No és una cova: així és la misteriosa esquerda de les muntanyes de Barcelona

Les muntanyes de Barcelona no s'acaben a Collserola o al Montseny. Tampoc a la Mola, una de les rutes de senderisme més transitades del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.

Però, precisament, en aquest entorn, s'hi amaga un misteri. Una esquerda enorme oberta a la muntanya. I no és una cova, sinó un gran esvoranc que sorprèn qui no el coneix.

Confirmat per l'Ajuntament de Girona: multes extraordinàries a les empreses que no operin en català

Conegut com l'Avenc de l’Alzina Teresa, aquest forat, de mida considerable, és una prova més de la fragilitat de la terra i, també, dels seus misteris.

No és únic al massís de Sant Llorenç del Munt, conegut per les seves característiques cims de perfils retallats i els seus canals de vegetació exuberant.

Origen de l'esquerda

En les seves entranyes hi ha tot un laberint de pedra amb més de 170 cavitats catalogades a la zona. Això sí, l'Avenc de l’Alzina Teresa destaca per la seva ubicació, al terra, com si fos una esquerda.

Per entendre l'existència d'aquesta cavitat, cal retrocedir milions d'anys. A diferència dels sistemes càrstics dels Pirineus, formats majoritàriament per roca calcària pura, Sant Llorenç està compost per conglomerat.

Com és

Aquesta roca, formada per còdols units per un ciment natural, respon de manera diferent a l'erosió.

No és per un riu subterrani que ha excavat una galeria, sinó per un procés de fracturació i dissolució de la matriu de la roca.

La màquina del temps existeix i està a Lleida: un recorregut per botigues del segle XIX

La morfologia de la sima és una boca allargada que s'obre al terra del bosc com una ferida a la terra. Una ferida de set metres de llarg per dos d'ample.

El curiós és que la llum del sol aconsegueix penetrar al seu interior amb més facilitat que en altres cavitats més estretes. Aquest aport lumínic, sumat a la humitat retinguda al fons, li dóna un toc especial.

Mesures polèmiques

La llum ha permès que les parets de la sima estiguin completament recobertes d'un tapís de molsa d'un verd intens. El millor és el contrast que crea amb els tons rogencs del terreny.

Un dels aspectes més curiosos que envolten aquesta cavitat és la discrepància històrica sobre les seves dimensions. A l'emblemàtica "Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt", publicada el 1935 pel Centre Excursionista de Terrassa, se li atorgaven 12 metres de profunditat.

La profunditat de l'esquerda

Durant dècades, els mapes i guies van mantenir aquesta xifra, alimentant una percepció de la sima com un pou més imponent del que realment és. Tanmateix, les exploracions modernes i les mesures amb equips de precisió han corregit aquesta dada.

La realitat és que l'Avenc de l’Alzina Teresa arriba tot just als 6 o 7 metres de profunditat. Aquesta diferència s'explica, segons els experts, no només per possibles errors de mesura en el passat, sinó també pel procés natural de colmatació.

Adéu als casaments civils: Argentona suspèn els permisos per excés de demanda

El sòl de la sima està compost per sorra i detritus vegetals (fulles, branques i terra que cauen des de la superfície...), cosa que suggereix que, amb el pas dels segles, la cavitat s'ha anat omplint lentament, escurçant la seva distància vertical.

En qualsevol cas, l'esquerda hi és. I la seva mida, sigui més gran o més petita, impressiona de totes maneres. Encara que, des del punt de vista de l'espeleologia, aquesta sima és considerada una cavitat "amable".

Com arribar-hi

Són molts els excursionistes que s'hi acosten a veure-la caminant pels voltants de la zona de la Mata. El problema és que cal estar atent al terra; és fàcil passar per alt l'entrada si s'abandona el camí principal, ja que la vegetació i la pròpia inclinació del terreny poden ocultar la vora de l'esquerda.

No obstant això, acostar-se a la seva boca, sempre amb la deguda distància de seguretat, és molt temptador. A més, permet comprendre l'estructura "buida" del massís i les seves debilitats.

Preservació i respecte

L'Avenc de l’Alzina Teresa és un ecosistema fràgil. Tot i no tenir una continuïtat horitzontal, serveix de refugi per a petits invertebrats i amfibis que busquen la humitat constant del fons.

Per això, l'auge del senderisme fotogràfic i la quantitat de persones que s'hi acosten, toquen i fins i tot hi juguen pot ser un perill per a aquest petit ecosistema que viu en aquesta misteriosa esquerda.