Ilustración del escritor Vladimir Nabokov
Lletres

Nabokov, entre la nimfa i els déus

Vladimir Nabokov, l'escriptor constructor de proses i mons sencers, compromès fins a l'extrem amb l'art i exiliat per sempre del seu país natal, Rússia

També: Joseph Conrad, la frontera del mal

Llegir en Català
Publicada

La nimfa que revoloteja entre els motels del Middle West és un geni immortal disfressat de nena, perseguida per un psicòpata, el professor Humbert Humbert. Aquesta és l'essència de Lolita, la novel·la que va fer ric i famós a Vladimir Nabokov, en traspassar al seu protagonista la convicció que la nimfa és la mèdium trobada pels déus o per alguns homes, com Humbert, tan presoners de la seva maldat creativa que es consideren afortunats. És fàcil establir el pont de les “aigües mentals” entre les nimfes i allò sobrenatural, emmarca el cèlebre editor italià Roberto Calasso.

Ilustración de Josep Vallverdú

Narrador és aquell que veu sense prejudicis els colors emotius, sense entrar en la moral. No podem condemnar a Humbert de la mateixa manera que no podríem condemnar el Raskolnikov de Dostoyevski (Crim i càstig), només perquè va combatre el mal a través del mal.

Nabokov va descarregar sobre la seva Lolita —publicada el 1955— la convicció que la ciència de la ninfolepsia “és molt precisa”. La precisió en el seu cas va exigir l'exactitud algebraica de la bona literatura, un graó per sobre de les seves altres dues passions: els escacs i l'entomologia, que el va convertir en responsable de la col·lecció de papallones de la Universitat de Harvard.

Portada del llibre ´Lolita´ de Nabokov

Portada del llibre ´Lolita´ de Nabokov Anagrama

El joc de les negres sobre un tauler li va procurar felicitat llampec, perquè la conquesta d'un lloc mental o d'una casella sobre el tauler només satisfà mentre es té com a nostàlgia; en un epíleg de La poesia dels escacs (Nabokov) i de Poems and problems, de l'autor rus, Fèlix de Azúa recrimina als anti nostàlgics que no contemplen el joc com a màgia i “no posseeixen aquest refugi de faraons”, que estava a l'abast de l'autor. Azúa els aconsella, “prudència i a jugar”.

En el cànon de Vladimir Nabokov, Javier Marías, assenyala que costa una mica trobar els seus relats curts; tots freguen el nivell d'altres grans mestres, com Salinger, Carver, Dinessen, Capote, James o Kafka i, per descomptat, els de l'autor rus són millors que els tan celebrats de Hemingway.

Nabokov i el seu no retorn

Nabókov va néixer el 22 d'abril de 1899 a Sant Petersburg; la seva família aristocràtica parlava rus, anglès i francès, per la qual cosa va ser trilingüe des de molt petit; va aprendre a llegir i a escriure en anglès abans que en rus; les seves ficcions Lolita, Ada o l'ardor i Pàl·lid foc el situen en el panteó de la llengua de Shakespeare.

Portada de ´Pàl·lid foc´ de Vladimir Nabokov

Portada de ´Pàl·lid foc´ de Vladimir Nabokov Anagrama

El 1919 va fugir de la Rússia bolxevic per instal·lar-se breument a Alemanya i Anglaterra (on, juntament amb el seu germà, Sergeui va cursar estudis a Cambridge). Va abandonar l'Europa de la II Guerra Mundial per viure als Estats Units i, a partir de 1940, va començar a donar classes de Literatura comparada al Wellesley College; i en altres universitats, com Cambridge o Cornell.

L'abril de 1991, Le Monde publica la mort de Vera Nabokov, esposa de l'escriptor, i amb ella s'extingeix la memòria de la literatura russa a l'exili. D'origen jueu, discreta, guapa a rabiar i dotada d'una erudició literària sense fi, la Vera havia conegut Nabocov el 1923, en un ball de disfresses, a Berlín. El gran escriptor li va dedicar tots els seus llibres i la Vera va viure durant 30 anys a l'Hotel Montreux-Palace, a la vora del llac Lemán, a Suïssa, a l'habitació de l'Ada (Ada o l'ardor), passejant gairebé sempre sola, sota els estucs i les cariàtides del teatre de l'hotel helvètic.

