Des del 22 de juny de 1986, als quarts de final del Mundial de futbol entre Anglaterra i l'Argentina, quan Maradona, a la vista de milions de telespectadors, va marcar un gol amb la mà —la famosa “mà de Déu”— i, tot i ser una infracció clamorosa, la FIFA no va anul·lar el partit, no s’havia vist res tan groller i vergonyós fins al passat 1 de juliol.
Aquell dia, en el partit de setzens de final entre Estats Units i Bòsnia-Herzegovina, el davanter estatunidenc Folarin Balogun va trepitjar per darrere el defensor bosnià Tarik Muharemovic al minut 64. L’àrbitre brasiler Raphael Claus li va mostrar targeta vermella directa per joc brusc greu.
Segons el reglament de l’IFAB (l’organisme que regula les lleis del futbol), encara que Balogun no tingués intenció de fer mal i l’acció semblés accidental, l’entrada va posar en risc la integritat física de l’oponent, cosa que justifica l’expulsió. A més, les normes de l’IFAB no contemplen la intencionalitat com a criteri determinant per valorar una acció de joc brusc greu, per la qual cosa la decisió arbitral es va ajustar al protocol establert.
El polèmic —potser l’escàndol més gran de la història del futbol, si descomptem les morts d’aficionats en allaus i baralles durant partits de màxima tensió— va venir després:
La FIFA va decidir suspendre durant un període de prova d’un any l’aplicació de la sanció automàtica d’un partit sense jugar que correspon després d’una targeta vermella, i permetre a Balogun jugar els vuitens de final contra Bèlgica, tot i estar expulsat.
Aquesta decisió clamorosament arbitrària va respondre a una trucada telefònica del president dels Estats Units, Donald Trump, qui ha confirmat públicament que va trucar directament al president de la FIFA, Gianni Infantino, per demanar-li que “revisés la decisió” (de la targeta vermella). I així ho va fer l’indecent Infantino.
Gianni Infantino en un acte del Mundial 2026 EFE
Trump no amaga les seves estafes: en fa ostentació.
Aquesta és tan descomunal, la corrupció és tan clamorosa que, a partir d’ara, si Infantino no és apartat del seu càrrec, ningú podrà creure ni tan sols en la netedat dels partits de futbol, la gran passió consoladora de l’home comú i corrent a mig món.
De moment, la UEFA (Unió d’Associacions Europees de Futbol) ha acusat la FIFA d’haver “creuat una línia vermella”. Però, com que posteriorment l’equip dels Estats Units ha estat eliminat pel de Bèlgica, sembla que la cosa ha quedat en una tempesta en un got d’aigua.
Sé que aquestes coses del futbol tenen una importància relativa, són pura decoració de la vida, però casos així també serveixen per prendre la temperatura del món, i per ajudar els càndids a entendre com funciona la farsa.
La premsa ha comentat l’escàndol, però només alguns diaris han posat el crit al cel. En citarem dos: el del suís de parla alemanya Aargauer Zeitung i el del portuguès Diario de Notícias.
Diu François Schmid-Bechtel al diari del cantó d’Aargauer:
“Qui fins fa poc encara creia en el conte que el futbol i la política no tenen res a veure, probablement canviarà d’opinió després del cas Balogun. No és la primera vegada, i probablement tampoc serà l’última, que polítics poderosos intenten influir en el futbol. Però el que Donald Trump i el seu amic Gianni Infantino han protagonitzat en aquesta ocasió supera gairebé qualsevol límit pel que fa a cinisme, desvergonyiment, manca d’escrúpols i vanitat.
[…] entre bastidors es van buscar intensament fórmules per evitar que el millor davanter estatunidenc hagués de complir sanció als vuitens de final contra Bèlgica. Sembla que hi van participar diversos col·laboradors propers del president estatunidenc, entre ells el secretari de Comerç, Howard Lutnick, i Andrew Giuliani, fill de l’antic advocat de Trump, Rudy Giuliani. Juntament amb advocats, van donar suport a la federació estatunidenca de futbol per presentar un recurs contra la suspensió.
Per descomptat, Donald Trump tampoc va romandre de braços plegats. Com a cap que és, va agafar el telèfon i va encarregar al seu amic Johnny... perdó, Gianni, que revisés amb més atenció l’assumpte de la sanció contra Balogun. Així ho informa The New York Times, citant tres persones que suposadament hi eren presents. No cal ser endeví per imaginar que, quan Trump parlava de ‘revisar’ el cas, en realitat es referia a eliminar la sanció.
Donald Trump, president dels EUA
La matinada de dilluns, la FIFA va comunicar que l’execució de la suspensió de Folarin Balogun quedava ajornada durant un període de prova d’un any, de conformitat amb l’article 27 del Reglament Disciplinari. El davanter, que havia marcat tres gols en tres partits del Mundial, podrà jugar els vuitens de final contra Bèlgica. [L’article es va publicar abans que els Estats Units juguessin i perdessin aquest partit.] Quina arbitrarietat. Quin escàndol. Quina traïdoria al futbol.
