Mètodes, formes i variants de l'art de compondre versos
L'editorial Acantilado publica Poesia per a principiants, una col·lecció dels assaigs literaris del poeta i novel·lista polonès Adam Zagajewski
També: Nietzsche contra els filisteus de la cultura
S'acostuma a pensar, especialment entre els erudits, que la poesia és un art misteriós, preciós i intraduïble. Per tant, qualsevol intent o pretensió de traslladar-la entre la seva llengua d'origen i la de destí condueix de forma irremeiable al fracàs, passant per la traïdoria.
Segons aquesta tesi, traslladar un vers d'un idioma a un altre és, en el millor dels casos, una mena d'aproximació, ja que no existeixen dues llengües idèntiques i fins i tot les paraules més senzilles, aquestes sagetes amb què femir als altres o ens consolem a nosaltres mateixos davant les desgràcies, estan lluny de tenir un significat equivalent, per molt que comparteixin la mateixa etimologia.
No es tracta d'una llei inexacta, però aquesta regla té —com totes— les seves excepcions, començant per la més òbvia: un vers que no s'entengui (o millor dit: que no se senti) és el més estèril que es pugui concebre. La poesia, com el talent individual, sobre el qual T.S. Eliot va escriure un dels seus millors assaigs, en què defineix aquesta virtut com la facultat d'un escriptor per alterar l'ordre ideal creat per la tradició que el precedeix, no es pot ensenyar, però res impedeix que, d'una manera o altra, es pugui explicar, compartir i fins i tot celebrar.
Com ensenyar la poesia
A aquesta tasca es dedica Poesia per a principiants (Acantilado), un compendi d'assaigs literaris del poeta i novel·lista polonès Adam Zagajewski sobre l'art mitològic, i tanmateix tan prosaic, del vers. La gènesi d'aquests textos és dispar –pròlegs, conferències, homenatges i epílegs de llibres– i la seva datació força variada, però en el seu esperit tots comparteixen un mateix afany: reivindicar la interpretació subjectiva de la literatura mitjançant el fèrtil format de l'assaig.
Portada del llibre 'Poesia per a principiants'
Luny de la idea que la poesia és susceptible de ser estudiada com una ciència, Zagajewski demostra que no existeix un abordatge més fecund que l'artístic. I justament això, una mirada creativa, és el que trobem en aquest volum, traduït per Anna Rubió i Jerzy Slawomirski, on s'analitza l'impacte que li van causar Rilke, Herbert, Cavafis, Miłosz, Szymborska i Machado (Antonio) –l'únic autor espanyol d'aquesta selecció– i la prosa d'autors com Józef Czapski, W. G. Sebald, Hanna Malewska, Thomas Mann o Tranströmer.
De fons hi batega la indiscutible condició de la poesia com a atenuant de l'adversitat humana, una funció que a alguns els sembla arqueologia, però que –qui llegeix ho sap– s'evidencia a mesura que passen els anys i es descobreix que, com deia el gran vers de Jon Juaristi, “els nostres pares van mentir” i la mort és una cosa fatal que no té remei.
L'organització del volum va ser obra de l'escriptor polonès, Premi Príncep d'Astúries, encara que la seva publicació en espanyol sigui pòstuma i el llibre es pugui llegir com un testament involuntari, fet sense més estructura que les preferències personals i la convicció que la recerca estètica no està renyida amb el testimoni de les tragèdies quotidianes, que en el segle de Zagajewski van ser, sens dubte, rotundes i categòriques.
El poeta i novel·lista polonès Adam Zagajewski
El poeta polonès escriu des de l'astorament de veure com el poder de la literatura sembla que s'està esgotant en un món fascinat amb la tecnologia, saturat d'imatges i pres dels miratges del present. Per això renuncia a utilitzar el mètode del tractat —un programa sistemàtic, un determinat mètode, una hipòtesi de partida— per concentrar-se a narrar la petjada que en la seva poesia van crear determinats poetes i escriptors, substituint-la per aquest exercici d'associació lliure que correspon als assagistes, que prefereixen prescindir de les notes a peu de pàgina i les nomenclatures per escriure des de la fascinació i les emocions.
“El filòsof”, escriu Zagajewski, “aspira a fixar un grapat de categories fonamentals; no hi ha res al món que temi més un poeta que això”. I prossegueix: “De manera més o menys conscient [l'assagista literari (i el poeta)] ambiciona incrementar la quantitat de metàfores per no repetir mai una imatge central que ja hagi estat utilitzada”. Zagajewski personalitza la seva idea de la poesia —l'estret vincle entre el que és possible i la realitat seca— en la figura de Józef Czapski, que al camp de presoners on va ser confinat pel règim totalitari soviètic impartia a la resta de reclusos classes sobre Marcel Proust.
Escriu també sobre W. G. Sebald, dels assaigs filosòfics del qual acaba de publicar un compendium el segell Anagrama, i sobre altres poetes polonesos, com Miłosz, Zbigniew Herbert o Szymborska, tan atenta a les coses menudes.
Machado articula el llibre
Més interessant per al lector espanyol és el seu judici sobre autors com Rilke (al qual considera un místic) o Antonio Machado, de qui escriu un curiós assaig (que funciona com a coda del volum) on combina les dades biogràfiques —cosa lògica: són desconeguts per als lectors eslaus— amb la seva experiència com a lector de l'escriptor sevillà, a qui va descobrir per primera vegada en anglès, a la dècada dels vuitanta del segle passat, gràcies a una edició de Horizon Press, que li va revelar que el que distingeix la poesia d'altres formes literàries és la seva obstinació amb la vida concreta, sense abstraccions, l'existència sensorial i palpable.
Antonio Machado pintat per Leandro Oroz (1925)
“El que a vegades impacta de la poesia de Machado és aquesta conjugació d'ingenuïtat –la veu del que sembla un bonhomiós mestre d'escola de províncies– amb un gran refinament poètic i intel·lectual”. Sembla un judici simplista i impressionista, però amaga una lliçó retòrica: l'aparent senzillesa del poeta fa que els seus versos siguin creïbles de seguida, i per qualsevol, sense que la seva profunditat se'n vegi afectada.
La poesia és música i pensament, naturalitat i profunditat. Una veritat sense cap mentida. “La música busca arrodonir el vers, dotar-lo de ritme, i fa que la poesia es torni lleugera i embriagadora (...). El pensament és el que estira el poema en direcció contrària i planteja preguntes que aturen la dansa”. Això mateix és el que trobem als assaigs literaris de Zagajewski. Un mètode personal, unes formes culturals i les peripècies i variants que, al llarg de la seva vida, va assajar l'escriptor polonès per entendre el sagrat art de compondre versos.
![Julian Barnes en el festival literario de Tallin, HeadRead, en 2019.](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/552345.jpg?p=c:720:405:nowe:58:93\/w:1706\/h:960&h=MY55JWeA"])
