Àngels Gonyalons: “Vivim en un món dominat pels oligarques i la manca d’escrúpols; per això els psicòpates són en llocs de poder”
L’actriu catalana interpreta fins a cinc personatges en l’adaptació teatral d’‘El retrat de Dorian Gray’ de Marc Rosich
També et pot interessar: Carol i Marina Rodríguez Colás, directores d’‘Hermanos’: "Els xavals de l’extraradi estan molt estigmatitzats a la ficció i als mitjans de comunicació"
Notícies relacionades
- Emma Vilarasau: "Quan algú vegi una persona sense llar o un immigrant tirat al carrer, que pensi en la història que hi ha darrere"
- Ana Wagener: “La classe privilegiada, la que té molts diners, es creu impune”
- Aina Clotet: "És important que puguem fer pel·lícules en català, però que admetin la barreja lingüística i la pluralitat"
Àngels Gonyalons està imparable. “Soc una privilegiada”, reconeix. “L’edatisme no m’està afectant”, admet, “tot i que ja els dic als meus companys que, quan els toqui a ells i el teatre deixi de trucar a la meva porta, que passarà, que em guardin un paper”, bromeja en una entrevista amb Crònica Global.
Ho fa després d’una temporada en què ha protagonitzat Dones de ràdio i La corona d’espines, que acaba amb l’estrena al festival Grec d’El retrat de Dorian Gray, el clàssic d’Oscar Wilde convertit en un musical atípic gràcies a la dramatúrgia de Marc Rosich, que ella protagonitza al Teatre Romea fins al 2 d’agost.
Ho fa sola, interpretant gairebé tots els personatges principals; fins i tot posa la veu i el cos de l’autor de la novel·la. A escena només l’acompanyen els membres de Leos Quartet, ara convertits en quintet, i un cor format per Jordi Vidal, Pau Oliver i Pol Blancafort, que posen veu i música a la partitura de Jordi Cornudella.
Junts recuperen un clàssic que mai passa de moda, i menys en èpoques en què l’exposició, la bellesa i la joventut s’imposen. Tot i que Wilde parla de molt més, com recorda Gonyalons en aquesta entrevista.
El repartiment d'‘El retrat de Dorian Gray’ EFE
—Interpreta cinc personatges. Com ho porta?
—Àngels Gonyalons: Em peta el cap. Em fico en uns jardins… Però està bé. Per això em dedico a això: pels reptes. I si m’he de fotre una castanya, me la foto.
—I el curiós és que fa uns anys parlàvem amb vostè i ens parlava del fet de fer 60 anys, de l’edat… I, de cop, fa una obra sobre un home que no vol envellir. És una manera d’agafar el toro per les banyes?
—No, en realitat no penso tant en això, ni una treballa amb aquest codi. El fet és que jo faig llistes de coses que m’agraden i m’interessen, i El retrat de Dorian Gray fa més de 30 anys que és en aquesta llista. Per això, quan l’hi vaig proposar al Marc, de seguida li vaig enviar un missatge dient-li: “Però si ha de ser jove!”. I ell ho va tenir clar i em va dir: “No, ho podem fer”.
—A més, la vellesa també pot ser bella i és una lectura que es podria fer. Juguen amb això?
—Hi ha el punt de reivindicar el dret i el deure de fer-nos grans i fer-ho bé. A més, és molt important la transversalitat, perquè els vells de la tribu tenim molt a aportar, igual que els joves. Jo aprenc molt treballant amb gent jove. L’art i el talent no tenen edat.
Àngels Gonyalons a 'El retrat de Dorian Gray'
—Ho veiem amb Josep Maria Pou, Lola Herrera… però sembla que s’exigeix i es demana joventut i mostrar-se molt.
—Sí, però també et dic una cosa: els joves també viuen un tap generacional. Nosaltres, els més grans, vivim el tap generacional dels joves, sobretot en el món audiovisual: has de ser sexualment atractiu. Però els joves també viuen un tap generacional en certs àmbits, on els grans, a vegades, no els deixen espai. Per això jo reivindico la importància de tenir un equip on hi hagi de tot, perquè la transversalitat ens ajuda a tots.
—I l’actuació no és un món al qual s’accedeixi fàcilment, precisament.
—No és fàcil, però tots hem hagut de passar per això, perquè jo també he començat fent-me el meu lloc i, d’una manera honesta i lícita, considero. Ser aquí no és gratis, m’ha costat 45 anys. Es van complir al febrer, perquè vaig començar als 17 i ara en tinc 62.
