El coliving, l'Església i la immobiliària Omella

Barcelona està de moda entre els estudiants nord-americans de famílies benestants. La ciutat és l'escenari de les seves trapelleries, tot un gènere cinematogràfic. Alcohol, drogues i sexe en un bell marc modernista. Més les pedres velles, el carrer Joaquim Costa, aquell Raval idealitzat per Rosalía, xupitos, platja i pixades a l'aire lliure.

El paradís juvenil dels nord-americans és l'infern immobiliari de la població autòctona, els indígenes, aquells ciutadans que són expulsats dels seus habitatges de lloguer per convertir-los en residències d'estudiants encobertes on es lloguen habitacions a preus inassumibles per al barceloní de classe mitjana.

Les autoritats municipals i autonòmiques xoquen amb les lleis del mercat, que en el cas immobiliari són una combinació dels principis de Murphy i les normes de la selva. Salvi's qui pugui, els estudiants rics i els expats primer. Així que ens està quedant una Barcelona preciosa on tanquen els comerços de tota la vida i s'obren coworkings, es converteixen els pisos en colivings i cada mitja hora obre un supermercat 24 hores com més infecte millor.

D'això va el següent reportatge d'El Diario. "Rosario i la resistència contra el 'coliving' tot i la seva regulació a Catalunya: “És una bogeria de soroll i incivisme”", s'anomena la peça que signa Pau Rodríguez i el seu interès no només rau en la peripècia de la senyora Rosario, sinó en l'economia circular dels voltors.

Del text de Rodríguez: "La finca on viu Rosario Castelló amb el seu fill va ser durant dècades l'escala clàssica de veïns de l'Eixample. “Hi havia famílies, nens, parelles, algun estudiant...”, descriu la dona, que porta 32 anys de llogatera al número 69 del carrer Entença. Actualment, l'única resident que queda és ella. La resta són joves estrangers, la majoria dels Estats Units, que venen a passar uns mesos a Barcelona".

"“És una bogeria de soroll i incivisme, és com viure en una guarderia per a nens grans”, resumeix Rosario. Dels 11 pisos de l'edifici, deu ja funcionen com a colivings per a aquest perfil de residents temporals, d'entre 18 i 25 anys, que lloguen habitacions".

"El bloc és propietat de Vandor Real Estate, una Socimi que posseeix 17 finques a Barcelona dedicades a aquest negoci, per al qual necessita expulsar els llogaters de llarga durada quan acaben els seus contractes. El mateix passa en immobles d'altres fons d'inversió, com New Amsterdam Developments (NAD) o Vivenio".

Línies després, s'explica que "el que sorprèn al Sindicat de Llogaters de Catalunya és que en immobles com els de NAD es continuen anunciant lloguers d'habitacions a preus que tot apunta que superen el límit establert per llei. A Idealista i altres plataformes continuen oferint estades entre 900 i 1.000 euros".

"Per aquest motiu, l'entitat ja ha registrat denúncies contra aquest fons i contra Vandor –en el seu cas, per no reflectir el preu de l'índex a les seves webs– davant de l'Agència Catalana de Consum i l'Agència de l'Habitatge de Catalunya (AHC)".

"El que va aprovar exactament el Parlament al desembre és que, a les zones declarades tensionades en base a la Llei d'Habitatge –Barcelona ho és–, la suma del lloguer de totes les habitacions d'un pis no pot superar el màxim que estableix l'índex per al conjunt de l'habitatge. A més, en aquesta mateixa modificació legislativa, la Cambra catalana va validar també incloure els lloguers de temporada dins del topall dels preus d'arrendament".

I a continuació, el singular recorregut de la casa on resisteix Rosario i el paper indecent de l'arquebisbat del cardenal Omella: "Al carrer Entença, 69, Rosario reconeix que no sap per quant lloguen els pisos els seus joves veïns. Al web de Vandor no apareixen els preus. I, segons refereix aquesta llogatera, el cert és que molts d'ells gestionen la contractació del pis a través de les mateixes empreses que els faciliten els programes d'estudis, The American College of the Mediterranean i la International American University, que tenen penjats cartells per la finca amb números de telèfon als quals trucar per emergències. “És una residència estudiantil encoberta”, valora Rosario".