La vegada que Vera Nabokov va salvar ´Lolita´

Va ser una crítica espectral de Lolita que comparava amb els Contes llibertins de Balzac, dos exemples rebutjats pels grans editors nord-americans. La Vera es va deslizar artificialment en el comú sentir de la cultura anglosaxona, marcada pel puritanisme aparent, del qual parla Susan Sontag. Menysprear el sexe equival a prohibir-ne la lectura a milions de ciutadans; la gent es queda in albis, “com si mai haguessin escoltat Les noces de Fígaro o Don Giovani”, escriu Stephen Vizinczey (Veritat i mentides de la literatura).

Ilustración de Luis Goytisolo

Nabokov llegia i escrivia dret davant d'un faristol. Detestava a Mann, Faulkner, Conrad, Lorca, Lawrence, Pound, Camus, Balzac o Forster. Tolerava a Henry James, Conan Doyle i H.G. Wells. Confessa que no va entendre El Quixot, però acaba reconeixent que el llibre de Cervantes el va arribar a emocionar.

El seu compromís amb l'art el porta a un esteticisme extrem; desplega una influència notable en autors com Pynchon, DeLillo o Banville. Després de la seva mort a Montreux, el 1977, Edmund Wilson, el crític de la Lost i professor de Princeton, considera enorme la seva prosa, “en la qual hi ha quelcom similar a Proust, quelcom similar a Kafka, quelcom similar a Gógol”.

Nabokov pateix insomni de per vida; mai torna a Rússia ni torna a saber de Tamara, una antiga xicota a qui escrivia amb devoció al seu pas per Crimea, primera estació del seu llarg exili. Ho tanca tot a Parla memòria, publicada amb noms canviats “per no ofendre els vius ni causar molèsties al descans etern dels morts”, diu en el primer pròleg l'home que escriu esbossant un somriure.

Jordi Llovet no exagera quan situa aquest llibre entre les millors autobiografies del Segle XX, “una lectura personal, una narració universal”, més enllà de les ficcions del mestre exiliat.

Portada de ´Parla memòria´ de Nabokov

Portada de ´Parla memòria´ de Nabokov Anagrama

La creació de Nabokov

Nabokov mai va ser sincer excepte en la coherència de la creació literària, on el detall mana, com sabem per la seva traducció d'Eugeni Onieguin de Puixkin. Construeix frases, paraules i fins i tot mons sencers. Defensa l'estil amb la punta dels seus dits. Anticipa la seva Lolita en una altra òpera magna de l'eloqüència, Invitació a una decapitació, on descobreix al lector que l'executor pot ser l'amic de la seva víctima o que un ésser humà pugui estimar un altre ignorant el seu dolor.

És un vici d'aquest gran constructor de proses; no oblidem que, a Lolita, l'autor perpetra la mort de la mare de la nena en accident, amb la qual cosa a Humbert, marit de la difunta, se li obre el firmament; va a per la nimfa. El lasciu pederasta té bon gust; vesteix bé, odia l'estil de vida americà de la gent que pobla les autopistes o els motels recarregats i bruts. Vol ser l'home culte, destinat a tenir sentiments nobles. És qui estima literalment: “T'estimava. Jo era un home vil....., mais je t’aimais, je t’aimais...”

El millor del record de Nabokov en castellà prové de Javier Marías, autor de Vladimir Navocov en èxtasi, que inclou El cànon Nabocov, Fantasmes llegits o La novel·la més melancòlica (Lolita recontada). L'escriptor rus inclou en la seva antologia 39 poemes originalment en rus i traduïts per ell mateix, 14 poemes escrits en anglès i 18 de les seves composicions escacístiques. Una selecció dels poemes —traduïts per Javier Marías— i els problemes amb solucions escacístiques —treball coordinat per Fèlix de Azúa— van ser publicats el 1999 sota el títol Des que et vaig veure morir.

Portada de ´Des que et vaig veure morir´

Portada de ´Des que et vaig veure morir´ Alfaguara

Marías destaca que l'esposa de Nabocov, la Vera —dona estatuària— va aconseguir aturar l'autor quan aquest es disposava a cremar els primers capítols de Lolita, la seva obra magna.

Ilustración sobre la obra ´Falstaff´