Antoni Llena i Antoni Bernad, biografies entrecreuades

Deia Martina Millà, cap d'exposicions de la Fundació Joan Miró de Barcelona, que val la pena recordar les trajectòries d'ambdós autors i les seves aportacions al món de la fotografia i de l'art com a part d'una generació de gent molt creativa, amb moltes ganes de reinventar, de donar un nou sentit a la realitat grisa i opressiva de l'Espanya franquista.

Una època desoladora on l'única escapada possible passava per imaginar i per crear una nova realitat en la qual valgués la pena viure.

A tota aquesta generació els devem reconeixement i també un lloc en la nostra memòria perquè, malgrat les seves contribucions, la lleugeresa intel·lectual de la societat actual, regida per la dictadura de les modes, els va desplaçant cap a l'oblit.

Pepe Font de Mora: "Masats era un tipus estupendo al que había que aguantarle los silencios"

I en aquest exercici necessari de gratitud, l'Editorial Blume dignifica el seu llegat amb aquestes dues biografies: Antoni Llena. Memòries de fum. Reflexions sobre la vida i l'art, un deliciós llibre de records, i Antoni Bernad. De 1960 a 2010, un esplèndid volum de retrats i fotografies de moda que és un àlbum excepcional d'un període estimulant de la nostra història.

Antoni Bernad i Antoni Llena

Una biografia, moltes vides

Escrit amb un humor tan fi i càustic que distreu de la violència íntima que produeix a l'ànima la certesa de no encaixar, Antoni Llena (Barcelona, 1942) demostra a Memòries de fum que no calen llibres voluminosos per explicar biografies extraordinàries.

N'hi ha prou amb un centenar de pàgines escrites amb la lucidesa que atorga la saviesa i la sinceritat aclaparadora d'aquells que, malgrat el dolor, no ignoren les seves pors ni deixen mai de qüestionar-se. I va començar a fer-ho ben aviat, quan de petit aprofitava juntament amb Antoni Bernad (Barcelona, 1944) l'estona d'esbarjo “per cultivar fantasies” mentre els altres jugaven a futbol al pati de l'escola.

Retrat d'Antoni Llena, 1967 Antoni Bernad

“Espantats, això sí, perquè anàvem prenent consciència que en aquest món no hi havia gaire espai per a nosaltres. Que ens l'hauríem d'inventar”, escriu. A partir d'aquí, records familiars i afectius, vivències que són empremta, moltes reflexions i no poques contradiccions assumides construeixen un “intent de memòries” en què, explica, s'ha vestit i desvestit remenant al calaix dels seus records.

Des de la seva infància a la Barcelona de postguerra; el seu ingrés als 15 anys en un convent caputxí d'Arenys de Mar on vells i joves intentaven “cultivar una cosa tan estranya i anacrònica, però tan bonica, com la bondat”; la renúncia anys després a aquella vida monàstica; l'inici de la relació sentimental amb en Toni, que havia trobat en la fotografia la manera de “sofisticar” una realitat tan grisa que li era insuportable; fins a entendre que hauria d'inventar el seu propi art i que “havia de fer-lo fràgil”.

La seva biografia conté moltes vides. La seva i la del seu estimat Toni Bernad, al qual torna una vegada i una altra, però també retalls d'existències tan estimulants com les d'Antoni Tàpies i Oriol Bohigas, Joan Miró, Salvador Dalí, Alexandre Cirici Pellicer i Àngel Jové.

Bohigas va ser qui el va animar a escriure perquè, confessa, li donava unes pallisses tremendes parlant d'art i ell li deia: “Això ho has d'escriure”. “I un dia em va obligar a escriure un article”.

A Tàpies el va conèixer el 1966 durant la seva etapa monàstica quan la congregació va decidir acollir un grup d'estudiants, artistes i intel·lectuals assetjats per la policia. Durant el tancament, Tàpies va veure a la seva cel·la un quadre fet amb pólvores de talc, li va preguntar si era pintor i el va convidar a visitar el seu estudi. Va acceptar. “A partir d'aquella trobada es va establir entre Tàpies i jo una relació d'amistat que va durar fins a la seva mort”, relata.