"La resistència de Rosario a deixar casa seva, per la qual paga uns 1.000 euros de lloguer, va començar el 2021, quan el propietari, amo de tot l'edifici, va morir i va llegar el seu patrimoni a la Fundació de la Sagrada Família. Aquesta el va vendre a Renta Corporación, que al poc el va traspassar a Vandor. “Durant aquell temps ja vaig veure desfilar la majoria de veïns, perquè els deien que no renovarien el lloguer”, afirma".

I: "La nova propietat va reformar els pisos i va començar a llogar-los per habitacions a joves estrangers. Les obres també van ser controvertides: l'Ajuntament de Barcelona considera que van ser grans rehabilitacions, i que per tant haurien d'haver reservat un 30% de l'immoble per a habitatges de protecció oficial, tal com disposa la normativa que va tirar endavant Ada Colau. Vandor, per contra, rebutja que fossin obres majors i ha presentat al·legacions als informes municipals".

I així és com l'infern està empedrat de bones intencions i l'Església, que hauria de vetllar pel bé, es va desfer d'un immoble venent-lo al millor postor i contribuint així a agreujar el drama de l'habitatge.

Més notícies sobre la vida a cos de rei de l'estudiantat. Els americans del nord venen a treure's un màster d'anar pel carrer amb la tita fora i els estudiants d'aquí passen d'anar a classe perquè el transport públic és dolent, el campus està lluny, el profe no ens agrada, les classes ens avorreixen i tot ens és igual.

"La deserció silenciosa dels universitaris: “Anar a classe em sembla una pèrdua de temps”", assenyala un titular d'El País. Al sumari es diu que "Els professors estan preocupats davant les baixes xifres d'assistència a les universitats catalanes".

Escriuen Laia Pujals i Atenea García: "Aules mig buides. Cada cop amb més estudiants que apareixen només en dates molt assenyalades pel professor o ja ni això. El que fins fa uns anys era un problema puntual vinculat a dificultats econòmiques o necessitat de compaginar feina i estudis s'està convertint en una constant a les universitats. Un percentatge alarmant d'alumnes va a classe poc o molt poc".

"Un estudi de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) fet públic aquesta setmana ha posat xifres al problema: en algunes assignatures s'arriba fins al 60% d'inassistència. Entre la manca d'interès i la impossibilitat d'assistir-hi hi ha una àmplia gamma de factors que expliquen aquesta tendència, que es va consolidar després de la pandèmia".

"El temps que “es perd” per arribar fins a la universitat és un dels arguments més repetits pels estudiants per justificar tantes faltes. Però també els enfocaments pedagògics sovint antiquats que utilitzen alguns professors".

"“El transport condiciona totalment l'assistència a classe”. Laura Pérez és investigadora de l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals a la UAB. L'Autònoma es troba a Cerdanyola del Vallès, a 45 minuts en transport públic des de plaça Catalunya, que es poden allargar per trànsit, freqüència i incidències".

"Un problema que no és exclusiu de la UAB: “Em feia molta mandra fer dues hores de transport públic d'anada, i dues de tornada”, lamenta Jon Barrobés, estudiant de filologia clàssica de la Universitat de Barcelona (UB). Ell viu a Piera (Anoia), i per anar a la universitat ha d'agafar com a mínim dos transports diferents. “Hi ha classes molt saltables”, resumeix Barrobés. Pérez s'afegeix a aquest argument afirmant que “si físicament costa molt anar a classe i el professor només llegeix PowerPoints perds el temps i el dia”".

"Precisament, la qualitat de les classes ha estat un dels focus de debat a les xarxes socials des de la publicació de l'informe. Molts alumnes han expressat el seu malestar en el plantejament de les assignatures: “Em sembla una pèrdua de temps. És més temptador anar a la cafeteria”, assegura Paula Pérez, estudiant d'ADE a la UB. Explica que si “el temari fos més dinàmic” la seva percepció canviaria".

"“Vaig començar anant a classe, però em vaig adonar que hi ha professors als quals no els agrada o no saben ensenyar”, explica Jan Martí, estudiant de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i de Psicologia a la UB. “Vaig veure que si em saltava una assignatura no passava absolutament res, i vaig començar a plantejar-me per què havia d'anar a classe. Ara només vaig a les assignatures que realment m'agraden”".

