Quan els mestres fan xantatge a Illa
"Ustec, un sindicat segrestat pel nacionalisme educatiu, converteix les aules en un camp de batalla mentre ‘el Govern dels peluixos’ compta els dies per no fer soroll"
Hi ha coses que no canvien a Catalunya. Un sindicat com Ustec, pres pel sector més nacionalista del professorat, continua sent l'eina de mobilització més potent en l'ensenyament. Gairebé, en aquests moments, l'únic que genera soroll entre la societat civil.
I ara ha decidit doblegar el braç al Govern de Salvador Illa, tot i que aquest ja ha tancat un acord amb els dos grans sindicats de classe.
L'amenaça de vagues als centres educatius és una arma de destrucció massiva per a qualsevol Executiu: afecta directament les famílies i genera un mal aparador mediàtic. Ustec ho sap i ho explota. Fins i tot Junts s'ha sumat al cor, tot i que el sindicat estigui més proper a ERC.
Tot s'hi val per complicar-li la vida a Illa i recordar-li qui continua manant en determinats feus.
Que els docents tinguin aspiracions objectives per reclamar millores salarials i laborals és evident. Com les tenen altres col·lectius, metges, bombers, policies... El problema sorgeix quan la protesta laboral es converteix en un pols polític que qüestiona la legitimitat mateixa del Govern. I això és el que estem veient.
La decisió de l'Executiu d'estudiar la intervenció dels Mossos d'Esquadra en alguns centres d'ensenyament on el conflicte ha anat més enllà del tolerable ha estat el detonant perfecte.
De seguida s'ha activat el relat victimista: “repressió”, “militarització de les aules”, “atac a l'educació”. L'argumentari de sempre, ja activat i greixat.
El president i el seu equip van arribar prometent pragmatisme i gestió. Illa va encunyar en la primera edició del BCN Desperta! que “la seguretat i l'ordre també és d'esquerres”.
Avui es troben un ecosistema on certs sectors consideren que qualsevol Govern que no combregui amb l'independentisme és, per definició, sospitós.
Ustec actua en conseqüència: pressiona amb vagues i mobilitzacions sabent que el cost de plantar cara és alt.
El Govern no pot ser ostatge d'aquells que, darrere de la reivindicació laboral, qüestionen l'autoritat d'un Executiu que veuen tebi, previsible i tan prudent com feble en la presa de decisions.
La polèmica dels Mossos a les aules no ha fet més que enterbolir l'ambient i donar munició als activistes més radicals.
El mateix president està fent càbales sobre una minicrisi de govern en què dos o tres consellers peluixos podrien donar pas a altres perfils diferents.
Estaria bé que observessin amb atenció l'enquesta que ahir publicava Ara i prenguessin nota de l'enfonsament en picat de Junts, així com la puixança de Gabriel Rufián (també l'hauria de llegir el beat Oriol Junqueras) i Sílvia Orriols com a líders preferits i més valorats pels catalans.
Veurem si Illa té el coratge per pilotar aquesta minicrisi, defensar l'acord assolit i posar ordre, o si acabarà cedint per por al soroll social i a les portades. Fins ara, la seva trajectòria convida més a la segona opció.
Catalunya no es pot permetre que l'educació continuï sent ostatge de sindicats polititzats i d'un independentisme que, encara que en reflux, manté capturades parts importants del sector públic. Quan les aules es converteixen en trinxeres, els que perden són sempre els alumnes i les famílies.
Illa té la paraula. I el rellotge no perdona.
