibre; i Antropofòbia (Pre-Textos), d’Ignacio Castro Rey, i molt a prop tinc llibres d’Adela Cortina, Marina Garcés, Laura Llevadot, Ana de Miguel, Amador Fernández-Savater, José Luis Villacañas...
Així que a mi em fa la sensació que l’estat de la qüestió és més aviat el contrari: gaudim d’una salut esplèndida, assagística i filosòfica, fruit d’un interès creixent pel pensament de resistència i una demanda creixent de llibres de no-ficció.
Aquesta generació actual de pensadors beu del camí obert cap a la Transició per noms com Eugenio Trías, Rafael Argullol, Felipe Marzoa o Miguel Morey. I molts altres que em deixo. I d’aquest floriment actual és fruit el nou llibre de Bernat Castany, Una filosofia de la rialla (Anagrama, 2026) que farà les delícies dels fanàtics de Montaigne, Erasme i Chesterton.
Castany defineix l’humorisme com “treure-li la cadira al que donem per fet”, és a dir, que l’emparenta amb un escepticisme sa d’arrel grega i amb la revisió de tot tipus de dogmes i rigideses solemnes. Castany vol que la rialla ens salvi, és a dir, que la rialla contribueixi a superar d’una vegada aquesta època fosca, destructiva i apocalíptica que ens ha tocat viure. I alhora, es riu d’aquells filòsofs als quals estima: per exemple, Pirró d’Èlide, “qui topava, com un pallasso, amb carros, precipicis, gossos o coses semblants perquè dubtava que existissin”.
Una filosofia de la rialla, llibre de Bernat Castany
Així aconsegueix que riguem i els estimem també nosaltres. I és que en el fons d’allò que tracta aquest llibre és de la condició humana, de com podem deixar de sentir-nos desgraciats, i de com aquesta introspecció socràtica pot desembocar en un procés d’emancipació típicament montaignesc.
L’alegria de pensar de Castany
Dèiem que Bernat Castany intenta salvar-nos d’alguna cosa. D’alguna cosa que ens assetja i ens desorienta.
No es tracta de trobar una panacea o un programa polític que ens redimeixi, sinó més aviat tot el contrari, d’allunyar-nos de tot populisme fàcil i arrufat. No es tracta de moralitzar-nos contra la dispersió moral sinó de conquerir àmbits contra “la tempesta perfecta de passions tristes en què vaguem, preocupats, desorientats, apressats, frustrats, furiosos, espantats, sols i afligits. Perquè jo, que vaig tenir un hàmster que es deia Spinoza, i que he torturat milers d’estudiants parlant-los de la seva Ètica, no passa un dia que no exclami: “Spinoza, Spinoza, per què m’has abandonat?” Però no”.
Així que mantinguem lluny la resignació, la lamentació ploranera, les nyaps del capitalisme tardà i la merdificació vital. Retrobarem-nos en l’alegria de pensar.
Un fantasma negre d’odi recorre Europa i Amèrica; busquem antídots. Aquesta és l’actitud. “No sé si aconseguiré provocar una allau”, explica Castany. “Ni tampoc si aquesta m’enterrarà o obrirà un nou camí. No importa. He fet meva la divisa de Pancho Villa, que diu: “Ànims, cabrons, que endavant està més lleig!”". Cioran, gran ironista, és un altre dels convidats a aquest banquet.
Castany és un tipus lluminós, progressista en el sentit ampli dels espais oxigenats per la Il·lustració radical, i no per casualitat dirigeix una impagable col·lecció de clàssics il·lustrats on el segell Laetoli literalment es suïcida publicant a Voltaire, Fontenelle, l’abat Marchena, Fichte, Hume, Holbach, Condorcet, Charron i tota aquesta mena d’ocells agosarats que van arribar al món per netejar Europa de tenebres i dogmes molestos.
Família de Castany?
Per això sembla més un humanista de 1790 que un habermasià a l’estil de Harmut Rosa. El que és aquest nou llibre de Castany, per damunt de qualsevol altra cosa, és un elogi de la tolerància, l’alegria i el sentit de pensar i filosofar... Fins al punt que a mi m’agradaria ser família de Bernat Castany, que fos el meu cunyat, aquest tipus de coses, que ens veiéssim gairebé cada diumenge, per parlar de les nostres coses amb una cervesa a la mà i uns cacauets.
Un individu que bateja amb el nom de Spinoza el seu hàmster bé s’ho mereixeria. I quines són aquestes coses de què parlaríem en un sofà o una barra de bar? De Plató, Aristòtil, Heidegger, Diògenes, Christine de Pizan... Tots aquells autors que han reflexionat sobre la rialla, per posicionar-se a favor o en contra. I amb una amenitat sorprenent.
Una filosofia de la rialla és d’aquells llibres que els agafes i sense adonar-te’n ja portes cent fulls. En gran part per aquest estil ramonià, quevedesc i gracianesc que fan que aquest llibre sigui especialment peculiar: “El dogmatisme genera fanatisme. Doncs, a les seves mans, tota inquisició es transforma en Inquisició. I tot punt de vista, en punt de mira. Com els duelistes, els dogmàtics viuen d’esquena i només es giren per matar-se. El seu fantasme es transforma en fanatisme. I les seves conclusions, en contusions. D’aquí les pors exagerades, les falses esperances, les desconfiances obstinades, les espirals d’odi i, finalment, les persecucions, les expulsions i les guerres”. Una cosa de la qual actualment anem, per desgràcia, ben sobrats.
![BLECUA--Blecua_3.jpeg](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/550226.jpg?p=w:320\/h:180&h=Cxw4OpB2"])
La cara B de l’humor
Existeix un tipus definitivament dolent de rialla, a la qual Castany dedica els penúltims compassos del seu meravellós tractat sobre l’humor. Es tracta d’aquella rialla, lamentablement tan actual, que és una deformació grotesca de la verificació derridiana, i que consisteix a degradar el feble, confondre el botxí amb la víctima i caure en les urpes seductores del tecno-oligarca o del dèspota oligofrènic i mediàtic.
La rialla anticervantina, la rialla antihumorística, que es proposa destruir la democràcia i acostumar els incauts a l’apetit d’autoritarisme. És la rialla desencantada i rancorosa de l’incel, la rialla corrosiva, nihilista, ultramoralitzant i desagradable que condueix al neofeixisme, que no li mereix a Castany ni el més mínim crèdit públic.
Definitivament no manca de sentit civil la prosa filosòfica de Bernat Castany, quan afirma coses com la següent: “Necessitem, doncs, una via intermèdia entre la comicitat crítica i la passió per la veritat”. Completament cert. La manera de vèncer la postveritat i el rancor neomasclista és conservant la militància en el valor dels fets i la confiança en l’enteniment humà. I això que en aquest llibre no es para de repetir que l’espècie humana és bàsicament idiota i ridícula.
En aquest sentit, l’optimisme de Castany i els seus acudits assolellats l’emparenten amb un altre gegant de la Neoil·lustració europea actual, Markus Gabriel. Però Castany és més juganer, més ultraista. De fet, l’estil d’aquest llibre consisteix en una amalgama curiosa i molt eficaç de Ciceró i Jardiel Poncela.
![Imagen de la cubierta de 'Armas bajo el altar'](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/536588.jpg?p=c:1012:570:nowe:112:0\/w:320\/h:180&h=SXx76gVH"])
Compreu aquest llibre, assaboriu-lo i procureu tenir Bernat Castany de cunyat en lloc del vostre cunyat. Creieu-me que ho agraireu.