Per això, quan sento això de “és que sempre són els mateixos” o “com que no tinc un nom”, també dic: “El nom no el regalen”. Al llarg d’aquests 45 anys, jo he viscut cancel·lacions, esquenes girades, m’han col·locat a dalt, m’han posat a baix… I, compte, que com jo, molts. La qüestió és resistir, i l’èxit és viure d’això.
—Al final, com podria ser una lliçó de Dorian Gray, a la vida el que importa és resistir? És aconseguir viure d’això? I la vida també és una mica resistir?
—És clar, és que això és la vida. A l’actuació, com a la vida, estàs exposat, la gent opina, t’aplaudeix, se’t tira a la jugular. I les xarxes ho han magnificat tot.
Àngels Gonyalons a la presentació de 'El retrat de Dorian Gray' EFE
—Menys l’art. A l’obra, Wilde reivindica l’art per l’art, però hi ha espai per a això?
—Josep Maria Pou va dir una frase a la presentació, que no sabia si era de Nietzsche, que m’ha semblat molt il·lustrativa: “L’art ens salva de la realitat”.
—Però amb els temps que corren, l’espectacle per l’espectacle no està gaire ben vist, es busca més el compromís i el missatge. Vostè mateixa defensava el teatre més entretingut a la roda de premsa.
—Jo això sempre ho he criticat. El meu pare era filòsof, un home molt intel·ligent i d’una gran erudició, i sempre deia: “Divertir-se és propi d’intel·ligents”, perquè necessites el divertiment pel pur divertiment. Hi ha qui diu que el teatre ha de denunciar. Perdona? Per què li treus capacitats al teatre? El teatre pot fer moltes coses: denunciar, tenir un discurs que et faci pensar, purament divertir-te, pot ser frívol, tràgic, dramàtic, una comèdia intel·ligent o més gruixuda. Per què li treus capacitats? El teatre pot ser moltes coses, no una sola.
—I Nietzsche també defensava la importància de riure’s.
—És clar! Jo tinc molt sentit de l’humor i m’ha salvat de moltes coses. I em costa entendre la gent que no ho comprèn, i ells tampoc m’entenen a mi. Però quan veig que faig una broma i no m’entenen… Ui!
Àngels Gonyalons a 'El retrat de Dorian Gray'
—En aquest cas, i per tornar a l’obra, no hi ha gaire comèdia.
—Però hi ha molt sentit de l’humor, molta ironia i molta causticitat. La manca d’escrúpols de Lord Henry és aclaparadora.
—Que aquí guanya protagonisme. Lord Henry també s’ha imposat a la vida?
—Massa. També suposo que és més fàcil viure si no tens escrúpols. El problema és que també et perds altres coses.
—I aquest Dorian Gray que heu creat ens explica altres coses? Què és el que aporta de diferent?
—Partim que la novel·la és molt densa, molt barroca, i el Marc ha sabut fer una dramatúrgia molt intel·ligent, condensant i sintetitzant tot el món d’Oscar Wilde d’una manera entenedora per a un públic contemporani. A més, li ha donat una pàtina de contemporaneïtat amb el vestuari i l’escenografia, que fa més evident la vigència que té el discurs.
I no és que ens digui res de nou, sinó que el Marc ha sabut conservar l’Oscar Wilde, també una mica del seu barroquisme, però eliminant allò que el fa més dens, de manera que el missatge arriba directe.
Àngels Gonyalons a 'El retrat de Dorian Gray'
—La música ajuda a això?
—Absolutament. Jordi Cornudella i el Marc han sabut captar l’essència i han treballat molt bé junts. La música és inquietant: acompanya i dona suport a la situació.
—I el cor d’homes que hi ha, fa de contrapès a Wilde, el jutja, el posa en qüestió…?
—Sí. A vegades són alter egos d’Oscar Wilde o són altres personatges de la novel·la, i són el retrat mateix. És l’altra cara que explica el que passarà.
—Aquí, a més, no només es parla d’aquest envelliment i de l’eterna bellesa jove. S’hi posa èmfasi en la crítica social.
—Sí, de l’esnobisme. Lord Henry arriba a dir-li a Dorian Gray que ell mai serà un criminal, perquè això és propi de les classes baixes. “I no els culpo. El crim és per a ells el que per a nosaltres és l’art: un mètode de buscar sensacions extraordinàries”, afirma. Això és brutal!
—I què és el Lord Henry d’avui? Què ens perverteix com a éssers humans?
—És una cosa que ha existit sempre: el poder, el tenir i voler més. Això i la manca de valors, d’humanitat, d’humanisme i d’humanitats. És la manca d’educació. Els governs eviten l’educació perquè així no hi ha crítica, i vivim en un món en què dominen els oligarques i la manca absoluta d’escrúpols; per això els psicòpates són en llocs de poder.