Un dels nombrosos retrats d'Antoni Tàpies, 1985 Antoni Bernad

Bohigas, Tàpies o Cirici Pellicer, que va escriure el 1969 a Serra d’Or un elogiós article sobre la seva feina, han estat figures determinants en la seva biografia. També els protagonistes d'algunes de les fotografies més icòniques del seu company, Antoni Bernad.

L'art de fotografiar la vida

La fotografia és per a Bernad una experiència fantàstica. “M'ho passava molt bé fent fotos, però també patia perquè en aquella època portaves les coses a revelar i no sabies mai què sortiria” i no sempre era possible repetir la sessió.

No sabem quantes vegades va passar, sospito que no gaires, perquè explica Llena que utilitzava algun truc per treure fotografies amb vida. I aquesta és precisament una de les particularitats d'aquest llibre, que bona part de les imatges van acompanyades d'un breu text explicatiu de la mateixa.

Una mena de making-off narrat pel mateix autor. Uns entrellats que no només revelen com es va fer sinó que descobreixen la naturalesa de la relació entre fotògraf i fotografiat. De nou una biografia que n'explica moltes altres.

Experiències amb els més grans

Per exemple, de Dalí comenta que era una persona extraordinària, fora del comú. “Era conscient de la seva fama i tenia un encant especial. (...) Ens vam fer amics íntims, ens enteníem perfectament i ens ho passàvem molt bé. Va ser meravellós”. Aquesta relació tan propera no va agradar a Gala. “La seva dona ens odiava, no suportava que fóssim tan amics”.

Es van conèixer a París i es van retrobar poc després al Ritz de Barcelona. Arran d'aquella trobada es va gestar el famós retrat de Dalí amb un Sant Sebastià.

Salvador Dalí retratat amb un Sant Sebastià Antoni Bernad

Joan Miró va deixar que el fotografiés el 1978 perquè era català després de mostrar-li una “llarga llista de noms que constituïen la flor i nata mundial de la professió” que ja havien sol·licitat retratar-lo. D'Oriol Bohigas podria confeccionar una biografia gràfica amb els innombrables retrats que li va fer. El mateix es podria dir del seu gran amic Antoni Tàpies, a qui va fotografiar en nombroses ocasions.

Ja al pròleg, Josep Casamartina i Parassols avança el que conté aquest meravellós volum. L'extensa obra d'“un dels grans retratistes i fotògrafs de moda catalans de la segona meitat del segle XX i principis del XXI”.

I en aquesta “Constel·lació Bernad” hi habita un extens catàleg d'artistes, escriptors, arquitectes, creadors o intel·lectuals. Una suculenta galeria d'il·lustres formada, entre molts altres, per Montserrat Caballé, Josep Lluís Sert, Ryszard Kapuscinsky, Beth Galí, Xavier Montsalvatge, Apel·les Fenosa, Frederic Marès, David Hockney, Eduardo Chillida, Amanda Lear, Ricardo Bofill, Xavier Cugat, Alfons Milà i Federico Correa, Lola Anglada o Mercè Rodoreda, a qui va fotografiar el mateix dia que a Josep Pla com si fos una actriu de Hollywood.

Mercè Rodoreda en un retrat de 1978 Antoni Bernad

El llibre inclou a més grans personalitats del món de la moda, nacional i internacional, i imatges d'editorials per a capçaleres com Vogue, Vanity Fair, Elle o Marie Claire.

Laura Ponte va posar no poques vegades davant del seu objectiu. A Paloma Picasso la va fotografiar a Barcelona el 1974. “La seva presència em va impactar moltíssim. Tenia els ulls de Picasso i una boca preciosa, carnosa i ben perfilada”. Els dissenyadors, Toni Miró, Kenzo, Carolina Herrera, Manolo Blahnick o Manuel Pertegaz, amb qui va construir una sincera relació d'amistat, són el resultat d'un exercici íntim de creació.

Paloma Picasso, 1976 Antoni Bernad

Pertegaz i Ana-Rosa, una de les fotografies de Bernad per a 'Vogue' el 1986 Antoni Bernad

I totes i cadascuna de les seves fotografies comparteixen, com escriu Llena al pròleg, “tres elements que li atorguen caràcter: varietat, naturalitat i gust”. També la seva manera d'entendre l'ofici, respectant sempre “l'ànima de la persona que té davant".