Lletres

Milan Kundera: elogi de la dissidència

Records, joventut perduda, humor i la dissidència dolça que destrueix moralment el represssor: pur kunderianisme

També: Cabrera Infante: Caín a l'Havana hermètica

Josep Maria Cortés

Publicada 1 de setembre 2026 22:04h

A La festa de la insignificança (2014), la seva darrera novel·la, Milan Kundera torna a la vida interior gairebé teològica de L'insuportable lleugeresa de l'ésser, la seva obra cimera; l'autor confirma la seva intimitat compartida amb l'“etern retorn” de Nietzsche, un tema obsessiu que avui es comprova en la geopolítica de Tel Aviv i Washington, gairebé un segle després de l'Holocaust, l'extermini de milions de jueus a les cambres de gas.

Portada de ´ La festa de la insignificança´ Tusquets

Com és ben sabut, l'escriptor txec abominava les biografies que ressenyen les vides privades dels autors, escrites per cronistes que s'obliden de les obres: “en el moment que Kafka cridi més l'atenció que Joseph K, la mort pòstuma de l'escriptor s'haurà posat en marxa”, escriu Kundera al seu assaig, L'art de la novel·la.

Mercè Rodoreda, ‘Colometa’ sosté la diàspora

Humor davant sentimentalismes

La seva literatura nega la pompa i el sentimentalisme romàntic. Es vincula a la força de l'Europa Central, amb l'humor com a aliat de fons; l'humor que denuncia el riure com a fruit de l'inexpugnable joia de les vides sense misteri; denuncia la finestra sempre oberta dels necis, el món del “riure sense humor en què estem condemnats a viure”. El missatge travessa de punta a punta una de les seves millors obres: El llibre del riure i l'oblit (1970), la causa de la revocació de la seva nacionalitat txecoslovaca per part del govern de Praga, en plena Guerra Freda, cosa que provoca el seu exili definitiu a París.

Portada de ´El llibre del riure i l'oblit´ Tusquets

Kundera i la música

Milan Kundera és fill del musicòleg i pianista Ludvik Kundera, un deixeble destacat de Leos Janácek, l'autor de La guineueta astuta, un avançem-ne kunderià per la influència d'aquesta òpera —escenificada al Liceu el 2025— sobre el mateix escriptor. Kundera va néixer amb el so de la música enganxat a l'oïda i amb els dits sobre el teclat del piano com li va ensenyar el seu pare. “El meu primer moviment sobre un full en blanc sempre ha estat rítmic”, solia repetir.

Una partitura era per a ell la seva llengua materna, una estructura subjacent, clarament mostrada a La vida està en un altre lloc, una obra per ser llegida i també per ser escoltada. Una mena de “carta al pare” kafkiana al voltant del personatge Jeromil, que acabaria desembocant en el personatge Papà, al citat El llibre del riure i l'oblit, set petites històries en què grans poetes embriacs —Goethe, Petrarca i Lérmontov— intercanvien odis imaginaris, tips d'una civilització sense frens sostinguda sobre la maldat generalitzada, com una forma d'indiferència.

La seva joventut a Praga, “la ciutat niu” (així l'anomena Kundera), emmarca flaixos que es reprodueixen a la memòria: el Castell, el Rellotge Astronòmic, el Pont de Carles o la Casa Dansant; són només ombres que apareixen sense la circumstància atenuant de la seva fugacitat, quelcom que vulnera la història perquè la repetició es repeteix fins a l'infinit per més bella i elevada que aquesta sembli.

Aquesta circumstància atenuant és la que ens impedeix denunciar-la com a quelcom intrínsecament dolent, pronunciar-ne cap condemna. El crepuscle de la desaparició dels millors ho banya tot amb la màgia de la nostàlgia; i aquí hi ha Kundera per recollir els trossos de la massacre i convertir-los en vida. Cobreix completament l'espai de la litost, la famosa nostàlgia txeca.

Ilustración de la filósofa Hannah Arendt

Hannah Arendt, la inclusió de l‘altre’

La música mou el món: “és el que queda quan s'ha oblidat tot”, escriu Florence Noiville a Milan Kundera; un retrat íntim (Tusquets), l'única biografia autoritzada per l'autor gràcies a l'amistat entre Florence i Vera, l'esposa de Milan. A partir de converses a l'apartament parisenc dels Kundera al carrer Rocamier de París, d'un viatge a la Moràvia natal de l'escriptor i altres passejades intranscendents, Noiville desplega el Kundera irònic i lúcid que apaga els llums de la ideologia i alimenta els somnis de la veritat i la mentida. És en la pràctica la immersió definitiva del Kundera aïllat i contrari al gènere periodístic.

