Ly Leap, propietari d'Indochine, en tancar el seu restaurant: "No és una retirada, em transformo"
Aquest dissabte, després de 18 anys d'activitat, un dels establiments culinaris més famosos de Barcelona, amb sabors asiàtics, farà el seu darrer viatge
Altres notícies: L'esmorzar saludable i nutritiu de la Rosalía que repeteix cada dia: “És un ritual que segueixo cada matí”
Notícies relacionades
Indochine Ly Leap tancarà després de 18 anys de servei, i serà aquest dissabte, 28 de febrer. Dia en què ho farà per última vegada. Així ho ha decidit el seu propietari després de gairebé dues dècades al capdavant d’un restaurant que ha enamorat tant a visitants, turistes, com a celebritats nacionals i internacionals.
Inspirat en els sabors d’Àsia --especialment amb influències tailandeses i cambodjanes-- on el seu xef Ly Leap ha buscat reflectir records i sensacions de la seva infància. Com ho aconsegueix? A través d’aromes i matisos exòtics en la seva proposta culinària.
Ubicat al carrer Muntaner, 82, a Barcelona, el local té una ambientació molt característica. La decoració incorpora vegetació, estanys amb peixos i taules baixes a nivell de l’aigua. Creant així una atmosfera que molts comensals descriuen com un "viatge sensorial" diferent de l’habitual.
Restaurant Indochine Barcelona
El motiu del tancament
Crónica Global s’endinsa, en aquesta petita selva, de la mà del seu propietari Ly Leap per explicar-nos el perquè d’aquest tancament.
El protagonista explica que la decisió arriba després de 18 anys al capdavant del local i després d’una vida sencera treballant en hostaleria: "Ha arribat el moment".
Restaurant Indochine Barcelona
"No parlo de cansament ni de pèrdua d’il·lusió, sinó d’un càlcul vital: fer-ne 64 i encarar els 65 m’obliga a 'pensar amb el cap' i preguntar-me quant temps em queda per gaudir de tot el que he posposat", afirma amb llàgrimes als ulls.
"Si decidís seguir 'amb el cor', seria fins que em mori. Ha estat la meva passió i el meu neguit durant anys", manifesta Leap.
En aquest punt, el tancament es presenta menys com una renúncia i més com un canvi de ritme: seguir, però sense l’estrès d’estar '24 hores pendent'.
Un emotiu adéu
El to es torna íntim quan descriu l’impacte emocional del comiat. Diu que el que el "tritura" és haver bolcat "hores i vida" en el lloc i sentir que ja no pot "compartir més" amb tanta gent.
També, fixa el nucli afectiu en la seva estirp, sobretot en la seva descendència: "He lluitat per la meva família, sobretot la meva filla, que està al meu costat sempre. Això és el més que m’enduc".
I aquí apareix el conflicte central: se’n va perquè vol estar més amb els seus, però l’afecte del públic el fa dubtar: "Amb tanta allau de reconeixement… em fa trontollar: he pres una bona decisió?"
Ly Leap Barcelona
Com va començar
Dos anys d’obres, recerca de materials i fins i tot un plànol propi per decorar un espai que ha resultat ser emblemàtic i essencial en l’àmbit de la restauració.
Aquesta passió es tradueix en un relat molt físic de la creació del lloc: recerca obsessiva de materials i un plànol propi sense ser arquitecte ni decorador, però amb tota la il·lusió del món.
El llegat continua?
Tindrà continuïtat familiar aquest restaurant? "No, la meva filla no vol dedicar-s’hi. És farmacèutica", afirma Leap. "Ella ja n’ha vist prou creixent, sempre, entre taules i serveis".
Sobre el futur del local, exclama una frase entre amarga i irònica: "Sí, vindran uns xinesos, un bufet lliure". Paradoxal!
Malgrat el mal tràngol, sap que haurà de passar pàgina: "Això és la meva vida, hauré de fer un dol". Tanmateix, deixa clar que no se’n 'va' del tot. "S’aparta per mirar amb perspectiva com el paisatge que només s’entén quan t’allunyes del tren", explica.
Restaurant Indochine Barcelona
Altres projectes
A més d’aquest Indochine, manté altres projectes (Gyoza House i un altre Indochine més clàssic). I planteja futures obertures en què ell seria més 'xef executiu' que xef permanent, entrant i sortint, sense l’esclavitud del dia i la nit.
La seva narrativa final és coherent: el tancament no és retirada, sinó transformació de l’ofici cap a projectes, ensenyament i una manera de viure on sentir que el temps torna a existir.
