Piqué Vidal, el penalista que va salvar la carrera de Jordi Pujol
La política i l'empresa han estat l'alfa i l'omega, el principi i el final, de la carrera judicial irrepetible i molt discutible de Piqué Vidal, mort el passat 7 d'octubre
Contingut relacionat: Mor Joan Piqué Vidal, l'advocat condemnat per extorsionar empresaris i banquers catalans
En ple esclat del cas Banca Catalana, el penalista Joan Piqué Vidal va evitar que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) obrís el procés contra Jordi Pujol, aleshores president de la Generalitat.
L'instrucció, basada en una inspecció del Banc d'Espanya, acusava Pujol, expresident del banc, d'haver deixat a l'entitat un forat del qual es va fer càrrec el Fons de Garantia de Dipòsits.
El març de 1984, la Fiscalia va presentar una querella per falsedat en document públic i apropiació indeguda contra Jordi Pujol, després que CiU hagués guanyat per majoria les eleccions autonòmiques.
Banca Catalana estava assetjada pels prohoms de l'antic règim que entraven als consells d'administració, com va entrar a Banca Catalana el ministre d'Exteriors, José María Areilza —assenyalat per Josep Andreu Abelló (ERC)—, qui va rebre la negativa de l'entitat davant una operació de descompte de lletres sense contraprestació.
El prestigiós penalista es va acollir a la denúncia de les martingales dels endollats per esquivar la querella de la Fiscalia. Va evitar el final de la carrera de l'expresident, sobre qui va planar una ordre anticipada de presó, que mai no ha estat oficialment confirmada, amb favors i contras de Felipe González, del Rei emèrit, de Luis Ángel Rojo (Banc d'Espanya) o dels ministres catalans d'aquella època, com Ernest Lluch.
L'empremta de Piqué Vidal va desvetllar, en part, un litigi civil entre els despatxos de Barcelona, les anomenades togues daurades —Roda Córdoba, Pintó Ruiz, Cuatrecasas, Bruguera o Sanahuja, etcètera, anteriors a l'hegemonia de Miquel Roca— i els fiscals de l'època, els rigorosos Jiménez Villarejo i Carlos Mena.
El primer gran judici polític de la democràcia va enfrontar el nacionalisme català contra l'Estat. Va semblar de sobte que ocells gegantins batien les ales contra els vidres de la Catedral del Mar; l'estrèpit va guanyar en intensitat i va durar anys, com un vent incontenible sobre el santuari nacional.
En realitat només va ser un cas clar de corrupció reflectit a les actes del Banc d'Espanya, lliurades al Govern de Felipe pels gestors públics del banc intervingut, al capdavant dels quals hi havia Jordi Mercader, aleshores president de l'INI i, anys després, chairman d'Agbar.
La societat civil de la mà del penalista i l'Estat van tornar a les andades en casos foscos com el de Josep Lluís Núñez, expresident del FC Barcelona, empresonat per un delicte fiscal que va acabar tacant la credibilitat de la Delegació d'Hisenda a Catalunya.
El penalista havia pres part en la pugna per les televisions privades a través dels grups editorials catalans. Va representar el canal CTV amb Josep Maria Forn, Oriol Regàs i Federico Gallo, però no ho va aconseguir.
Després de presentar-se com el salvador de Pujol, Piqué Vidal va abandonar el seu perfil acadèmic com a professor de Dret i va abraçar el seu perfil negociador.
Tanmateix, la seva millor virtut va ser la seva perdició. El 2005, dues dècades després del cas Catalana, el mateix TSJC que l'havia encimbellat va enfonsar la carrera del penalista en desmantellar la xarxa d'extorsió a empresaris dirigida pel jutge Pascual Estivill.
Aleshores, havia relliscat un dels últims esforços de Piqué com a mercantilista, cautelós davant el consell de La Seda, juntament amb destacats industrials com Juan Echevarría (Nissan), tèxtils (Josep Maria Villalonga i Enric Corominas), i altres lletrats d'empresa, com Vives de la Hinojosa i Pedro Cuatrecasas.
