El col·lapse crònic que pateix l'AP-7 des de l'alliberament dels peatges no és un problema administratiu nou ni una crisi que es pugui resoldre a cop de titular o amb el clàssic intercanvi de retrets entre administracions.
La gestió de la mobilitat a Catalunya ha entrat en una fase crítica que requereix, de manera urgent, la màxima responsabilitat, rigor tècnic i altura de mires per part de tots els actors polítics.
Una exigència que es torna encara més peremptòria per a ERC, donada la seva condició de soci estratègic i peça clau per a la governabilitat tant a la Generalitat com al Congrés dels Diputats.
En aquest context, les declaracions d'Oriol Junqueras insten el Govern central a “traspassar la titularitat i els recursos” de l'autopista si “no sap fer-ne el manteniment” resulten una aportació estèril que se situa lluny de la maduresa política necessària.
Eludir el problema de fons mitjançant la reclamació competencial no alleuja les retencions quilomètriques que pateixen els ciutadans catalans cada dia ni ofereix una fulla de ruta viable per al manteniment futur de les vies d'alta capacitat.
