Walker Evans o com atrapar l'ànima de Nord-amèrica a través d'una càmera

En comptades ocasions un fotògraf és capaç d'atrapar en una imatge l'estat d'ànim d'una societat, l'ànima d'un país. Hi ha dues fotografies preses el 1936 als Estats Units, durant la Gran Depressió, que ho van aconseguir. Es tracta de Mare migrant, Florence Owens Thompson de Dorothea Lange i L'aparcero d'Alabama Floyd Burroughs de Walker Evans (1903-1975), a qui l'espai KBr de la Fundació Mapfre a Barcelona dedica una exposició oberta fins al 24 de maig.

En ambdues imatges, ja icòniques, la força brolla de les mirades, que expressen l'ideal del New Deal rooseveltià. Són sengles retrats de persones en la misèria, que ho han perdut tot per la crisi econòmica. Tot menys la dignitat, perquè en els seus ulls veiem la desolació, però també una brasa d'orgull, una determinació que diu “ens en sortirem, ens aixecarem”. És la mateixa idea que expressa la dona del granger a l'escena final de l'adaptació que va fer John Ford de Els raïms de la ira de Steinbeck: “Seguim endavant, som el poble, no ens poden esborrar d'un cop de ploma, seguim sempre endavant, perquè som el poble”. 

'Broadway'. © Walker Evans Archive, The Metropolitan Museum of Art.

Lange i Evans van ser dos dels quinze fotògrafs, entre els quals hi havia Gordon Parks i l'artista Ben Shahn, contractats per un organisme governamental -la Resettlement Administration, que després va canviar el seu nom per Farm Security Administration- per retratar les conseqüències de la crisi a les zones rurals. Evans va treballar per aquesta institució entre 1935 i 1937. El 1936 va fer una pausa temporal per acompanyar l'escriptor James Agee en un reportatge encarregat per la revista Fortune al comtat de Hale, a Alabama. Agee, figura una mica oblidada de les lletres nord-americanes, va morir amb només 45 anys a causa del seu alcoholisme.

Va deixar unes quantes meravelles: la novel·la autobiogràfica Una mort a la família; el breu text en prosa Knoxville, Summer of 1915, musicat per Samuel Barber en una exquisida peça per a soprano; notables aportacions com a crític cinematogràfic -reunides a Film Writing and Selected Journalism de la Library of America- i diversos guions, entre els quals destaquen el de La Reina d'Àfrica de Huston i el de La nit del caçador de Laughton. 

'Torn Movie Poster' (Truro, Massachusetts) © Walker Evans Archive, The Metropolitan Museum of Art.

El projecte que va reunir Agee i Evans consistia en conviure durant uns dies amb tres famílies d'aparceros i retratar la seva quotidianitat. Fortune es va negar a publicar el reportatge literari i fotogràfic resultant, que va acabar veient la llum el 1941 en format de llibre: Lloem ara els homes famosos. El volum és una fita de la crònica periodística que combina text i imatge. Agee va insistir que les fotografies d'Evans no eren un simple complement, sinó que conformaven un tot amb el seu text. A aquest reportatge pertany el retrat de Floyd Burroughs i un altre també emblemàtic, el de la seva esposa Allie Mae Burroughs

Aquestes dues imatges de la sèrie dels aparceros d'Alabama, les més conegudes de la producció de Walker Evans, poden distorsionar la percepció de la seva rellevància com a fotògraf. Encara que durant els anys trenta va realitzar altres treballs de marcat contingut social al servei del New Deal, com el dedicat a les víctimes de la gran inundació del Mississipí de 1937, el gruix de la seva obra va per altres camins. 

'Parked Car, Small Town, Main Street'. © Walker Evans Archive, The Metropolitan Museum of Art.

