Exonerar no és absoldre
"Serà en aquesta sentència [la dels seus fills] on, d'alguna manera, la societat obtindrà una aproximació al que podria haver estat el desenllaç penal per a l'expresident"
La decisió de l'Audiència Nacional d'exonerar Jordi Pujol del judici per la fortuna oculta a Andorra no és, ni de bon tros, una absolució.
Convé subratllar-ho des de la primera línia, perquè el matís no és menor: exonerar per incapacitat no equival a declarar innocent.
El que ha fet el tribunal és constatar, a la vista dels informes forenses, que l'expresident no es troba en condicions de ser jutjat.
És a dir, que no pot exercir el seu dret de defensa amb plenes garanties. I en un Estat de dret, aquest límit no és negociable. Ni per a un ciutadà anònim ni per a qui va presidir la Generalitat durant més de dues dècades.
Aquí no hi ha privilegis.
De fet, si alguna cosa ha caracteritzat aquesta causa han estat unes dilacions difícils de justificar en termes d'eficàcia judicial.
El temps —aquest factor silenciós que tot ho erosiona— ha jugat un paper determinant. I no a favor de la defensa, sinó en contra de la possibilitat mateixa de jutjar el principal investigat.
El deteriorament cognitiu de Pujol no apareix d'un dia per l'altre: és el resultat dels anys, però també d'un procés que ha arribat tard. Massa tard.
Per això, més que parlar d'una exoneració en termes d'alleujament o benefici, cal entendre-la com una conseqüència inevitable de la pròpia lentitud del sistema.
El tribunal no ha fet cap excepció. Ha aplicat la norma que s'aplicaria a qualsevol altre acusat en idèntiques circumstàncies. I, si de cas, la pressió perquè Pujol comparegués fins a l'últim moment ha estat més gran precisament per la seva rellevància política i simbòlica.
Una altra cosa és la resposta que queda pendent.
Perquè el judici continua. I ho fa contra els seus fills, també acusats d'integrar una suposada organització criminal en l'entramat de la fortuna familiar.
Serà en aquesta sentència on, d'alguna manera, la societat obtindrà una aproximació a el que podria haver estat el desenllaç penal per a l'expresident. No en termes de condemna directa, però sí com a reflex del context en què es va construir aquest patrimoni.
No és el mateix, però tampoc és irrellevant.
I és precisament en aquest punt —entre el que el dret ja no pot resoldre i el que la societat encara espera entendre— on la decisió del tribunal introdueix un element de seny que no convé menystenir.
Veus com la de Salvador Illa havien apel·lat en els darrers dies a la humanitat i al sentit comú davant la imatge d'un ancià visiblement deteriorat declarant davant un tribunal.
Perquè sotmetre una persona en aquestes condicions a un judici no només tensiona els límits del Dret, sinó també els de la pròpia dignitat institucional. Més enllà de la gravetat dels fets investigats, hi ha escenaris que cap democràcia hauria de normalitzar sense preguntar-se què està projectant de si mateixa.
En paral·lel, a més, existeix una dimensió que transcendeix allò estrictament jurídic. Jordi Pujol, als seus noranta i tants anys, ja va ser sotmès fa temps a una condemna pública.
La seva confessió el 2014 va marcar un punt de no retorn en la seva trajectòria política i personal. Des de llavors, la seva figura ha quedat irremeiablement associada a la ombra de la corrupció, amb independència del que dictés —o deixés de dictar— una sentència.
L'exoneració, per tant, no tanca el cas. Tampoc el resol. Simplement, el desplaça. El treu del terreny penal pel que fa a Pujol i el deixa en mans del temps, de la memòria col·lectiva i del que determinin els tribunals per a la resta d'implicats.
Però el que està clar és que exonerar no és absoldre, però tampoc és suficient per tancar una història...
