La poesia de Philip Larkin o el desig d'estar sol
Els versos de l'escriptor britànic, accessibles en una antologia de Lumen, custodien un llenguatge que connecta amb la sensibilitat de l'home corrent
També: William Shakespeare: un sol home i mil llegendes
Philip Larkin (1922-1985) era tartamut, calb, tímid, miop, misantrop i, segons alguns, un individu antiquat. Perifèric –va passar la seva maduresa a la ciutat portuària de Hull, al nord-est d'Anglaterra, on dirigia la biblioteca universitària– i tocat per aquella forma inversa de nostàlgia que fa que es senti malenconia per les coses que mai no van succeir. Un home perfectament vulgar, previsible, lligat a un ferri ritual de rutines íntimes que li permetia oblidar-se, sense aconseguir-ho del tot, del pas del temps, aquest enemic silenciós.
Presentat així, o entrellucat a les fotos de l'època –parlem de la Anglaterra grisenca de la postguerra–, vestit amb un vestit color carbó, corbata de funerària i una obstinada camisa blanca, amb aspecte de director de banc o d'agent d'assegurances, ningú no hauria pogut imaginar que acabaria convertint-se en un dels poetes cabdals de la segona meitat del segle passat. Probablement mai no va escriure perquè l'estimessin. Sabia de sobres que no és l'escriptura, i menys encara la poesia, un ofici que sedueixi ningú que d'entrada no estigui ja, com diria Gil de Biedma, seriosament malalt.
La literatura va ser el seu refugi en aquest món infame, donada la manca d'alternativa o la incapacitat de trobar un domicili mental millor. La majoria dels seus poemes són tristos, realistes, continguts, generalment de to narratiu, sense excessius lluïments, dotats d'una sorprenent profunditat, en bona mesura aconseguida gràcies a la seva capacitat per il·luminar la uniformitat d'un univers en què la penúria i el desencís són com la pluja de tots els hiverns.
Primer va ser jazz, després poesia
Larkin va acabar consagrant-se a la poesia –un gènere en què va debutar amb El barco del norte (1945)– perquè les seves dues úniques novel·les –Jill (1946) i Una noia a l'hivern (1947)–, escrites anys abans, no van tenir quan es van publicar excessiva sort editorial, encara que sí bones crítiques.
De fet, abans de curar llibres i cridar l'atenció amb el seu segon poemari –Un engany menor (1955), al qual després seguiren Les noces de Pentecosta (1964) i Finestres altes (1974), els tres recollits en l'estupenda edició bilingüe que Lumen va dedicar fa uns anys a la seva Poesia reunida, a cura de Damià Alou– es va dedicar a escriure crítiques de jazz al diari The Daily Telegraph. Aquestes peces, que superen allò estrictament musical i s'estenen al terreny de la creació, estan recollides a All What Jazz (1961-1971), un títol del catàleg de Paidós.
'Poesia reunida' de Philip Larkin LUMEN
Va ser alumne d'Oxford –on va estudiar llengua i literatura anglesa– però no va tenir una trajectòria professional brillant, com semblaria correspondre als graduats de les universitats d'elit britàniques. Als seus inicis, fins que va trobar la seva pròpia veu, imitava Yeats i Auden, de qui el va seduir la seva música: aquell prosaïsme líric més proper a la prosa que al vers estricte. Del segon replicaria el to conversacional, que ja mai abandonaria; del primer va prendre la voluntat d'exactitud i el talent per a la condensació semàntica. Alguns anys després arribaria la fascinació per Thomas Hardy.
Gràcies als tres va aprendre a suggerir-ho tot amb les paraules justes i a treballar l'art del contrast: imatges enlluernadores però fugaces projectades sobre successius fons de color neutre
![Ilustración sobre 'Los últimos días de Mussolini'](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/554283.jpg?p=w:320\/h:240&h=RqTTXpaw"])
Llegenda de pessimista
La seva llegenda de pessimista té explicació. Va néixer a Coventry, una ciutat devastada pels bombardejos nazis –el seu progenitor simpatitzava a la dècada dels anys trenta amb “l'eficàcia” dels jerarques alemanys i va arribar a viatjar amb ell a Nuremberg– i va ser educat en un ambient autoritàri i sever. Havia de fugir per algun lloc i es va aficionar al jazz. La miopia el va lliurar de l'exèrcit i li va permetre conèixer –a les aules universitàries– Kingsley Amis, l'irreverent pare de Martin (Amis), i viceversa.
Postals
Després va començar el seu pelegrinatge laboral: Shropshire, Leicester, Belfast i Hull, una urbs postindustrial (segons les seves paraules) situada “al límit de totes les coses”. Ja no se'n mouria, on va trobar estabilitat i tota la cendra necessària per escriure els seus poemes sobre el descontentament.
Larkin és un espectador de la vida ordinària i, com a tal, una criatura escèptica. Però les seves inquietuds, com prescriu el tòpic sobre el tradicional caràcter anglès, discorren de manera ortodoxa perquè un cavaller rondinaire i sòrdid –i ell ho va ser a la seva manera, incloent-hi la seva secreta devoció per la pornografia, descoberta a través de la seva correspondència– no fa ostentació ni desbarra. El seu tema és el patiment de l'home ordinari.
La fúria de veure el temps convertir la bellesa, la puresa i l'amor en materials gastats, ridículs o còmics.
!['Poesía para principiantes'](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/552870.jpg?p=w:320\/h:240&h=MzL7d0LO"])
La seva poesia està carregada de tasques –viatjar en tren, anar a l'església, la feina sense entusiasme, el pas fugaç dels dies, la decepció còsmica– però, per un misteri estrany, connecta molt bé amb la sensibilitat pròpia de les vides corrents. Potser això expliqui el seu èxit de vendes –en només dos mesos va vendre 4.000 exemplars dels seus versos pentecostals–, una fita sorprenent fins i tot en un país com el Regne Unit. Encara més sorprenent si es té en compte que, igual que passa amb altres poetes prosaics, darrere de la seva aparent senzillesa, bateguen elements estilístics mètrics, rítmics i compositius ortodoxos.
Larkin és un poeta que no fingeix. Mai va creure en la teoria del fingiment de Pessoa. Llegir-lo és com mirar un mirall entelat per gotes de pluja després d'una tempesta. El luxe de saberse i estar sol en aquest món de gossos i acceptar-ho sense drames. “Crec que escriure sobre la infelicitat probablement sigui la font de la meva popularitat, si és que en tinc”, va dir en una entrevista amb The Observer. I va afegir: “La desolació és per a mi el que els narcisos per a Wordsworth”.
