Qüestió de tarannà
Si les acusacions que planen sobre l'expresident José Luís Rodríguez Zapatero (Valladolid, 1960) acaben sent certes, serà d'allò més trist i depriment, però, almenys, servirà per saber a quina mena de tarannà es referia en els seus bons temps quan no li afegia a aquest concepte l'adjectiu que el fes intel·ligible (ja que tarannà, per si sol, no vol dir absolutament res i mai vam saber com era aquell tarannà del qual feia gala, si bo, si dolent, si cap de les dues coses). Si tot el que consta als 85 folis (86, segons altres versions) del jutge Calama és cert, arribarem a la conclusió que el seu era un tarannà rapaç o peseter (que rima amb Zapatero).
Fins ara un tenia la teoria que, entre Zapatero i Sánchez, s'havien carregat el que quedava de la socialdemocràcia espanyola, que li costaria molt recuperar després del pas pel PSOE de semblants cavalls d'Àtila. Lamentava un que Rodríguez Zapatero hagués desenterrat el fantasma de la guerra civil, de la contesa entre els bons i els dolents, que, per fi!, semblava haver-se esvaït de la nostra realitat. Ja sabíem que no havia estat ell qui havia acabat amb ETA, sinó els jutges i la policia i la guàrdia civil, però si li feia il·lusió apuntar-se el tant, doncs què hi farem: que ho gaudís amb salut. Allò de la aliança de civilitzacions val més ni comentar-ho, encara que ell se sentís molt orgullós de la ideaca.
Sabíem que Zapatero ens havia fet més mal que bé, però pensàvem, il·lusos de nosaltres, que això es devia al fet que no anava gaire sobrat de llums. I que, en qualsevol cas, només el movia una bona intenció (que s'hauria pogut estalviar) que posava constantment en evidència amb els seus discursos bonistes, les seves ganyotes a l'estil Mr. Bean i el seu tarannà de marras.
Alguna cosa vam començar a sospitar amb allò de Plus Ultra. I amb la seva presumpta intermediació a Veneçuela, que consistia a donar la raó en tot a Maduro i passar de l'oposició com de la pesta. Però la seva imputació ens va agafar per sorpresa: crèiem que el pobre era ximple i va resultar que en realitat era un comissionista implacable donat a construir-se casoplons, un hipòcrita de cap a peus i un subjecte capaç d'involucrar les seves pròpies filles en l'organització criminal que dirigia (si el jutge té raó, que no es digui que en aquesta secció no es respecta la presumpció d'innocència).
A Sánchez se li està ensorrant el xiringuito: després de dos dels seus secretaris generals, de les tripijocs d'un assessor aizkolari, dels embolics de la seva dona i el seu germà, va i li surt rana el seu gurú (si és que no estava al corrent de tot), aquell home que va ocupar el càrrec que no va voler assumir Felipe González veient com estava el pati. Sánchez i els seus sequaços tenen l'honor dubtós d'haver acabat amb l'esquerra espanyola, però el seu predecessor serà, probablement, un dels principals responsables que no es recuperi en anys. Missió complerta. Enhorabona, José Luís!