La seva primera vocació va ser la d'escriptor i el 1926 va realitzar el llavors preceptiu viatge a París, la gran capital cultural i bohèmia plena d'expats americans. La seva carrera literària va donar només alguns relats i més endavant també faria els seus primers passos en la pintura, amb alguns olis d'aire naïf no exempts d'interès. Però la càmera serà el seu instrument d'expressió artística. De retorn a Nova York a finals dels anys vint, arrenca la seva carrera fotogràfica com un representant més del modernism (l'avantguarda). Retrata la ciutat i els seus habitants amb angles torçats, picats i jocs geomètrics en què allò retratat està al servei d'una esteticista recerca formal. Pertanyen a aquesta primera etapa les fotos del pont de Brooklyn que il·lustraran l'edició de El pont del seu veí i amic el poeta Hart Crane, que es va suïcidar el 1932. 

Tanmateix, Evans no trigarà a fer un gir radical, propulsat pel descobriment de les fotografies de París del pioner francès Eugène Atget. Hi arriba a través de la seva coetània i compatriota Berenice Abbott, fotògrafa d'avantguarda i excel·lent retratista de grans figures intel·lectuals i artístiques. Abbott també va estar a París als anys vint i allà va retratar un ja ancià Eugène Atget. Va quedar tan fascinada per la seva obra que, de retorn als Estats Units, es va convertir en la seva gran valedora i divulgadora. Va organitzar una exposició a la galeria Julien Levy i va publicar el llibre The World of Atget. 

'West Virginia Living Room'. © Walker Evans Archive, The Metropolitan Museum of Art.

En les seves fotografies de París i els parisencs Atget capta, en imatges senzilles i directes, sense enquadraments rebuscats, un món tradicional en vies d'extinció. Compon una mena d'arxiu visual d'una realitat ja gairebé evanescent. La seva fotografia és alhora document i elegia poètica. I aquesta serà, a partir d'aleshores, la idea motriu de Walker Evans, que es converteix en el gran retratista del que anomenem Americana. És a dir, la cultura vernacla -popular, utilitària i local-, feta d'objectes quotidians convertits en emblemes, com els cartells de cinema o les publicitats de Coca-Cola. L'Americana, que apareix en creadors i gèneres tan diversos com les il·lustracions de Norman Rockwell o els àlbums de The Band, saltarà -mitjançant una relectura amb un punt d'ironia- al pop art. Les caixes de Brillo i les serigrafies seriades d'ampolles de Coca-cola i retrats de Marilyn de Warhol, els còmics de romance i guerra de Lichtestein, els pastissos de Thibaud. 

Per això hi ha un fil secret que connecta Walker Evans -col·leccionista compulsiu de postals antigues, publicitats i fotos policials- amb el pop art i fins i tot amb l'art conceptual. Per exemple, Penny Picture Display, de 1936, que mostra l'aparador d'un estudi fotogràfic a Savannah, és una fascinant combinació de tipografia i imatges dins de la imatge. D'altra banda, no és casualitat que Wim Wenders -idòlatre confés de l'Americana- hagi explicat que l'imaginari visual que va tenir present per a París, Texas van ser les fotografies de Walker Evans. I la seva obra com a fotògraf -reunida als volums Written in the West i Instant Stories- és clarament deutora del mestre nord-americà. 

'Boarded-up House' (Stonington, Connecticut) © Walker Evans Archive, The Metropolitan Museum of Art.

Walker Evans retrata, en enquadraments frontals i nets, cases d'estil victorià a la zona de Boston, petites esglésies de fusta, garatges, sales de cinema, carrers majors (Main Streets) de pobles i ciutats provincianes… En les seves fotos apareix aquesta Amèrica de barberies, botigues, cartells de cinema enganxats a les parets, neons i marques comercials (el seu pare treballava com a publicista). I també emergeix la enigmàtica bellesa de la decrepitud: un cementiri d'automòbils, una mansió sudista en ruïnes… 

En el desenvolupament d'aquest estil fotogràfic va tenir un paper rellevant el mecenes Lincoln Kirstein, que li va publicar articles i fotografies a la seva revista Hound & Horn i li va finançar el viatge per a la sèrie dedicada a l'arquitectura vernacla bostoniana. Evans sempre va treballar amb un plantejament seriada, que donava peu a reportatges o llibres.  Una anotació sobre la fascinant figura de Kirstein: provinent d'una família d'empresaris tèxtils, va formar part durant la Segona Guerra Mundial dels Monuments Men, la unitat de l'exèrcit nord-americà dedicada a recuperar l'art espoliat pels nazis.

