El CEO d'ICL Iberia, Alberto Serfaty, suma un nou front a una trajectòria empresarial a Catalunya marcada més per la polèmica que per la consolidació.
L'última: la comercialització per a ús alimentari d'una sal derivada de la seva activitat minera amb nivells de brom molt superiors als habituals, segons un estudi científic. Legal, potser sí. Tranquil·litzador, sens dubte que no.
El problema no és només la dada —inquietant per si mateixa—, sinó el patró. ICL torna a situar-se en aquest terreny relliscós on la seguretat va per darrere de la pràctica empresarial.
Sense obligació de declarar el brom en l'etiquetatge i sense límits clars, la companyia ha trobat una sortida comercial a un subproducte que neix d'un residu industrial. Negoci rodó, transparència discutible.
Aquest episodi no arriba no ve del no-res. Se suma a anys de conflictes ambientals, accidents laborals, litigis judicials i decisions estratègiques fallides, com la sonada cancel·lació de la inversió milionària a Sallent.
Massa capítols per a la mateixa narrativa d'una empresa que avança sempre al límit del que està permès, però rara vegada alineada amb la confiança del territori.
ICL presumeix de sostenibilitat, innovació i reindustrialització, encara que la realitat insisteix a enterbolir aquest relat. Quan no és per l'impacte ambiental, és per la seguretat; i quan no, pel que acaba —literalment— a la cadena alimentària.
