El silenci ocupa espai. Pesa, s'arrossega, omple buits. Tot allò que un dia deixa d'estar-hi abasta molt més que el que sempre hi va ser. El que sempre va ser és més del que sempre és ara. Perquè deixa forats, deixa abisme. Dubtes. Tots els i si? No ho sé. Mai no ho sabrem.
On el puc deixar (Anagrama, 2026) parla del silenci i el buit. I les seves reverberacions.
La Mara i la Manu són amigues, i quan la Mara desapareix als anys 90 a Xile —primers anys de transició de la dictadura a la democràcia—, ho continuen sent. Primer a través de cartes, de trucades, de pistes i d'escriptura enrevessada. Després la Manu la sosté, a la Mara i a la seva amistat, entre els forats i els records.
Anem descobrint la relació d'ambdues, la vida que compartien, a través d'un narrador en segona persona que parla a la Manu. I la vida després, la vida ara. La de la Manu com a periodista, xicota, amiga, propera a tothom però sempre distant, sempre en un altre lloc. Sempre disposada a aturar-ho tot quan rep notícies de la Mara. Indicis que avança la seva vida, en un altre lloc, però avança. Qualsevol cosa que l'ajudi a no acomiadar-se, a mantenir-la amb ella. A poder continuar anomenant-la amiga. La seva amiga.
La pèrdua és inequívoca, només cal acceptar-la. Travessar el dol és impossible sense la consciència que existeix pèrdua a afrontar. Tot la resta, el que queda flotant a la vora són formes de retenir-nos i aquest llibre capta això a la perfecció, amb tota mena de detalls.
“Acariciar la gata al balcó durant l'esmorzar, tu, no del tot present. Cafuné? No interrogava, ell, intuïa una zona muda. A vegades pensaves que ell també vivia una història aliena, que desconeixies, i això us lligava”.
Llegir Alejandra Costamagna és tan fàcil i evocador. Les seves línies són literatura diluïda en veritat, en sorpresa, en humor, en cruesa. Una mena de poesia, gairebé crònica, una representació total de la realitat política i social dispersa en versos. És una mostra de la idealització, l'ensomni, la fragilitat de la memòria, els seus límits que ens fan vulnerables, que el record ho altera tot. Altera les relacions, altera la percepció. Ho fa més accessible, més quiet.
“Els seus pensaments rebotaven a les parets de l'agència de notícies o de Las Palmeras. Fins i tot a l'obertura del carrer, si caminaven pel barri o a les galeries concorregudes del centre, la seva interrogació et travessava... I tu tampoc sabies qui eres mentre durava l'efecte de la Mara en tu”.
El sistema del tacte (Anagrama, 2018) —una novel·la brillantíssima sobre Xile, les arrels, un viatge, un pare absent, una família impregnada de restes i la identitat— i On el puc deixar són una mena de telescopi des d'on mirar el món. Entendre el petit, el microscòpic, per arribar a conclusions i mirades universals amb les quals observar i observar-nos.
Portada del llibre 'El sistema del tacte'
L'escriptura d'Alejandra Costamagna (dit per ella mateixa en una entrevista publicada en aquesta revista) són “vaivens entre la intimitat i la història col·lectiva”. I això —en els temps que han corregut i els que corren— és importantíssim, perquè la literatura ha d'anar sempre acompanyada d'història, de política i de societat, en menor o major mesura, s'han de reflectir mútuament i donar-se espai.
Per això és imprescindible llegir-la. Per la seva manera de connectar fons i forma. Una caixa preciosa, amb un estil únic, on lliurar tot aquest contingut tan valuós.