L'antiga propietària de la companyia químic-tèxtil, Akzo, va vendre el seu 60% de La Seda pel preu simbòlic d'una pesseta i va presentar la guerra mercantil colonitzant el seu marc executiu de convergents, com Artur Mas (expresident de la Generalitat), Rafael Español, que va exercir la presidència, i l'exministre socialista Joan Majó, la vicepresidència.
El penalista tenia al seu despatx un quadre d'honor de clients invisibilitzats a causa de les conflictives relacions entre socis d'un mateix grup o en el desenvolupament de compravendes d'empreses familiars amb alta consideració a les seves arrels i poca claredat en els seus sectors.
Van passar pel seu bufet els germans Rubiralta (Celsa, Quijano o Global Stile Wire); va ser assessor àulic a Danone i va conèixer la seva descomposició com a empresa catalana; va rescatar l'esperit de supervivència de projectes amb aspiració multinacional, com els Folch Rusiñol (Titan), els Ventosa, els Serra, socis de Catalana Occident; els Despujol i els Carner en la seva etapa al capdavant d'Indústries Agrícoles (CIA) o l'estratègica Air Products, amb Grau i Almirall, el conseller delegat dels curts anys de creixement.
La política i l'empresa han estat l'alfa i l'omega, el principi i el final, de la carrera judicial irrepetible i molt discutible de Piqué Vidal, mort el passat 7 d'octubre.
Fins que van arribar els assumptes judicials de postín, l'advocat havia anat creixent en casos gairebé invisibles, però molt rendibles, com les nombroses defenses de clients acusats d'alçaments de béns en processos concursals de la mà dels inspectors nomenats a dit pels magistrats.
El 1996, el jutge Joaquín Aguirre, instructor del cas Grand Tibidabo, contra el financer Javier de la Rosa, el va citar com a imputat. Era la primera gran banderilla sobre l'esquena de l'home de lleis implicat sempre en la mercantilització del dret.
En les seves últimes intervencions, ja en aquest segle, el penalista ha destacat en la defensa de figures de perfil públic, però amb rendiment menor, donada la seva avançada edat.
Les seves últimes operacions estan marcades per la desavantatge del delicte reconegut, com va passar quan la secció tercera de la Sala Penal de l'Audiència Nacional el va condemnar a un any de presó —després que el fiscal li demanés nou— per col·laborar en una xarxa de blanqueig de capitals en el marc de l'anomenada operació Tacos, vinculada al càrtel de Sinaloa. Va signar un acord amb la Fiscalia, que va tenir també en compte com a atenuant les dilacions indegudes en aquesta causa en què el penalista reconeixia haver ideat un entorn de diners opacs, procedents del delicte.
Pel tipus de clients poderosos i molt reconeguts es podria dir que l'herència negociadora de Piqué ha perdut vigència en l'època dels negocis digitals marcada per l'aparent transparència.
En qualsevol cas, els civilistes catalans mantenen el tall anglosaxó que van hegemonitzar les togues daurades dels anys 90: dinars al Finisterre de Diagonal, avui desaparegut, i copes de mitja tarda al Dry Martini d'Aribau. Es negocia millor sobre el mantel i la caoba que en els durs marbres de les abansales de la seu judicial.
Gràcies a l'encanteri d'una tradició mercantil, el fons de comerç de Piqué i d'altres grans de la llei entre bastidors ha anat passant a mans de lletrats com Cristóbal Martell. Aquest últim és ara el defensor de la família Pujol i altres embolics justiciables definits pel cercle de guix que limita els accionistes dels gestors, com passa amb el seu client Jonathan Andic (Mango) i amb estrelles de l'esport, com Messi —delicte fiscal— o de l'acusat de delicte sexual Dani Alves.
L'adéu de Piqué Vidal ja no deixarà un buit als passos perduts que circumden les sales del judici oral. Fa molt que la seva veu no ressona, però és reconeguda per ciutadans que van travessar el dolor d'un judici amb càrrega penal i cost excessiu.
El penalista que va salvar Pujol a l'inici de la seva carrera, com a president i referent del catalanisme, també va ser la mà fosca de Pascual Estivill, aquell jutge que dictava presó per als qui no passaven per caixa.
Estivill, encara que avui sembli impossible, va tocar el cel el dia en què l'aleshores president Pujol el va proposar com a membre del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). En aquell moment no es parlava de lawfare, només es practicava vivint a la vora dels paradisos.