Quan Trump va escriure a la seva xarxa social: «Gràcies a la FIFA per fer el correcte i reparar una gran injustícia», allò va ser una autèntica burla al futbol. Encara que, ben pensat, la gran injustícia, segons aquesta lògica, s’hauria comès contra un home que va néixer estatunidenc fa 25 anys únicament perquè els seus pares, d’origen nigerià i residents a Londres, es trobaven a Nova York i no van poder tornar, ja que la companyia aèria es va negar a permetre volar la seva mare embarassada. Precisament Trump vol eliminar aquest dret a la ciutadania estatunidenca per naixement.
Tornant al cas: tots hem après que una targeta vermella implica la suspensió per al següent partit. Presentar un recurs és perfectament legítim. Fins i tot, de vegades, té èxit quan una sanció de quatre partits es redueix a dos. Però aquell primer partit després de l’expulsió sempre s’ha de complir. Així figura també al reglament del Mundial de 2026: quan un jugador o un membre del cos tècnic és expulsat mitjançant una targeta vermella directa o per doble amonestació, queda automàticament suspès per al següent partit de la seva selecció. Doncs bé, sembla que el significat de ‘automàticament’ depèn de la interpretació. Sobretot quan Trump i Infantino actuen d’acord.
L’actuació resulta inadmissiblement arrogant i fins i tot escandalosa. Però realment sorprèn? No. Qui és capaç de concedir a Trump un premi de la pau [es refereix al mateix Infantino: li va donar a Trump un anomenat Premi de la Pau de la FIFA el passat desembre, lloant els seus ‘incansables esforços per unir les persones en un esperit de pau’] també és capaç d’interpretar el reglament segons la seva conveniència, especialment quan amb això afavoreix un bon amic de la Casa Blanca.
El premi de la pau per a Trump, l’àrbitre somali rebutjat a la frontera estatunidenca, la discriminació patida per la selecció iraniana, la prohibició d’entrada per a nombrosos aficionats de diferents països i, per descomptat, els desorbitats preus de les entrades: Infantino n’ha sortit indemne de tot plegat. Fins i tot dins de l’anomenada família FIFA —un autèntic patriarcat— gairebé no s’han alçat veus crítiques.
Ara la situació ha canviat lleugerament. Alguns dirigents han reaccionat i denuncien el compadreo entre Infantino i Trump. L’any vinent, tots aquests presidents de federacions indignats tindran l’oportunitat de castigar Infantino per la seva submissió a Trump durant el Congrés de la FIFA i destituir-lo del càrrec.
El més probable, però, és que això no passi. Perquè Infantino promet més diners i més places per al Mundial. Però tots els que el tornin a votar l’any vinent es convertiran en còmplices d’un dels majors escàndols de la història del futbol”.
Anem ara amb el diari portuguès:
“El vassallatge de Gianni Infantino envers Donald Trump sembla no tenir límits. El president de la FIFA ha mirat cap a una altra banda davant els laberints burocràtics que s’han convertit en obstacles inacceptables per a l’entrada als Estats Units de familiars i membres dels cossos tècnics de seleccions africanes, d’Orient Mitjà i fins i tot d’Amèrica del Sud, i es va afanyar a acceptar, amb un silenci còmplice, les estrictes normes d’estada en territori estatunidenc —que generen una evident desavantatge competitiva— imposades a la selecció de l’Iran.
Les històries de resiliència, de les quals Cap Verd n’és el major exemple i que ens fan somriure amb un encant gairebé infantil, ens distreuen de la realitat d’un torneig que s’ha ampliat a més països, però que està, com mai abans, doblegat al poder polític i econòmic. I el recent episodi de Folarin Balogun no és més que un nou capítol.
Les regles, que s’haurien d’aplicar tant als rics com als pobres, als poderosos com als irrellevants, estableixen que ha de complir, com a mínim, un partit de sanció. Tanmateix, ara descobrim que la versió del reglament d’Infantino sembla incloure un apartat desconegut: el jugador és castigat, excepte si un poderós cap d’Estat truca per telèfon per sol·licitar la seva absolució.
I veiem Trump exercint el paper irònic de demanar clemència per a un immigrant, mentre que, als carrers, el braç executor de la seva política migratòria, l’ICE, continua propagant la deshumanització, aprofitant-se de la passió pel futbol de molts immigrants per intensificar les detencions i deportacions.
En el moment d’escriure aquest text, la UEFA havia acusat la FIFA d’«creuar una línia vermella» en suspendre la sanció de Balogun i, fins ara, d’Infantino només n’ha arribat el silenci. Al cap i a la fi, no és més que una altra línia vermella...”
