París en flames
"El que ha passat a la capital francesa després de la final de Budapest va molt més enllà del futbol [...] Perquè una cosa és celebrar una victòria esportiva i una de ben diferent és convertir tota una ciutat en escenari de devastació"
París es va despertar diumenge irreconeixible. La ciutat de la llum es va llevar coberta de fum, cendra, vidres trencats i vehicles calcinats.
No brillava pels seus aparadors ni per la celebració d'una victòria històrica del Paris Saint-Germain a la Champions. Brillava pel foc. Pel reflex taronja de les barricades improvisades. Per les flames devorant contenidors, motocicletes i cotxes enmig del carrer.
Una postal de guerra al cor d'Europa.
El que ha passat a la capital francesa després de la final de Budapest va molt més enllà del futbol. Seria un error reduir-ho a això. Perquè una cosa és celebrar una victòria esportiva —per intensa, emocional o històrica que sigui— i una de ben diferent és convertir tota una ciutat en escenari de devastació.
Les xifres impressionen. Els gairebé 900 detinguts també. Però més que els números, el que colpeja són les imatges.
Un menor colpejant amb violència el retrovisor d'un cotxe atrapat entre la multitud. Un altre grup desmuntant mobiliari urbà a plena llum del foc. Un vehicle sent destrossat amb una radial. Una radial. Cal aturar-se aquí. Ningú surt a celebrar un títol de futbol portant una radial a sobre. Qui porta una eina així a una celebració no va a celebrar res. Va a destruir.
I aquest matís importa.
Perquè no tots els que eren als carrers de París eren aficionats celebrant una Champions. Ni tan sols hi eren pel PSG. Molts hi eren perquè sabien que aquella nit hi hauria caos. Perquè sabien que hi hauria una oportunitat perfecta per trencar, saquejar, incendiar i desaparèixer entre la massa.
Ho hem vist abans. També a Barcelona.
Ho vam veure durant els aldarulls per la detenció de Pablo Hasél, quan Passeig de Gràcia va quedar convertit en un aparador trencat. Ho hem vist en protestes més recents, on la reivindicació legítima va quedar sepultada sota el soroll del saqueig. Ho hem vist quan grups que no tenien res a veure amb la causa aprofitaren el context per arrasar la ciutat sota l'empara de la multitud.
I això és precisament el que preocupa.
Que cada cop costa més distingir on acaba la celebració, la protesta o la reivindicació… i on comença el vandalisme organitzat. Perquè sovint ja ni tan sols necessita una causa. Li basta una convocatòria. Una massa. Una nit. Un motiu qualsevol.
Un partit de futbol serveix. Una manifestació serveix. Una sentència serveix.
El que preocupa de París no és només París. És el que representa. La sensació que Europa comença a normalitzar escenes que fa uns anys haurien estat absolutament excepcionals. Que l'incendi de desenes de vehicles, el mobiliari urbà destrossat o els saquejos en plena celebració col·lectiva comencin a assumir-se com una conseqüència inevitable.
I no ho són. No haurien de ser-ho.
Per això Espanya faria bé de mirar amb atenció el que ha passat aquest cap de setmana a França. Sense superioritat. Sense frivolitzar. Sense pensar que aquí això no passa.
Aquí també passa. A una altra escala, sí. Amb una altra intensitat, també. Però passa. I precisament per això convé anticipar-se.
Perquè el repte que tenen al davant els cossos policials —des de les policies locals fins als Mossos d'Esquadra, Policia Nacional i la Secretaria d'Estat de Seguretat— és enorme.
Especialment amb grans esdeveniments internacionals a l'horitzó --com és el Mundial de futbol-- i amb concentracions multitudinàries cada cop més difícils de gestionar.
Perquè quan la massa celebra, tot pot anar bé. Però quan la massa deixa de celebrar i troba en el caos una excusa compartida, contenir-la deixa de ser una qüestió d'ordre públic per convertir-se en una qüestió de seguretat col·lectiva.
El de París deixa un advertiment incòmode. No sobre futbol, sinó sobre convivència.