"Josep Maria Reniu és professor de Ciències Polítiques a la UB. Explica que, a les seves classes, l'assistència mitjana és del 50%: “Intento animar les sessions amb preguntes i interaccions”. Tot i així, “això no implica que a la següent classe vinguin 20 persones més”, de fet, ja en les dues primeres setmanes de curs, “aquesta era del 70%”".

I: "Reniu reconeix que la seva assignatura es pot aprovar sense anar a classe, tot i que sense arribar a aprofundir en aquells conceptes que només s'adquireixen de manera presencial. En aquest sentit, Laura Pérez opina que el problema és que “hi ha gent que estudia per tenir un títol i treballar, no perquè li agradi”".

Política. "Operació del nacionalisme català per reemplaçar el bisbe Omella a Barcelona", destaca El Mundo.

Al sumari es dona el nom de l'aspirant: "L'arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, ha protagonitzat una exposició mediàtica constant els darrers anys".

Escriu Oriol Trillas: "El passat 21 d'abril, el cardenal Juan José Omella va fer 80 anys i va perdre els seus drets electorals en un hipotètic conclave. Aquest és l'únic terme que es compleix automàticament, ja que els altres queden a la discreció del Sant Pare, que pot prorrogar els mandats fins que ho consideri convenient, tot i que tots els bisbes han de presentar la seva renúncia en fer 75 anys".

"L'arquebisbe de Barcelona porta cinc anys de pròrroga, una cosa que no havia passat en la història de la seu barcelonina, almenys en els darrers segles. Tot i que als cardenals se'ls sol retardar l'acceptació de la renúncia, pocs han estat els que han continuat com a octogenaris a la seva càtedra episcopal".

"Una sèrie de circumstàncies han contribuït a prolongar el mandat del prelat turolenc: entre elles, la propera visita del Papa a Barcelona. Hauria estat un notable deshonor que es beneís la Torre de Jesús de la Sagrada Família sense que l'amfitrió fos el bisbe de Barcelona amb més poder en la seva història recent: president de la Conferència Episcopal, membre del Dicasteri dels bisbes i del Consell Cardenalici del papa Francesc".

"En tot cas, un cop s'hagi produït la visita del Papa a Espanya, el cronòmetre avançarà inexorablement i s'obrirà el procés de successió. Un procés de successió que no té candidat clar. Circulen noms a les travesses, però tots presenten problemes. Fins i tot alguns com els arquebisbes de Sevilla i València, Saiz Meneses i Enrique Benavent, van comunicant sense embuts les seves reticències a complicar-se la vida en una plaça problemàtica".

"Qui sí que té moltes ganes és l'arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas. El seu mandat tarragoní està resultant tremendament tortuós. En set anys porta quatre vicaris generals, tres secretaris, tres cancellers i tres rectors del seminari".

"Un govern tan erràtic que ha aconseguit crítiques des de tots els sectors de la seva diòcesi: des del conservador fins al més progressista, del nacionalista a l'espanyolista. El seu caràcter despòtic i arbitrari ha provocat un ampli rebuig, mentre ell sembla desitjar abandonar una terra que no l'estima. Quina millor sortida que una Barcelona que quedarà vacant i que tradicionalment és seu cardenalícia?".

I: "Tot i aquestes polèmiques locals, fins l'any passat, Planellas venia mantenint un perfil baix, com si volgués fer-se perdonar el pecat inicial de la bandera estelada de Jafre. Aquella que tenia penjada a la torre de l'església del poble on era rector, que va provocar la protesta de l'esposa d'Albert Boadella, a la qual ell va respondre: "que la posava perquè la demanava el poble"".

Línies després explica Trillas que "la candidatura (de Planellas) presenta diversos hàndicaps. El primer és l'edat: Planellas farà 71 anys al novembre, per la qual cosa només li quedarien quatre anys abans de presentar la seva renúncia, cosa que implicaria un pontificat inusualment breu. Un altre inconvenient són les controvèrsies acumulades a Tarragona, que han amuntegat les queixes tant a Nunciatura com a la mateixa Roma. I el més rellevant seria el seu marcat nacionalisme, que continua sent un factor de pes".

