Carme Portaceli diu adéu al TNC: “A vegades és moralment esgotador”
La directora del Teatre Nacional de Catalunya adverteix a qui la succeeixi que es cordi el cinturó "i tossuderia"
Més informació: Carme Portaceli s'acomiada del TNC per tot el que val: concert, internacionalització i Angélica Liddell
Carme Portaceli està de sortida, però abans ha presentat una última temporada del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) amb plats forts com un concert de Sílvia Pérez Cruz o la darrera obra d'Angélica Liddell.
Ho tenia tot pensat. “Volia que fos una gran festa”, confessava minuts abans de la presentació de la temporada 2026-27 a la premsa.
Quin final de temporada, oi?
Bonic, oi? A més, dedicat a Barcelona.
I amb Angélica Liddell! Ho tenia pensat?
Sí, ho tenia molt clar. Sobretot des que va venir a fer Vudú i va besar el terra del teatre. Vaig pensar: això significa alguna cosa, que hem de continuar treballant juntes. A més, em fa una il·lusió enorme perquè a ella se la rifen per tot Europa. És una autora… bé, és una poeta com Lorca, com Genet… i una poeta d'avui en dia.
A ella li fa molta il·lusió perquè és d'aquí i és tornar a casa seva per treballar dos mesos i crear aquí.
Després que digués que a la seva terra mai la van estimar, a més. Encara que ja no passi tant.
Ella té un èxit tremend allà on va. Jo vaig estar amb ella ara que feia Vudú a l'Odéon i ha passat tres setmanes vivint en una mena de bombolla per l'èxit que ha tingut a París.
Però el que li va passar aquella nit aquí, a Barcelona, va ser… Em va dir: “Carme, mai m'havia passat una cosa així”. Per això li vaig proposar continuar.
Carme Portaceli BARCELONA
Sent vostè també que el TNC té alguna cosa especial o diferent?
No ho sé. Jo mai he lluitat perquè fos diferent; he lluitat perquè tingués una personalitat molt pròpia. I crec que la té, en tant que hem programat les coses d'una manera concreta i sempre he tingut la certesa que un servei públic com el nostre té la seva raó de ser en els artistes que acull i en el prestigi que tenen. Per tant, nosaltres hem de facilitar la feina dels artistes: estar al seu costat, acompanyar-los.
Cada vegada hi ha una manera diferent de treballar. Abans sempre es partia d'un text, es feien dos mesos d'assaig i s'estrenava. Ara hi ha moltes companyies que comencen, estan 15 dies, se'n van, després tornen dos mesos, se'n van un altre cop, pensen, reflexionen i tornen.
Nosaltres també hem començat a acompanyar-les, encara que tenim una logística difícil per fer aquestes coses. Però ens hem d'adaptar a la manera de crear i de programar d'avui en dia, i crec que ho hem fet, amb totes les dificultats i totes les coses normals que passen quan canvies una mica la visió de les coses. És molt bonic haver-ho aconseguit i veure tot el que hem assolit.
Què és el que li agradaria que la gent recordés de la seva etapa a la direcció?
L'hospitalitat, és el que més m'agradaria. I la bogeria, potser: poder compartir moments de bogeria i fer això i allò pensant que és important que aquest teatre es col·loqui a la lliga d'Europa.
De fet, també m'agradaria que recordessin l'esforç que hem fet a nivell internacional, que ha tingut molt bons resultats. Això vol dir que, en comptes de passar un cap de setmana tombada al sofà de casa meva, jo viatjava d'aquí cap allà: a Budapest, a París… sense parar. Sembla una cosa petita, però és molta feina.
Entrevista a Carme Portaceli BARCELONA
Té ganes d'aturar-se o li hauria agradat continuar a la direcció?
Com que sempre he sabut que això s'acabava… ja està. Ho tinc molt clar. En aquest sentit sóc bastant sana: no m'aferro a aquest tipus de coses.
Ara bé, si em preguntes si crec que sis anys són suficients per a un projecte artístic, no. Per això, a Europa, que es va construir al segle XX mentre a nosaltres ens robaven el segle, se sap que els directors artístics estan deu anys. Amb revàlides entremig per veure si funciona o no. Però per a un projecte artístic seriós i profund, com havia de ser el meu i com ho va ser el d'Albertí i d'altres, crec que sis anys són molt pocs.
Vuit anys, com van tenir d'altres, és una mica més; però deu anys, per mi, és l'ideal.
Ha parlat d'això amb la consellera alguna vegada?
Sí, sí, ja n'he parlat.
I?
Bé, el proper concurs serà de set anys. O sigui, he aconseguit un any més, molt poca cosa.
Ens haurien d'escoltar més als artistes, que som qui entenem aquestes coses. Però també cal dir que venim d'un país en què la cultura i els artistes no han estat gaire respectats. Ara sí que ho són, però falta molta tradició d'entendre què és un projecte artístic i potser creuen que sis o set anys són suficients. I no ho són.
Carme Portaceli BARCELONA
I què li agradaria que la nova direcció mantingués del seu llegat?
