Fa unes setmanes va sortir Obsession, una pel·lícula de terror amb molt poc pressupost —750.000 dòlars— el director de la qual és un Youtuber, Curry Baker, que tenia molt clar el projecte. Arran de la seva popularització ha sorgit a internet un debat al voltant del missatge, més enllà del terror, de la pel·lícula.
El relat no és més que un continu abús, manca de consentiment femení i desig de poder masculí. La obsessionada Nikki, i el pobre Bear que només estava profundament enamorat, però que no fa res quan observa que ella es va perdent a si mateixa per voler-lo a ell i que, tot i saber que la raó per la qual accepta estar amb ell li és aliena, el noi mostra una completa passivitat. Convertint el fons de la trama en el veritable terror, no la sang, el desquiciat de l’assumpte.
El Nice Guy de l’Incel Horror
En particular hi ha un vídeo de Anane Monita que parla d’un nou subgènere de terror, que ja veníem veient i classificant, l’Incel Horror. Ella l’emmarca dins del concepte Nice Guy, aquest noi que en aparença sembla inofensiu, massa bo fins i tot, i es creu que per la seva posició és mereixedor d’obtenir atenció romàntica femenina.
Aquest noi diferent, incomprès, que mai ens faria mal, que desborda intel·ligència emocional, però, sorpresa, gestiona molt malament el rebuig i no entén el consentiment femení al qual li és impossible accedir amb els seus "encants". Així parla la creadora de contingut de com el desig, ferit pel “qüestionament de la seva masculinitat”, es transforma en ressentiment i obsessió. O sigui Incel Horror o, en altres paraules, la incapacitat dels homes per acceptar que les dones no són "coses" que poden dominar.
Tot i que és cert que no cal fer pel·lícules de terror amb dimonis i escenes paranormals per transmetre el que sent qualsevol dona pel fet de ser-ho, és bona idea fer una diferència. Marcar una línia clara que exposi aquest subgènere. Ella ho resumeix bé: “Què fa més por que un paio que s’obsessiona amb tu?”.
Què recolza l’odi cap a les dones?
El vídeo i en general tot el tema de l’Incel horror m’ha recordat al llibre de Andrea Dworkin, revolucionària de la segona onada feminista, Odiar les dones (1974), Debate, En què l’escriptora fa un ardu estudi dels darrers segles per analitzar com l’odi cap al gènere femení s’emmarca dins de la història, essent les pràctiques tradicionals i la cultura un suport per al masclisme, el patriarcat i la violència contra les dones.
Ella parla de “violència normalitzada contra les dones” ancorada en pràctiques centenàries, en relats tradicionals, i de forma més "actual”, en la pornografia i la prostitució. I ara em pregunto com dialogarien els darrers deu anys amb aquest llibre. Com s’han anat desenvolupant aquestes pràctiques i modificant-se fins a quedar introduïdes en el món en què vivim avui.
O sigui, com es retrata l’odi a les dones amb l’arribada de les xarxes socials, els nous relats i els discursos masclistes encoberts, o no tan encoberts. Aquests homes —els incels, dic— que reclamen en murs i xarxes socials el seu dret a tenir les relacions sexuals que les dones els neguen, com els fa patir l’odi del gènere femení i com tot això justifica o ¿dignifica? la seva misogínia.
La investigació que va començar Dworkin podria traslladar-se al 2026 amb aquest odi incontenible, popularitzat, que pretén construir el seu paper de víctima mentre demonitzen les dones per ser lliures i prendre decisions en contra dels seus desitjos.
Relats perillosos
Andrea Dworkin comença parlant en el seu llibre de com les definicions de les dones en els relats populars acaben funcionant en la realitat. Es dissenya així una cultura específica, amb un llenguatge al qual ella es refereix com a “eina trencada” perquè defineix un món dominat per homes. En aquesta estructura cultural existeixen dues definicions per a les dones: la bona, que és dominada, i la malvada, que té poder i, per tant, que ha de ser destruïda.
Si no esteu entenent a què es refereix només cal pensar en qualsevol princesa, Blancaneus, la Ventafocs, la bella dorment, totes elles bones i desitjades perquè són passives, submises, i el seu oposat, les bruixes, les madrastras, que tenen poder, que han de ser aniquilades. No hi ha figures, doncs, que puguin tenir poder i ser bones? Per descomptat, prínceps, és a dir, els homes.
Dworkin es refereix a aquest arquetip creat com: “Dones que es caracteritzen per la passivitat, la bellesa, la innocència i la victimització. Són dones bones arquetípiques, víctimes per definició. Mai pensen, actuen, inicien, confronten, resisteixen, desafien, senten, cuiden o qüestionen”. És a dir, el tipus de dona que tot incel desitjaria.
El seu assaig continua amb el relat de la prostitució i la pornografia i com es representa el cos de la dona, el plaer i les relacions sexuals. El perill dels relats que presenten les dones com a font de satisfacció del desig masculí. La història posiciona dones i homes en pols oposats i ens ensenya que la supervivència d’un depèn de la possessió de l’altre.
Reclama l’autora la poca culpabilitat que té la humanitat respecte dels actes de genocidi que s’han comès al llarg de la història contra les dones. I el fet que les catàstrofes humanes —ella parla de guerres però podrien també ser crisis econòmiques o pandèmies, entre moltes altres— afectin sempre més les dones que els homes.
Arribats a aquest punt, amb els nous "relats perillosos" construint-se i, en realitat, ja ben instal·lats al segle XXI, quina seria la solució? Nous discursos? Un nou model exemplar de representació de les dones? El que és segur és que la pensadora proposaria, com a única solució, desmantellar el sistema i tota la producció cultural, i reconstruir-la de zero.