Aina Barca con dos niños en Nepal
Vida

Aina Barca: “Hi ha nens que emmalalteixen i no van a l'hospital perquè és més fàcil deixar-los morir"

Conversem amb la fundadora de l'ONG Família Hetauda sobre com la dramàtica realitat dels nens amb discapacitat al Nepal la va portar a crear l'any 2012 un projecte de centres educatius

Llegir en Català
Publicada

Notícies relacionades

Diuen que hi ha viatges que et canvien la vida. Aina Barca cursava tercer de Treball Social mentre treballava a Barcelona en un centre d'atenció especialitzat per a persones amb pluridiscapacitat. La necessitat d'ajudar els altres sempre hi va ser, des de petita, la feia sentir bé.

“Crec que el motiu pel qual som aquí és per deixar el món una mica millor, sigui des de la professió que sigui. Per això vaig buscar una carrera dirigida a això”, relata a Dones a Crónica. Potser va ser aquesta sensibilitat la que la va portar al Nepal. Tenia 21 anys, dos mesos de vacances i un propòsit: passar gran part d'aquest temps fent voluntariat en un orfenat

La llei del karma

Recorda que hi havia moltíssims nens i que tres d'ells amb discapacitat intel·lectual mai anaven a l'escola. “Un dia vaig preguntar per què. Em van contestar que era perquè no tenien ment, que mai podrien aprendre”. Es va quedar tan afectada com sorpresa.

Va descobrir que al Nepal existeix la creença que si un nen neix amb discapacitat intel·lectual és per pecats comesos en vides anteriors, un càstig diví, la llei del karma. “Quan tu assumeixes aquesta creença, es generen unes dinàmiques absolutament perjudicials per a aquests nens”.

Aina Barca va arribar al Nepal amb 21 anys per fer voluntariat en un orfenat

Aina Barca va arribar al Nepal amb 21 anys per fer voluntariat en un orfenat Cedida

Més, precisa, en un dels països més pobres del món, freqüentment afectat per catàstrofes naturals i en una societat que precisa de la comunitat per sobreviure. “Al final les famílies en aquesta situació senten vergonya i no els treuen al carrer perquè saben que els assenyalaren”. Sense escoles ni ajudes i amb la por al rebuig, les famílies es queden soles i “els amaguen, els tanquen en gàbies tot el dia mentre ells surten a treballar”.

Un projecte que canvia vides

L'Aina va tornar a casa, va reprendre la seva feina on hi havia des de grues mecàniques per facilitar la mobilitat fins a teràpia amb gossos. Tot el que espera d'un centre especialitzat. Però el run-run seguia allà. “Quan veus una cosa així, almenys jo, no pots fer com si res”.

No havien passat ni quinze dies quan, de camí a casa, va decidir tornar-hi i fer alguna cosa. “Volia fundar una ONG per recaptar fons i poder construir una escola, un espai on algú els prestés atenció, els donés una mica d'amor”.

Els seus pares la van recolzar des del principi. A més, diu, “sóc Taure i saben que quan se m'entesta alguna cosa no paro fins aconseguir-ho”. Encara que no va ser fàcil, va aconseguir recaptar una mica de diners a través de la seva ONG Família Hetauda.

Aina Barca, fundadora de l'ONG Família Hetauda envoltada d'alumnes de les seves escoles

Aina Barca, fundadora de l'ONG Família Hetauda envoltada d'alumnes de les seves escoles Cedida

Va demanar una excedència de quatre mesos, convençuda que en aquest temps l'escola estaria en marxa: “Al meu cap ho veia tot súper fàcil. M'imaginava tot: l'edifici, el color de les parets...”.

La crua realitat

La crua realitat es va imposar i no va ser precisament de color rosa. Dona, jove, estrangera i sense conèixer l'idioma que arriba a un país per intentar donar veu a uns nens que no en tenen. “Una cosa és que hi vagis a fer turisme, i una altra ben diferent és anar a canviar una realitat incòmoda”.

Ho tenia tot en contra. “Vaig patir amenaces, coaccions i abusos. Hi va haver moments en què no podia més, pensava que em tornaria boja”. Durant molt de temps va caminar mirant enrere. Tot i així no es va rendir.

Va lluitar contra una administració que no entenia el seu propòsit i contra qui volia treure'n profit. “Realment no sé com ho vaig fer, però ho vaig aconseguir”. Mesos després va poder posar en marxa la primera escola, aconseguir que les autoritats la certifiquessin com a centre d'educació especial va portar tres anys.

L'escola va obrir amb 18 nens i tres treballadores. “Com que he patit el masclisme en pròpia pell, vaig pensar que havia d'ocupar dones nepaleses: dues mestres i una fisioterapeuta que vam formar nosaltres”. Eren mares o germanes d'aquests nens que d'alguna manera ho seguien sent al centre. “Els donen l'amor i l'afecte que mai abans havien tingut”.

Llista d'espera

Als quatre mesos ja tenien llista d'espera. Per a l'Aina això és una realitat molt dolorosa. “Sempre dic que tenim dues llistes: la dels nens escolaritzats que tenen un futur diferent; i la llista d'espera –actualment més de 400 nens– dels que estan a casa seva”. Per a molts d'ells significa seguir lligats o tancats en gàbies.

Al Nepal existeix la creença que la discapacitat és un càstig diví

Al Nepal existeix la creença que la discapacitat és un càstig diví Cedida

“Haver-los de dir que no, t'asseguro, fa molt de mal”. Fins i tot aquells que estan escolaritzats no estan del tot fora de perill. “Pensa que quan nosaltres marxem de vacances, cada dia, les mestres truquen als nens per saber si segueixen vius, perquè hi ha hagut casos de nens que emmalalteixen i les famílies no els porten a l'hospital perquè és més fàcil deixar-los morir. Imagina't!”.

Un present millor

Avui, Família Hetauda té 157 menors i adolescents escolaritzats als seus tres centres educatius i de rehabilitació en diferents ciutats nepaleses; una residència escolar per a menors abandonats o en risc; i una llista d'espera que no para de créixer.

Alguns alumnes que han crescut amb el projecte treballen amb ells, com Shitish –el primer jove amb discapacitat intel·lectual amb feina formal al Nepal– que va estudiar a l'escola de Katmandú i fa d'assistent de magisteri des de fa tres anys, “per mi és el millor assistent que tenim”. Diu l'Aina que això no hauria de ser una excepció sinó la normalitat.

En això segueix. No serà fàcil. La burocràcia, una societat regida per castes, creences religioses pernicioses i l'aspecte econòmic alentitzen qualsevol iniciativa. Diversos governs locals han ofert terrenys per edificar escoles, però “acceptar-los suposa tenir recursos suficients per construir, operar-la i garantir-ne la viabilitat”.

Malgrat els nombrosos hàndicaps, la determinació de seguir fent créixer el projecte i aixecar escoles a totes les regions del país segueix intacta. Tot i que l'Aina Barca és molt conscient del repte que tenen al davant: “La societat ha anat evolucionant, però els canvis socials sempre costen, sobretot a les zones rurals”.