Idiotesa Artificial (IA)
"La intel·ligència artificial, ben utilitzada, pot ser una aliada extraordinària. Pot millorar processos, salvar vides, optimitzar sistemes complexos. [...] El problema no és la tecnologia. El problema és l'ús"
L'última aposta de Zara per la intel·ligència artificial frega el caricaturesc. La idea, en aparença, és senzilla: puges una imatge de la teva cara i del teu cos, l'aplicació genera un avatar força fidel als teus trets i, a partir d'aquí, pots “provar-te” roba sense moure't del sofà. Sense cues. Sense emprovadors. Sense ni tan sols esperar a l'enviament.
El somni de la comoditat portat a l'extrem.
Però també —i aquí comença el problema— el símptoma d'alguna cosa més profunda: la banalització absoluta d'una tecnologia que està redefinint els límits de la realitat.
Perquè no, això no va només de mandra. Va de cap a on estem empenyent la intel·ligència artificial. I la direcció, sincerament, inquieta.
L'eina que avui s'utilitza perquè algú vegi com li queda un vestit sense aixecar-se del sofà és, essencialment, la mateixa que permet clonar rostres, recrear identitats i fabricar realitats falses amb una precisió cada cop més esgarrifosa.
No parlem de ciència-ficció. Parlem d'estafes reals, de campanyes fraudulentes amb rostres de famosos que mai no van dir el que sembla que diuen, de reunions de feina en què un suposat cap ordena transferències milionàries... i no és ell.
Parlem, també, d'alguna cosa encara més fosca: la creació de contingut sexual fals utilitzant la imatge de persones reals. Companyes de classe, exparelles, desconegudes. Persones convertides en víctimes digitals sense haver participat mai en allò que es difon.
Aquest és el veritable context d'aquesta tecnologia.
I enmig d'aquest escenari, una de les majors empreses de moda del món decideix invertir recursos —perquè no és una tecnologia barata si es vol fer bé— en permetre que un usuari es vegi a si mateix convertit en un 'ninot' més o menys reeixit per triar outfit abans de comprar-lo.
La pregunta és inevitable: de debò aquest és el millor ús possible?
Perquè a més hi ha quelcom gairebé absurd en la proposta. Per molt afinat que estigui l'avatar, la roba continuarà sense ser real. El teixit no es sent, la caiguda no es percep, el cos no respon igual. És a dir: acabaràs provant-te-la igual. L'experiència física continua sent insubstituïble.
Així que l'avenç no elimina el procés. Només el maquilla.
I ho fa, a més, alimentant una lògica perillosa: la de substituir la realitat per simulacions cada cop més convincents.
Perquè potser el debat no hauria de quedar-se només en si aquesta eina és útil o innecessària. Hi ha quelcom més de fons. Alguna cosa que té a veure amb com ens relacionem amb el quotidià.
Anar de compres un dissabte, provar-te roba, equivocar-te de talla, fer cua, fins i tot frustrar-te... forma part d'una experiència. Del físic. Del real. D'aquest petit ritual que, amb totes les seves incomoditats, també té quelcom d'humà. D'imperfecte. D'autèntic.
I en aquesta cursa constant per optimitzar-ho tot, per fer-ho més ràpid, més còmode, més immediat, correm el risc de buidar-ho. De perdre aquest punt gairebé romàntic de fer les coses sense filtres, sense simulacions, sense dreceres.
La intel·ligència artificial, ben utilitzada, pot ser una aliada extraordinària. Pot millorar processos, salvar vides, optimitzar sistemes complexos. Ningú no discuteix això. El problema no és la tecnologia.
El problema és l'ús.
No es tracta, doncs, ni de demonitzar la intel·ligència artificial, ni molt menys a Zara; sinó de preguntar-nos si realment estem sabent utilitzar una eina que està dissenyada per fer-nos més intel·ligents i no, més idiotes.
