Josep Vilarasau, l'home que mai reaccionava
El millor banquer de la història de Catalunya va ser castigat amb una fatua pel nacionalisme governant, el pujolisme, que mai li va perdonar la seva independència
“És un home d'acció extremadament personal, independent, desitjós de prescindir dels altres i de la seva aprovació”. Així definia una empresa de recursos humans a Josep Vilarasau Salat després de l'anàlisi grafòlogic per al que seria el seu primer treball.
Aleshores tenia 24 anys i la seva personalitat ja estava molt definida. De fet, va mantenir aquest caràcter tota la seva vida. La seva fredor, que en ocasions el portava a comportar-se amb una persona amb la duresa de qui està davant d'un moble, era llegendària. La màxima que va seguir al llarg dels anys era no reaccionar mai davant de qualsevol fet que pogués afectar-lo, en un sentit o altre. El temps tot ho cura, o almenys ho mitiga.
Currículum a l'Administració
En els 20 anys que van transcórrer entre aquell primer treball com a enginyer i la seva arribada a la direcció general de La Caixa el 1976 va tenir ocasió d'adquirir experiència a l'empresa privada, dins i fora d'Espanya, i a l'Administració, a la qual va servir des de l'escala dels alts funcionaris i des d'empreses públiques. El currículum d'aquest descendent de l'alta burgesia barcelonina es va escriure fora de Catalunya, bàsicament a Madrid, on van néixer i créixer els seus tres fills.
Aquestes dues característiques, la seva feina desideologitzada en els últims anys del règim franquista i el fet de pertànyer a la flor i nata de la societat catalana, van marcar les seves relacions amb el nacionalisme català i amb el pujolisme, que tot just quatre anys després de la seva arribada a la caixa d'estalvis va assolir la Generalitat i li va estar acompanyant i vigilant al llarg de la seva dilatada i exitosa carrera al capdavant de La Caixa.
Carlos Ferrer Salat
Encara que mai ho va explicitar en públic, la seva distància respecte al provincianisme que des del seu punt de vista representava el moviment impulsat per Jordi Pujol era evident. I viceversa. Francesc Cabana no podia eludir el nom de Vilarasau en la seva enorme obra sobre les caixes d'estalvis, atès que es tracta d'un personatge fonamental en la història d'aquestes entitats i en general en la de l'activitat bancària del país.
El cunyat de Pujol, però, revela les males idees que li despertava el personatge quan en el 80% de les nombroses ocasions en què el cita recorda que era cosí germà de Carlos Ferrer Salat, un empresari d'èxit, creador de la CEOE, multimilionari, tennista excel·lent i català universal que també va estar per sobre del pati d'escola en què el pujolisme va voler convertir Catalunya. Vilarasau, d'altra banda, mai va amagar la íntima relació que l'unia amb el seu cosí ja des de nens i tampoc les ocasions en què havien treballat junts al llarg dels anys.
Companys de camí
Un altre dels seus col·legues de primera hora amb qui compartiria projectes fins al final de la seva carrera va ser Ricard Fornesa, el més llest de la classe de La Salle Bonanova, un altre burgès que es va fer advocat de l'Estat i que, tot i tenir un caràcter molt diferent, va compartir amb ell l'aventura de fer de La Caixa el gegant en què es va convertir i de crear al seu entorn un hòlding industrial com mai abans havia existit a Catalunya. Des de l'enginyeria i l'advocacia tenien una visió comuna, economicista i cartesiana, del món.
A El estrany camí a “la Caixa”, Vilarasau va escriure la seva història en primera persona i, encara que és prolix en dades i dates, el més interessant de les seves memòries és com es defineix indirectament a si mateix. La manera com explica la incorporació de la infanta Cristina a la plantilla de la Fundació La Caixa sorprèn per la seva naturalitat: no dóna cap volta per explicar que li va semblar una bona idea sumar al projecte ni més ni menys que la filla del Rei, i que a més, en la seva opinió, va sortir bé. Un altre tant passa quan es refereix a la manera com la seva esposa, Lola Mitjans, va començar a col·laborar amb els aspectes culturals de l'obra social. Un home directe i sense complexos.
