Fins fa pocs anys, parlar del temps solia ser una manera indolora de no parlar de res, una forma com una altra qualsevol d’esperar que l’ascensor arribi al teu pis i puguis acomiadar-te del veí sense haver parlat de cap problema real.
Ara, en canvi, sembla que parlar del temps és parlar de tot. En la meteorologia es condensen temors, cerca de solucions i preguntes de com superarem una estació que abans era tan desitjada.
Quan comencen les onades de calor hi ha una certa sorpresa: “Ah! Ja estem en això? De debò tornarem a passar pel que vam viure l’any passat?”
Després, com que no es pot culpar ni el Govern ni l’oposició ni ningú, arriba un estat de resignació.
Cadascú es descobreix més apàtic i cansat del compte. Un rendeix menys, l’altre pateix mals de cap… Es busquen solucions. Es comparteix informació sobre sistemes d’aire condicionat, ventiladors, dutxes, alimentació lleugera… I després, és clar, es llegeixen les estadístiques de quantes persones a cada país, generalment d’edat avançada, o que treballen a l’aire lliure —al camp o a les obres públiques—, han mort en l’última onada de calor.
Un s’encongeix d’espatlles, i diu: “És el canvi climàtic!”. Què més ha de dir?
Un ciutadà, refrescant-se davant la calor extrema Europa Press
El ciutadà que circula sovint entre Madrid i Barcelona, compara, i no sap decidir on se sent més incòmode, i es diu que tant li fa rostir-se en un forn com en un altre.
Hi ha qui pensa: “Com m’agradaria viure a Finlàndia! A Alemanya no, que l’altre dia a Berlín estaven a 40 graus”.
Diversos països europeus han registrat en els darrers dies les temperatures més altes en dècades per al mes de juny, i en alguns casos les més elevades des que hi ha registres. Moltes regions es trobaven en el nivell màxim d’alerta per calor. Jim Skea, president del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC), de l’ONU, ha avisat que continuarem veient més del que hem estat veient aquests darrers dies.
La premsa europea debat sobre responsabilitats i solucions. Recollim alguns extractes del que mitja dotzena de diaris diuen sobre aquest tema, que de ser molt útil per a una conversa breu i banal ha passat a preocupació fonamental, mitja dotzena de diaris. Començant pel que diu el tan graciós com tètric columnista Gábor Balogh a Index (diari liberal croat) sobre les seves pròpies experiències amb la calor i les seves previsions que “aviat els rondinaires serem majoria”:
“El que per a la majoria és 'un preciós dia d’estiu' per a mi és calor sufocant. L’onada de calor que per a altres és simplement desagradable per a mi és insuportable. El que per a ells és com a molt una molèstia, per a mi és en el millor dels casos una font d’ansietat i a vegades fins i tot de por. I el que per a mi és una batalla diària per la supervivència —amb rampes estomacals, marejos i sensació d’ofec—, ells ho veuen com histerisme i feblesa. ... Si això segueix així, els 37 o 38 graus potser deixaran de ser aviat una onada de calor per convertir-se en un dia d’estiu normal. Aleshores nosaltres, els rondinaires, serem majoria, i ningú riurà de nosaltres. Serà una sensació alliberadora —encara que no tindrem gaire temps per gaudir-ne”.
Al francès d’esquerres L’Humanité parlen del canvi climàtic com d’una “crisi existencial” i es pregunten “On és la indignació davant la injustícia climàtica?”:
“El Govern sap perfectament que la seva inacció conduirà a tragèdies i morts encara més grans. La seva decisió és criminal —tan criminal com anteposar els interessos econòmics d’una minoria als límits del planeta i a la majoria de la humanitat... Ara que el país s’ofega, tothom sembla estar despertant davant la flagrant estupidesa dels escèptics del clima. Però on és la indignació? Existeix el seriós risc que, un cop acabat l’estiu, l’assumpte quedi relegat a un segon pla per les obsessions dels mitjans controlats per Bolloré [es refereix a Vincent Bolloré, conegut gran empresari]. Especialment en un moment en què l’esquerra és ridiculitzada i titllada de massa feble, les forces anticapitalistes són les úniques capaces de lliurar aquesta batalla existencial”.