'Allie Mae Burroughs (Hale County, Alabama) © Walker Evans Archive, The Metropolitan Museum of Art.

Posteriorment, la seva aportació va ser crucial en el salt de qualitat del ballet americà; va portar als Estats Units George Balanchine, que canviaria radicalment el provincianisme que regnava en aquesta disciplina als Estats Units. Kirstein va ser un dels fundadors del New York City Ballet, al capdavant del qual va posar Balanchine, després succeït pel seu deixeble Jerome Robins. Kirstein va ser també un dels primers mecenes del MoMA i un destacat col·leccionista i mecenes d'artistes com Walker Evans. 

Un altre dels treballs destacats d'Evans és el reportatge fotogràfic realitzat a l'Havana el 1933. L'encàrrec era retratar la corrupció política de la Cuba de Gerardo Machado, per il·lustrar un reportatge -que va acabar convertit en el llibre The Crime of Cuba- del periodista Carleton Beals, molt crític amb el suport que el seu país donava a aquella dictadura. Les imatges d'Evans retraten la injustícia social -són especialment poderoses les imatges de miners enfosquits de carbó-, però també la quotidianitat de l'illa, els seus locals populars -tavernes i cinemes- i els seus tipus singulars captats pels carrers de la capital. 

'Main Street (Saratoga Springs, New York) © Walker Evans Archive, The Metropolitan Museum of Art.

Encara més rellevant és la sèrie titulada En trànsit, realitzada entre 1938 i 1941. Es tracta de retrats robats de passatgers del metro novaiorquès. Evans s'asseia en un vagó, amb una càmera de dimensions reduïdes oculta sota l'abric, i feia fotos a passatgers que no eren conscients de ser retratats. És l'única manera de retratar la realitat sense alterar-la, i el resultat és una col·lecció de retrats de persones anònimes, en cadascun dels rostres de les quals, en cadascuna de les actituds de les quals hi nia el germen d'una novel·la. Evans va repetir la fórmula amb la sèrie dels vianants de Detroit, publicada per la revista Fortune el 1946 amb el títol de Labour Anonymous. 

Evans va ser el primer fotògraf americà objecte el 1938 d'una exposició monogràfica al MoMA. El mateix museu el va consagrar definitivament amb una altra antològica el 1973, dos anys abans de la seva mort. A Europa va tenir especial rellevància per la seva ambició la gran mostra organitzada el 2017 pel Centre Pompidou. 

'Penny Picture Display (Savannah)' © Walker Evans Archive, The Metropolitan Museum of Art.

Evans va treballar també en els seus últims anys amb el color -aleshores considerat com poc artístic- i fins i tot amb la Polaroid. Al seu llegat s'afegeix la seva rellevància com a catalitzador d'una corrent de fotografia de la realitat americana que va més enllà del mer testimoni documental, retratant escenes d'aparença anodina en les quals apareix una poesia oculta. Són hereus d'Evans figures com el suís Robert Frank (i el seu llibre crucial The Americans), Helen Levitt, Diane Arbus, Lee Friedlander, Garry Winegard i primers mestres del color com Joel Meyerowitz, William Eagleston i Stephen Shore. 

En una entrevista de 1971 Walker Evans va expressar així la seva concepció de la fotografia: “El terme hauria de ser estil documental. Un exemple d'un document literal seria una fotografia policial de l'escena d'un crim. Un document té un ús pràctic, mentre que l'art és inútil. Per això l'art mai no és un document, encara que pugui adoptar-ne l'estil”.