La vaga de la convicció
"L'aturada escolar del primer dia de curs no resol un conflicte laboral enquistat ni millora el sistema educatiu català. Torna a col·locar sobre les famílies i els alumnes el cost d'un problema que mestres i Govern han estat incapaços de tancar"
El curs escolar comença el 8 de setembre a Catalunya. I comença sense classes.
No és un detall menor. La vaga es convoca pel primer dia. No pel segon, ni per l'octubre, ni per quan es consideri esgotada la negociació. La data està escollida amb precisió: el 8 de setembre és el dia en què totes les famílies miren cap a l'escola. Si es vol pressió, no hi ha millor aparador.
Convindria recordar aleshores on va quedar el conflicte abans de l'estiu.
Dos mil set-cents vint-i-sis milions d'euros. 2.726 milions, per si la xifra escrita amb lletres dissimula la seva mida. Aquest és el volum que va assolir l'acord negociat entre març i juny per millorar les condicions del sector. Inclou millores salarials progressives, més de 6.000 dotacions de personal, 5.000 càtedres de secundària, recuperació de drets retallats i una actualització del complement autonòmic que portava un quart de segle congelat.
No sembla exactament el no-res.
CCOO i UGT van acceptar l'acord inicial. Després van arribar noves millores. Aspepc el va avalar. Ustec el va sotmetre a consulta i les seves bases el van tombar. Aquí comença el que és interessant.
Perquè Ustec reconeix que les mobilitzacions han aconseguit avenços. Ho diu el mateix sindicat: salaris, estadis, estabilitat, burocràcia, ràtios i plantilles. "Aquestes millores no han caigut del cel: les hem guanyat", proclama ara.
D'acord. El problema és que, després de guanyar-les, cal continuar en vaga.
![Iolanda Segura, portavoz nacional de Ustec, sindicato mayoritario de los colegios públicos de primaria](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/564303.jpg?p=w:320\/h:240&h=Tk4gkuY_"])
Max Weber va distingir entre l'ètica de la convicció i l'ètica de la responsabilitat. La primera jutja els actes per la puresa dels principis que els inspiren. La segona obliga a respondre també per les seves conseqüències.
El sindicalisme que convoca la vaga del 8 de setembre sembla haver-se instal·lat còmodament en la primera.
Les seves reivindicacions contenen qüestions perfectament raonables: reduir ràtios, reforçar l'educació inclusiva, millorar les infraestructures o augmentar els recursos. També exigeix destinar a Educació el 6% del PIB. Però, preses en conjunt i sense un llindar que permeti determinar quan s'ha avançat prou, deixen de ser un plec negociador per convertir-se en una definició ideal del sistema educatiu.
I contra un ideal és molt difícil negociar. Sempre falta alguna cosa.
L'Assemblea Educativa ho va resumir involuntàriament amb una frase estupenda: "Les petites propostes no canvien el dia a dia de les aules". Petites. Els 2.726 milions deuen ser calderilla educativa.
El curs passat hi va haver 23 jornades de vaga durant el primer semestre. La pressió sindical va contribuir, juntament amb la negociació, a aconseguir millores importants. La pregunta elemental és quin objectiu concret persegueix ara la jornada número 24 que permeti saber, algun dia, que el conflicte s'ha acabat. La resposta no tranquil·litza gaire.
Iolanda Segura, portaveu d'Ustec, sosté que la vaga del 8 de setembre ja no es pot evitar, però que una negociació permetria impedir "el que pugui venir després". És una formulació curiosa. La vaga deixa de ser el darrer recurs després del fracàs d'una negociació i passa a ser el lliurament inicial de les següents vagues.
L'aturada com a calendari, pur i dur.
Res d'això no absol el departament. Al contrari. Que la consellera Esther Niubó hagi deixat refredar durant setmanes la interlocució amb el sindicat majoritari tenint el setembre a tocar és una irresponsabilitat. L'última reunió es va produir el 13 de juliol. Qui governa té l'obligació de mantenir oberta la taula fins i tot quan a l'altra banda troba maximalisme, desconfiança o ganes de manifestar-se.
Per això governa.
Però hi ha una dada força més incòmoda que tota aquesta discussió laboral: al juliol, l'OCDE va publicar una radiografia demolidora del sistema educatiu català. Entre 2012 i 2022, Catalunya va perdre 38 punts en comprensió lectora, el descens més gran entre les comunitats autònomes participants. El 2012, el 15% dels alumnes catalans de 15 anys no assolien el nivell bàsic de lectura. Deu anys després era el 29%. En matemàtiques, els alumnes amb baix rendiment van passar del 20% al 29,4%.
Un de cada tres, pràcticament.
I l'OCDE adverteix d'alguna cosa encara pitjor: el deteriorament sembla estructural. La pandèmia el podria haver agreujat, però no l'explica. Aquesta hauria de ser l'emergència educativa catalana.
Resulta cridaner, però, que el debat públic al voltant de l'escola giri obsessivament sobre els recursos que entren al sistema i força menys sobre els resultats que en surten. Discutim el PIB, les ràtios, les hores lectives, les plantilles i els complements. Tot importa. Però en algun moment caldrà preguntar també per què els nostres fills llegeixen pitjor.
Trenta-vuit punts pitjor.
No recordo 23 vagues per això.
I aquí reapareix Weber.
L'ètica de la responsabilitat obliga el Govern a posar recursos, negociar i millorar les condicions dels qui ensenyen. També obliga els sindicats a preguntar-se per les conseqüències de les seves decisions i a reconèixer que un acord no es pot mesurar comparant-lo eternament amb el món perfecte.
I ens hauria d'obligar a tots a recordar qui és el subjecte de l'educació. No és el departament. Tampoc Ustec. És l'alumne.
El 8 de setembre aquest alumne tornarà a l'escola i trobarà una vaga convocada per defensar una escola millor. Potser convindria començar per aconseguir que, quan hi entri, aprengui més.
Perquè un mestre pot conservar intacta la seva convicció amb l'aula buida. L'alumne, mentrestant, continua perdent punts.
