El Riu de Sant Nicolau apareix i desapareix entre els arbres, però sempre se sent. El seu so canvia al llarg del camí, de vegades un murmuri suau sobre pedres planes, de vegades un cop sec que anuncia que alguna cosa més gran s'acosta.
Caminar pel Vall de Sant Nicolau és, bàsicament, seguir l'aigua.
El recorregut forma part del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, a la comarca de l'Alta Ribagorça (Lleida). Connecta el Planell d'Aigüestortes amb l'aparcament de la Palanca de la Molina, a prop de Boí, en gairebé 8 quilòmetres on l'aigua, el bosc i la roca es reparteixen el protagonisme.
El nom té la seva història
La ruta porta aquest nom perquè el Vall de Sant Nicolau és un dels pocs llocs del Pirineu on la llúdriga (nutria en castellà) viu en determinades èpoques de l'any.
És un animal tímid i esquiu que no es deixa veure fàcilment. Molts caminants acaben el recorregut sense haver-la trobat, i tot i així tornen a casa amb la sensació d'haver vist molt.
El truc per evitar les pujades
L'opció més còmoda és pujar en cotxe fins al Planell d'Aigüestortes i anar baixant.
La pujada té trams amb pedra solta que castiguen les cames; la baixada es fa més suportable. Els pals de fusta amb la punta groga són el senyal que ets al camí correcte.
En alguns punts el sender es creua amb la carretera, però aviat baixa de nou a la riba esquerra del riu, on el camí s'endinsa al bosc i el soroll desapareix.
Un bosc fred i viu
El primer tram és d'ombra densa, aire fresc i sòl humit fins i tot en ple estiu. La llum entra filtrada entre les copes i l'olor de terra mullada ho impregna tot.
Aquí creix un dels millors boscos mixtos de caducifolis i coníferes del parc, faigs, bedolls i roures convivint amb el pi negre, l'arbre més característic d'Aigüestortes.
Pel camí també apareixen troncs caiguts que segueixen plens de vida, insectes, fongs i animals que s'amaguen a la fusta vella. El bosc d'Aigüestortes no descansa mai.
La cascada amb gorgues de gegant
En algun punt el riu canvia de so i es torna més contundent.
Llavors arriba la cascada esglaonada de Sant Esperit, d'uns 30 metres d'alçada, on l'aigua ha excavat amb el temps les anomenades marmites de gegant, gorgues circulars formades pels còdols que giren arrossegats pel corrent fins a deixar la seva marca a la roca. L'impressionant no és l'alçada sinó la força de l'aigua.
Una mica més endavant hi ha un mirador de fusta des d'on les vistes són perfectes, segures i on et pots prendre un respir.
Cascada de Sant Esperit.JPG
El llac i l'ermita amagada
Després de la cascada el vall s'obre de cop i apareix l'Estany de Llebreta, un llac verd i tranquil, envoltat de muntanyes, que es va originar després de les glaciacions sobre una antiga cubeta glacial.
Des d'aquí, creuant cap a la solana, una pujada exigent porta fins a l'ermita de Sant Nicolau, una construcció romànica a 1.668 metres d'altitud amb una sola nau i absis. Un rètol al seu costat adverteix que les corones d'uns reis francs estan enterrades als voltants, i que qui les toqui morirà.
Ningú sembla haver-se molestat a comprovar-ho...
Riu de Sant Nicolau.JPG
Una ruta apta per a tothom
Aquesta ruta està pensada precisament per gaudir. La major part del recorregut és en baixada i està pensada per a persones acostumades a caminades tranquil·les d'entre 3 i 4 hores.
No cal ser un muntanyenc expert per venir-hi; n'hi ha prou amb que et vingui de gust un passeig, roba còmoda i ganes de perdre la mirada en la natura.
Com arribar-hi
El punt d'inici és l'aparcament de la Palanca de la Molina, accessible des de Boí per la carretera L-500 en direcció a Caldes de Boí. Boí es troba al Vall de Boí (Alta Ribagorça, Lleida), a uns 140 km de Lleida i aproximadament 300 km de Barcelona per la N-230.
Convé arribar d'hora a l'estiu per trobar aparcament i portar calçat de muntanya amb bona sola si es puja des de la Molina.