Portada de ´Milan Kundera; un retrat íntim´ Tusquets

El jove intel·lectual

L'autor va recordar moltes vegades, al llarg de la seva vida, les passejades amb el seu pare, i especialment el dia de 1970, un any després de la invasió de Praga pel Pacte de Varsòvia, quan Ludwik va assenyalar un altaveu de la capital, brunzint notes mal sonants, per dir “quina cosa més ridícula, la música”. El jove Milan, estudiant de cinema i literatura a Praga, desconfia de la paraula i trasllada la nota a la prehistòria de la humanitat.

És un inspirat crític del que anomenem cultura europea. Aviat el van titllar de reaccionari. Va ser membre expulsat del Partit Comunista de Txecoslovàquia, cosa que va fer que aviat el titllessin de reaccionari. En tot cas va convèncer els millors des dels inicis fins al cim de la seva maduresa, que va provocar, en el seu dia, la intel·ligent reacció de Margarita Yourcenar: “¿No són, potser, els combats de la rereguarda els combats del demà?”

Kundera va néixer a Brno (Moràvia), quan aquesta ciutat impronunciable pertanyia a l'imperi Austrohongarès, un mosaic de nacions on es parlava alemany, italià, txec, eslovac, ucraïnès, búlgar, rutè, serbocroat, romanès, o iídix, l'alemany dels jueus asquenazites, una llengua, aquesta última, plena d'expressions en arameu i hebreu. Brno es converteix en la referència de Viena en els anys del Berlín autoritari ascendent; allà escriu i publica Robert Musil la seva genial novel·la, L'home sense atributs. Musil comparteix el seu èxit amb Kafka i Herman Broch, autor del Geist und Zeitgeist o l'esperit del temps, segons la tradició hegeliana.

Kundera és intel·lectualment danubià; i a més, Brno és més a prop de Viena que de Berlín. En aquesta mateixa ciutat germina la seva hipòtesi sobre la possibilitat de l'ésser humà enmig de la trampa en què s'ha convertit el món. El drama vital es creua amb la tradició humorística, que ha viscut el Bon soldat Sveij de Jaroslav Jasech, a la Gran Guerra, i, anys més tard, amb el mateix Jojo Kowlski, el protagonista de Ferdydurke, del polonès Witold Gombrowich, quan expressa el que se li va escapar a Freud en la seva teoria dels somnis i els seus eventuals missatges xifrats, sobre la violència, la intel·ligència i la pornografia.

Ilustración del escritor Vladimir Nabokov

Nabokov, entre la nimfa i els déus

Gombrowich va sorprendre Kundera en revelar que l'esperat i no succeït és una de les necessitats més profundes de l'ésser humà, atacat per l'asfixiant cultura i l'apoteosi de la desraó.

La contradicció de l'existència

Al pòrtic de la lleugeresa de l'ésser, l'autor escriu que, si “tot es repeteix, és necessari que els instants de la nostra vida es vagin a repetir infinites vegades, estem clavats a l'eternitat com Jesucrist a la creu. Tot el món està dividit en principis contradictoris: llum-foscor; subtil-groller; calor-fred; ser-no ser. Un dels pols de la contradicció s'identifica amb la llum, la calor, el fi, l'ésser, davant el negatiu. I encara que la divisió entre pols pugui semblar-nos puerilment simple, sempre hi cap la pregunta: “¿La lleugeresa existeix; és el pol positiu?”

Portada de ´L'insuportable lleugeresa de l'ésser´ Tusquets

A principis dels setanta, quan l'actual República Txeca havia travessat les seves desgràcies davant la URSS, Kundera aprofita la seva familiaritat amb la cultura de França; decideix escriure una obra de teatre, Jacques i el seu amo, pensant en Jacques el fatalista de Denis Diderot. Intenta esbrinar els misteris de la memòria en desacord amb l'opinió del seu amic Philip Roth: “els fets no són més que records reelaborats”.

A Kundera li proposen adaptar al teatre L'idiota de Dostoievski, però ell reacciona airadament: “Massa sentiments. Un sentimentalisme excessiu, gesticulant. Fins i tot agressiu”. Ne ga el dramatisme romàntic encara que sigui a través de la membrana nihilista de l'escriptor rus. La veritat per a Kundera és que “tot el que passa aquí baix està escrit allà dalt...”.

Es pregunta si un pot esmenar les conseqüències dels seus actes. S'ho pregunta Jacques a la peça dramàtica i s'ho pregunta el protagonista de La broma, Ludvik Jahn, estudiant expulsat del Partit Comunista després d'enviar a la seva xicota una postal irònica.

Joseph Conrad, la frontera del mal

En fi, records, coincidències, ressentiments i amors sota un món dominat per l'absurd. La joventut perduda; la dissidència dolça que destrueix moralment el represssor. Pur kunderianisme.