L'obra de Vilarasau segueix en construcció
"El resultat d'aquella resistència tècnica davant el messianisme polític és avui a les pantalles de la borsa"
Josep Vilarasau Salat ha marxat, amb 95 anys, però la seva obra, com la Sagrada Família, segueix en construcció. Va dissenyar els plànols, va posar els fonaments i va començar a aixecar-la, però Caixabank encara no ha tocat sostre.
La mort de l'exitós banquer i president de La Caixa, que vau poder llegir a Crónica Global abans que a cap altre mitjà, arriba en un moment dolç per a l'entitat financera.
Les cases d'anàlisi ja albiren la companyia caminant amb pas ferm cap als 100.000 milions d'euros de valoració a borsa. Una fita que la col·loca directament al club dels intocables: Santander, Iberdrola, BBVA i Inditex.
Però els èxits d'avui no s'entenen sense la gestió d'ahir. És aquí on la figura de Vilarasau pren una dimensió gegantina després de més de tres dècades al capdavant. Una responsabilitat que, en aquella Catalunya, transcendia amb escreix el món financer.
En els anys daurats de l'oasi, quan Jordi Pujol tractava la comunitat com la seva finca particular i les institucions com a apèndixs del seu projecte, Vilarasau va decidir ser el contrapunt fred. El nacionalisme pretenia posar La Caixa al servei de la construcció nacional; ell, en canvi, volia un gegant financer.
Per aconseguir-ho no li va tremolar el pols. Va torejar el mateix president, va resistir l'envestida del sector dur de Convergència i va mantenir el rictus impertorbable mentre a Sant Jaume es tiraven dels cabells perquè La Caixa es negava a finançar les seves aventures polítiques.
Era l'home que mai reaccionava. Un tecnòcrata de pedra, fred i metòdic, al qual li eren igual els discursos identitaris. Davant la gesticulació del règim pujolista, Vilarasau oposava la fredor incontestable del compte de resultats.
Mentre el poder polític buscava modelar l'entitat a la seva imatge i semblança, ell mirava a la resta d'Espanya per teixir un imperi bancari i industrial sense el qual no s'entén l'economia espanyola dels darrers quaranta anys.
Va tenir la clarividència d'entendre que el futur no passava per subvencionar el xiringuito de torn, sinó per guanyar mida i solidesa al mercat global. Per a ell, la millor manera de fer país no era agitar la bandera, sinó construir una institució econòmicament imbatible. Va guanyar per golejada.
I quan va arribar l'hora de fer un pas al costat, no va organitzar cap sainet per perpetuar-se ni va reclamar estàtues de bronze. Es va retirar a un perfil baix que contrastava amb la immensitat del que havia aixecat. Silenci, discreció i eficàcia.
El resultat d'aquella resistència tècnica davant el messianisme polític és avui a les pantalles de la borsa.