A mi m'agradaria que mantingués la internacionalització i la paritat, sens dubte. Perquè això hauria de ser per llei i en aquest país encara no ho és. Una de les raons per les quals és necessària, i s'ha d'entendre, és que les dones mai han tingut les oportunitats que han tingut els homes. Per tant, la nostra seguretat en nosaltres mateixes segueix sent molt exigua.
Així que cal donar oportunitats a les dones i això s'ha de fer des de la política: s'han d'obrir portes, s'han de donar mitjans perquè puguem muntar les nostres obres en sales petites i grans. Igual que les han tingut ells, perquè si no, mai tindrem seguretat en nosaltres mateixes. És a dir, aquesta és una tasca política. I no la podem fer soles des del teatre.
I no es tracta només de paritat en dramatúrgia i direcció escènica, també de papers protagonistes. Aquesta temporada veiem moltes dones protagonistes.
Sí, des que jo sóc aquí.
És veritat que totes o la majoria són dones patidores.
És que patim molt. Les dones tenim una càrrega molt gran, com diu Lola Herrera. Són molts segles a sobre. Cal un canvi molt profund.
Carme Portaceli BARCELONA
Però si hi ha aquestes obres amb dones protagonistes és perquè, almenys, l'art ho ha pogut veure, oi?
Sí, però és una cosa que jo he tingut molt en compte des del primer dia i que ara més gent comença a tenir en compte.
I Barcelona també és patidora? Les obres d'aquest any que transcorren a la ciutat parlen d'exili, guerra i desastres…
És que aquesta és la nostra història! I, a veure, també tenim una Barcelona positiva, com la de Sílvia Pérez Cruz. La de la Sílvia és una Barcelona que obre portes. Hi ha Barcelones de tot tipus. En qualsevol cas, la nostra història no és precisament un camí de roses. Qui pensi això s'enganya a si mateix.
Tem que li critiquin que un teatre nacional dediqui la seva programació a una sola ciutat, Barcelona?
Que jo parli de Barcelona no vol dir que el TNC no sigui de tota Catalunya. Barcelona és la capital de Catalunya i aquí han passat moltes coses enormes, importants, que han fet que el teatre camini paral·lelament a la política, a una manera de viure… Barcelona és el mirall de la resta, de tots nosaltres. A més, quan el teatre parla d'una ciutat, parla de totes.
Una altra cosa curiosa és que un teatre inauguri temporada amb un concert. I això?
Perquè volia una festa, perquè és l'inici de la meva última temporada. Volia una festa i volia una dona com Sílvia Pérez Cruz, que té una capacitat de comunicació amb el públic extraordinària. Jo no he vist mai res igual.
A més, volia un concert fet expressament per nosaltres, com aquest, i atraure un públic de tot tipus, perquè quan fas una programació hi ha molt d'estudi al darrere.
Carme Portaceli BARCELONA
També hi ha un retorn, però no només d'una autora, sinó d'una autora i una obra: torna 'La tercera fuga', de Victoria Szpunberg. És poc habitual?
Bé, el que sol passar és que el públic li doni una oportunitat i, si funciona, que passi al circuit privat. Com va passar amb Ànima, per exemple.
Però no crec que La tercera fuga passi al circuit privat.
Per què no?
Perquè no. Un musical és diferent, no té aquestes característiques. A més, La tercera fuga va ser la primera obra que es va encarregar a una dona per estrenar-se a la Sala Gran. Ella va fer una obra extraordinària, es van esgotar els llibres i la seva exhibició va ser tot un esdeveniment. Crec que mereix tornar.
A més, en aquest cas hem decidit que sigui l'obra que aquest any surti de gira.
Per què?
Habitualment l'obra que portem de gira és de repertori, per tant hauria de ser L’hostal de les tres camèlies, de Rodoreda; però en aquest cas he decidit que sigui La tercera fuga perquè ho val i perquè el nostre patrimoni també són els nostres artistes vius. L'obra anirà a París i a Madrid, a més de girar per Catalunya i Mallorca.
La seva no?
No, anirà a Mallorca perquè és una coproducció amb ells. Només anirà allà.
Carme Portaceli BARCELONA
El teixit del teatre en llengua catalana també és important?
Molt, i jo ho he treballat moltíssim. Encara que se'ns ha escapat València.
I això?
A tu què et sembla?
Bé, cal preguntar-ho.
A tu què et sembla? Teníem un torero com a responsable de Cultura i ara no sé què tenim.
Fan una enquesta preguntant si la gent ha de ser educada en valencià pensant que guanyaran, perden i igualment la tiren endavant. És fortíssim!
I després del TNC pensa aturar-se?
Jo? No!
Em refereixo a donar-se un descans abans de seguir creant.
No ho crec.
Carme Portaceli BARCELONA
Bé, ho preguntava perquè deu ser esgotador dirigir un organisme com el TNC.
És esgotador moralment, a vegades, perquè has de lluitar contra tants impediments, tantes coses absurdes i les administracions… que penses: “De debò?”. Perquè hi ha unes ximpleries tremendes.
De tota manera, vostè ha insistit, perquè venia de dirigir el Teatro Español. És per les ganes de canviar certes coses?
És perquè m'ho passo bomba.
Però té complicacions.
Les té.
Alguna recomanació per a qui la substitueixi?
Que es cordi el cinturó. I molta tossuderia.
