Mercè Rodoreda, ‘Colometa’ sosté la diàspora
Mercè Rodoreda, l'equilibri entre el llenguatge i la norma, la prosa irisadament lírica i l'aproximació a l'essència humana de les dones en l'asfixiant societat patriarcal d'un país
També: Hannah Arendt, la inclusió de l’‘altre’
La peripècia intel·lectual actua amb preeminència respecte al dolor. Mercè Rodoreda té penes, però no submergeix la seva imaginació en la novel·la històrica; s'exilia el 1939 i no torna fins als anys setanta; transmet el dolor i l'alegria en una trajectòria consignada i escrita en primera persona. La seva “Colometa”, a La plaça del Diamant està marcada per la irrupció del 18 de juliol, però en ella no sobreviu una intenció redemptora. No busca acords ni enemics ni componendes.
A la seva novel·la no hi ha cap èmfasi ideològic; la seva aïllada aventura humana s'obre pas sense crosses. Representa la vida real dels de sota, narrada des del psicologisme francès que, al llarg del segle XX, persegueix la novel·la espanyola. Esquiva el drama a la manera de Ferlosio, a El Jarama, en convertir els seus personatges en testimonis; i, a més, estableix un pont d'unió —indirectament institucional més que literari— amb els seus camarades catalans de la diàspora, supervivents de l'assaig periodístic, zacateques de la primera Rodoreda, la dels seus breus relats a La Publicitat, La Veu de Catalunya o Mirador.
Rodoreda no entra en la narrativa de l'exposició extrema d'Incerta glòria de Joan Sales, la vida de Lluís de Bracà, al front d'Aragó a la Guerra Civil en una recerca d'esperança enmig de la infàmia de la guerra. L'obra de Rodoreda tampoc no és mesurable davant d'El desert, la disquisició de Pere Calders sobre l'absurd de la contesa a través de la imatge simbòlica del món a l'inrevés.
En la plenitud de la seva generació, Rodoreda és lluny del símbol de l'exili mexicà dels grans mestres, com Avel·lí Artís-Gener, Tisner, codirector de L'Esquella de la Torratxa o de resistents com Ferran de Pol, autor de dues novel·les emblema, Abans de l’alba i La ciutat i el tròpic.
Submergida en la feminitat
La trajectòria germinal de Rodoreda està marcada per contes plens de flors i últims jardins evocant infàncies felices, històries breus que projecten una trajectòria autodidacta, però molt dotada per apropar-se a l'essència humana de les dones en l'asfixiant societat patriarcal d'un país pobre i autoritari.
Ella és una obsessionada pel locus amoenus, el lloc de l'aigua, flors i perfums, punts de nostàlgia i enyorança davant el silenci de Déu en enclavaments imaginats. “Recordo la sensació d'estar a casa quan, treta a la barana de la terrassa, veia caure sobre la gespa i les hortènsies les flors blaves de la jacaranda. No sabré explicar-ho, mai m'he sentit tan a casa com quan vivia a la casa del meu avi amb els meus pares”, escriu l'autora.
Rodoreda retoca a fons els seus primers escrits per donar llum al títol Aloma, el món desencantat d'una jove marcida, víctima d'un desengany amorós, a la finestra d'un jardí, al barri de Sant Gervasi, cim de la felicitat i el somni. L'emoció poètica abocada sobre el món botànic és el distintiu d'una autora interrompuda per l'exili i pels camins difícils a l'Europa de la II Guerra Mundial.
La Colometa
Quan, el 1962, apareix La plaça del Diamant s'encenen tots els llums. Des de llavors, la Colometa, creix com a personatge de ficció, fins al punt de sostenir poèticament una generació d'autors-herois, com va passar a la França del XIX, amb el Vautrain de Balzac (La comèdia humana) i la Bovary a la novel·la homònima de Flaubert. Amb el temps, la Colometa es converteix en un enclavament de la literatura catalana del segle passat, amb un munt de ficcions en marxa, però cap de tan diàfana.
![Portada del llibre 'La plaça del Diamant'](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/562838.jpg?p=c:551:879:nowe:0:0\/w:1706\/h:2722&h=ehEsnvDw"])
Portada del llibre 'La plaça del Diamant' Edhasa
En el camp de l'art, va tenir sentit col·locar als carrers de Florència una versió del David de Miquel Àngel, però no el va tenir desposseir el Louvre de les seves escultures per situar-les davant el poble a la Plaça de les Tulleries de París, a la vista de tothom, com va fer Malraux, quan era ministre de Cultura de França. El David inunda per sempre el país del Renaixement —la posis on la posis— i les peces del Louvre estan destinades a tornar al museu, siguin les que siguin.
El David és la Colometa de La plaça del Diamant, una instantània narrada entre la fam i els deliris polítics. Pura supervivència per mantenir vius els teus, quan tot al seu voltant determina pèrdues i desaparicions que t'arrabassen el dret als entusiasmes familiars.