Retrat de Josep Vilarasau.jpg
El viatge de La Caixa
No hi ha cap dubte que va ser el gran banquer que fins aleshores no havia tingut Catalunya i que el món empresarial del país tant havia enyorat. Abans d'arribar a La Caixa, el Govern havia aturat la seva incorporació a l'entitat en diverses ocasions, no tant per motius polítics, sinó perquè les altes esferes de la tecnocràcia franquista consideraven que no era un destí a l'alçada de qui havia ocupat, per exemple, la Direcció General del Tresor.
La Caixa es convertiria anys després i sota el seu impuls en el primer banc del mercat domèstic espanyol, líder absolut en productes d'estalvi tan fonamentals com els plans de pensions. No només va créixer, va obtenir grans beneficis i va finançar una gegantina obra social, sinó que des del primer moment va ser pionera en la aplicació de les noves tecnologies, els caixers automàtics, i en la definició d'una política comercial que imitaria la resta del sector, tant caixes com bancs, durant 20 anys.
El paper de les caixes
Es podria dir que la seva trajectòria al capdavant de la caixa d'estalvis va estar marcada per tres lleis. La primera d'elles, la reforma del sistema que va desenvolupar Enrique Fuentes Quintana el 1977 i que va permetre que aquestes entitats treballessin com els bancs i els fessin la competència en igualtat de condicions. Fornesa i ell mateix van participar en l'elaboració d'aquesta llei fonamental.
La segona norma va ser la llei financera de 2002. El PP, que havia obtingut la majoria absoluta dos anys abans, va acceptar la proposta de CiU per limitar l'edat dels consellers de les caixes als 70 anys amb l'únic objectiu de jubilar Vilarasau. Tan a mida estava feta la norma que va caldre introduir una modificació sobre la marxa per evitar que s'emportés per davant Antoni Serra Ramoneda, president de Caixa Catalunya, i que tot i les seves simpaties socialistes no estava en el punt de mira de la Generalitat.
Les fundacions bancàries
La tercera va ser la que va contemplar la transformació de les caixes en fundacions, permetent que el negoci bancari pengés d'elles i cotitzés a borsa. Ell havia vist que aquesta fórmula podria garantir el futur de les entitats, fins i tot de la seva obra social, però en aquell moment ja no tenia possibilitats de pilotar la transformació.
De fet, quan ho va intentar va despertar els vells rancors del nacionalisme, que encara tenia fresc el greuge que va suposar la jugada mestra de col·locar Juan Antonio Samaranch com a president honorari de La Caixa per ocupar ell mateix la presidència amb poders executius. L'aliança entre CiU i el PP va forçar la seva sortida de la presidència, un procés en què es va sentir abandonat per la gent més propera, tot i que ell mateix ha reconegut que es va equivocar greument amb Isidre Fainé, el paper de successor del qual era indiscutible pel seu perfil bancari, però a qui va intentar neutralitzar amb la figura d'Antoni Brufau.
Un espès silenci
Caixabank té el seu origen a la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis que Francesc Moragas va fundar el 1868, però va ser Vilarasau i l'equip del qual es va saber envoltar –Fainé s'hi va incorporar el 1981, tot just cinc anys després que ell-- qui la va convertir en l'entitat que avui coneixem. Quan va ser arraconat amb aquells modes a ningú li va sorprendre l'espès silenci amb què es va cobrir la seva memòria: ni una cita, ni homenatge, ni tan sols un vi espanyol, res.
És el que té el caciquisme, que llança les seves fatuas sense necessitat d'obrir la boca, condemnes que tothom entén i acata. El fet que el pujolisme li negués la Creu de Sant Jordi, la gran distinció de la Generalitat que han rebut centenars de persones en aquests últims 40 anys, és una de les manifestacions mudes d'aquestes penes capitals plenes d'odi que enfonsa les seves arrels en un món sense civilitzar, rural, on no hi ha indiferents, només súbdits o enemics.