Més històries del front de joventuts del nacionalisme. "Relleu sorpresa al capdavant de l'Assemblea: Llach renuncia per salut i Josep Vila serà el nou president", apunta El Nacional.

El text ve signat per Adrià Asbert: "Lluís Llach no continuarà a la presidència de l'Assemblea Nacional Catalana i, en el seu lloc, el recentment elegit secretariat nacional de l'entitat ha escollit Josep Vila Boix com a nou president de l'entitat".

"El ple de l'òrgan de govern més important de l'entitat independentista s'ha reunit aquest dissabte al Museu de la Pell d'Igualada i, amb 39 vots dels 58 emesos, ha escollit Josep Vila com a nou president de l'entitat, superant així la majoria qualificada de dos terços requerida per investir un nou líder en primera votació".

"L'ara fins ara president, Lluís Llach, ha anunciat que no ha volgut optar a la reelecció per al mandat 2026-2028 “perquè la salut no li permet una dedicació tan forta”, tal com explica la mateixa ANC en un comunicat".

I: "Tot i així, ha deixat clar que continuarà “deixant-se la pell per l'ANC i pel país” i continuarà a la direcció de l'entitat, ja que ha estat escollit vicepresident. Ariadna Heinz, que ha estat escollida per a la secretaria, i Blanca Currià, que és la nova tresorera de l'entitat, completen la llista dels quatre càrrecs orgànics de l'entitat, que han estat escollits “en un clima d'ampli consens”".

Escàndol a l'independentisme per unes declaracions de la senyora Ester Capella en relació a que es demanarà als regularitzats que aprenguin català per renovar els papers, cosa que és una discriminació òbvia en relació als catalans que no parlen català perquè no en saben o perquè no volen.

"ERC encén xarxes en qüestionar el català com a requisit de residència", assenyala El Món.

El text és d'Alberto Prieto: "Esquerra Republicana de Catalunya justifica que el català no sigui un requisit per renovar els permisos de residència de les persones migrants. Així ho ha expressat la portaveu de la formació republicana, Ester Capella, en una entrevista al programa Faristols de Ràdio 4".

"En la conversa, Capella ha assegurat que «no es pot exigir a les persones que porten aquí 4 o 5 anys el que no exigim a les persones que han de garantir la funció pública»; en referència a la multitud de funcionaris i treballadors del sector públic que no necessiten parlar català per exercir al Principat".

"Tot i el matís, les xarxes no han rebut bé les declaracions de la portaveu republicana, i s'han revoltat. El periodista i exdiputat de la CUP, Antonio Baños, ha estat una de les veus més vehements contra l'anàlisi de la diputada: «Són una casta corcada, inútil, traïdora i covarda», ha llançat en una publicació al seu compte de la xarxa social Twitter, ara coneguda com X".

"Capella ha fet aquesta justificació davant una pregunta sobre la normativa per garantir l'arrelament de les persones migrants que hagin de renovar el permís de residència. Segons la portaveu republicana, el català seria «tingut en compte» com a factor de presència al territori i, per tant, parlar-lo i entendre'l serà favorable per als sol·licitants del permís".

"Ara bé, no serà un requisit sense excepció. Segons la republicana, a la seva formació «li agradaria que ho fos per a tothom»; també per a jutges i altres funcionaris de l'Estat espanyol que exerceixen a Catalunya. Però, com que no ho és, «no podem exigir a tothom el que no s'exigeix a un servidor públic»".

I: "Després que Capella hagi fet les declaracions, una multitud de tuitaires independentistes, així com diverses personalitats polítiques del país, han saltat sobre ella. El filòleg, activista i sindicalista Gerard Furest ha acusat la portaveu de «fer-li la campanya a l'extrema dreta»; i s'ha qüestionat si «ningú d'ERC sortirà a desautoritzar aquests arguments de persona mentalment colonitzada»".

Doncs res, el que diguin Baños i els seus col·legues descolonitzats.

26 d'abril, dia internacional en Record del Desastre de Txernòbil, dia mundial de la Propietat Intel·lectual, dia mundial del Matrimoni, dia de la Visibilitat Lèsbica.

Santoral: Mare de Déu del Bon Consell, Isidor de Sevilla, Cleto papa, Ricari, Pasquasi Radbert, Esteve de Moscou, Pelegrí, Guillem de Foggia i Primitiu de Gabio.