Rodoreda opta pel més temerari: la neutralitat que no admeten els vencedors. La novel·la sobre la fi de la guerra és una dispersió sense centre, on la perspectiva desesperançada de la protagonista ho tenyeix tot d'originalitat i ironia indissimulada. El món sobirà dels matons es refracta en el concret; aspira a mantenir la mentida que, però, transparenta la dura veritat a les vides privades dels supervivents.
![Ilustración Joseph Conrad](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/560059.jpg?p=w:320\/h:240&h=RlYjJy55"])
L'origen
En un moment de la seva vida, Rodoreda intenta expressar la seva ficció amb paraules analítiques. Ho aconsegueix només a mitges: “Seria interessant explicar la gènesi de La plaça del Diamant, potser seria interessant, però es pot explicar com es forma, quins impulsos la provoquen, quina voluntat tan forta aconsegueix que es continuï, que s'hagi d'acabar amb lluita el que s'ha començat fàcilment? Dir que la vaig anar pensant a Ginebra (exili a Suïssa) mirant la muntanya del Salève o passejant per La Perla del Llac?”
“La vaig escriure febrilment com si cada dia de feina fos l'últim de la meva vida. Treballava encegada; corregia a la tarda el que havia escrit al matí, procurant que, tot i les presses amb què escrivia, el cavall no se m'esbocés, aguantant bé les regnes perquè no es desviés del camí. [...] Va ser una època d'una gran tensió nerviosa, que em va deixar mig malalta”, explica l'autora al pròleg de la 26a edició de la novel·la".
L'any 1965, Rodoreda fa els primers passos cap a la publicació de les seves Obres Completes després d'una petició de Joaquim Molas per portar-ho a terme; tanmateix, les lletres de l'escriptora no es publiquen a Edicions 62 fins a l'any 1977. El recull no inclou cap de les seves primeres quatre obres (Sóc una dona honrada?, Del que no es pot fugir, Un dia en la vida d'un home i Crim) que ella considera fruit de la seva inexperiència, però accepta reescriure Aloma per adequar-la al nivell de la seva obra, reeditada.
Poètica en el quotidià
Poc abans El carrer de les Camèlies va rebre el Premi Serra d'Or i el Ramon Llull de novel·la. El record de la Colometa recobra la fusió d'intel·ligència i memòria que requereix una gran protagonista. L'argument sempre vàlid de les aportacions de Rodoreda reprodueix sempre la petjada de La plaça del Diamant, un destí omniscient en què causes i efectes es coordinen impedint que la història agonitzi en mans del lector.
![Portada del llibre 'El carrer de les Camèlies'](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/562844.jpg?p=c:1652:2561:nowe:0:0\/w:1706\/h:2645&h=DkkggzVk"])
Portada del llibre 'El carrer de les Camèlies' Club Editor
El “jo” narratiu obliga l'autora a mantenir l'estil col·loquial del seu encaix social sense oblidar el sedàs de la gramàtica catalana marcada en la seva generació per un to regular i no necessàriament regulat. L'escriptora troba un equilibri entre el llenguatge i la norma, assoleix una prosa irisadament lírica que li permet poetitzar les frases més vulgars. La desgràcia ho desfigura tot, ocupa tot l'espai i ho fa a través de la palpitació, del monòleg.
A El carrer de les camèlies, Rodoreda aprofundeix el mateix anhel d'explicar drames a través d'una altra protagonista, Cecília, reconstruïda a partir de confessions i detalls dotats d'una consistència psicològica difícil d'igualar. És la vida fluida i fràgil resumida per l'escriptora en obres que remeten al mateix mite: l'elegia de les hores que desapareixen i que es veuen nítidament en entregues curtes com Vint-i-dos contes vora el mar o a La meva Cristina.
L'obra de Rodoreda en el seu conjunt no es desplega ni se situa per sobre dels seus arguments. Manté el tema, el tranche de vie de l'escola naturalista. Per més que voli i s'allunyi, l'ocell no deixa de ser igual a la seva ombra.
![Ilustración de Josep Vallverdú](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/559592.jpg?p=w:320\/h:240&h=lguBAYsC"])
En tornar de l'exili, Rodoreda s'instal·la a Romanyà de la Selva on intenta completar part de la seva ambició: Mirall trencat, una història començada a Ginebra molts anys enrere; elabora un conjunt de contes, resumits a Viatges i flors, i desenvolupats a la novel·la, Quanta, quanta guerra. Rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, consagració definitiva. Trasllada la seva prosa a la petita i gran pantalla; primer Aloma a TV i més tard al cinema amb la seva La plaça del Diamant, el 1982, amb Sílvia Munt en el paper de Colometa, sota la direcció de Francesc Betriu.
![Portada del llibre 'Mirall trencat'](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/562845.jpg?p=c:779:1200:nowe:0:0\/w:1706\/h:2628&h=jD8Dz7mV"])
Portada del llibre 'Mirall trencat' Club Editor
Comença a escriure La mort i la primavera, però el seu fil de vida s'apaga a causa d'un càncer a l'Hospital de Girona; la seva entrega queda inacabada. Se'n va amb el seu darrer somni, entre els fruits, les flors i la discontinuïtat de les aromes.