Avís de calor en una marquesina a Barcelona
Altres, com Tamás Rónay, al socialdemòcrata hongarès Népszava, lamenten que estàvem avisats però la política europea no ha treballat per preveure i pal·liar el problema: "Negar el canvi climàtic és especialment nociu perquè fa perdre temps. Ha retardat una feina que s’hauria d’haver iniciat fa anys, o fins i tot dècades. Podríem haver desenvolupat sistemes d’emmagatzematge d’aigua més eficaços, més zones d’ombra a les ciutats, haver utilitzat menys formigó i dissenyat més espais verds, accelerat la transició energètica, fet un ús més eficient de l’aigua en l’agricultura, adoptat una estratègia més sòlida per a la protecció dels llacs i preparat els sistemes sanitaris i d’atenció a la gent gran per a les onades de calor. En canvi, durant massa temps ens han dit que l’acció climàtica obeeix al pànic, que la política verda és una ideologia i que els científics exageren".
Alguns assenyalen que el dany del canvi climàtic no afecta tothom per igual.
La columnista Marica Luyten es mostra preocupada a De Volkskrant (diari holandès, de centredreta) per l’avenç dels negacionistes d’ultradreta a les enquestes:
"La càrrega [de les mesures climàtiques] recau sobre persones amb un dièsel vell o un pis de lloguer mal aïllat. Els beneficis van a parar als conductors de Tesla. Aquests últims també estan millor equipats per suportar la calor. D’això, els menys afavorits tornaran a treure, un cop més, la conclusió que la 'casta' —tan menyspreada per l’ultradreta— els està traslladant aquesta càrrega. Políticament, apuntaran en la direcció equivocada: no cap a la veritable elit que es nega a organitzar una política climàtica de manera justa".
No gaire lluny del que diu la senyora Luyten hi ha el que apunta Catherine Frammery al referent suís Le Temps:
“Cal recordar que, a excepció de la Llei d’Electricitat de 2024, cap de les iniciatives populars o referèndums sobre qüestions climàtiques celebrats a Suïssa els darrers anys ha tirat endavant —l’últim va ser el del Fons Climàtic, rebutjat pel 71 per cent dels votants. Són culpables les persones grans, que van a votar en major nombre que els joves? Alguns suggereixen que en assumptes com aquests el dret a vot hauria de restringir-se a qui ha de viure amb les conseqüències. Aquestes propostes provoquen un clam generalitzat. ... En qualsevol cas, qui més patirà són els joves. Haurem d’espavilar-nos en un planeta cada cop més hostil per a la vida humana, mentre al mateix temps s’enfronten a més dificultats per trobar habitatge i a salaris més baixos i perspectives de futur més incertes".
Grégoire Leménager adverteix a Le Nouvel Observateur que els candidats a les eleccions presidencials franceses de la primavera de 2027 no han d’ignorar l’acció climàtica:
“Per descomptat, quan es tracta del canvi climàtic res no és senzill. Combatre’l i alhora adaptar-s’hi implica compromisos difícils, canvis en els nostres estils de vida i la cerca d’una distribució justa de la càrrega. Però girar la vista ja no és una opció. ... Ho hem de tenir present l’any vinent, especialment quan el temps sembli més plàcid. I qualsevol candidat a les presidencials de 2027 que recorri al fatalisme o es negui a fer de l’acció climàtica un pilar del seu programa quedarà al descobert pel que és: còmplice criminal d’una derrota inevitable”.
Altres, com el biòleg evolutiu Telmo Pievani al Corriere della Sera assenyalen que aquesta és la nova realitat i es mostren fatalistes:
“Una onada de calor sufocant i persistent està dificultant les nostres vides. ... Les sequeres i la calor abrasadora s’alternen amb tempestes violentes i calamarsades devastadores. ... Hem de considerar tot això una emergència inesperada, un desastre inevitable, un fet puntual? ... Malauradament, no. El que està passant ara mateix és la nova normalitat, amb la qual haurem de conviure en totes les estacions durant les properes dècades. ... Estem enmig d’un gran procés de canvi, al qual hem contribuït i que ara ha agafat un impuls propi que no podem aturar. Les lleis de la física són indiferents als nostres debats”.
